La nit del 2 d’abril de 1767 pujaven a l’ermita de Santa Anna de Gandia unes persones amb autoritat seguides d’un escamot armat i, després de passar per l’hort de les oliveres, entraren en la capella i començaren a resar el rosari. Sense esperar l’eixida del sol, a les 3.30, l’alcalde major va obrir el plec rebut secretament, on va trobar, ple d’estranyesa i astorament, l’orde reial d’anar a la casa i universitat dels jesuïtes i procedir a la seua expulsió dels territoris de la Corona. A les 5 del matí, acordonat l’edifici per forces armades, va cridar a la porta i convocà tots els religiosos per comunicar-los el decret d’estranyament i les estrictes normes a seguir fins al seu embarcament a Tarragona o Salou, després de ser concentrats a Sogorb. L’expulsió significava també el segrest de tots els béns mobles i immobles de la comunitat, l’església, la universitat i l’hort. En uns moments van haver d’arreplegar unes poques coses, com una muda de roba, però sense cap escrit o document. Constantment vigilats i incomunicats, van passar unes hores i el dia 4, a les 5 del matí, en alguns vehicles, van eixir per la porta de València, camí de l’exili.
Mantinguda en un absolut secret, l’operació havia començat el dia 31 de març amb l’enviament de la carta que s’obriria el dia 3 d’abril. Una logística quasi perfecta va fer possible, sense provocar aldarulls populars, acomplir l’orde reial en els terminis assignats, de tal manera que en uns dies els vaixells conduïen els més de 600 jesuïtes de la província d’Aragó cap a Còrsega, on s’iniciaria el llarg calvari de no ser acceptats en alguns territoris fins que, molt de temps després, van poder arribar a alguna ciutat italiana, com la culta Ferrara. Crida l’atenció que un estat que descurava les necessitats més peremptòries dels seus súbdits, en l’operació repressiva mostrara una eficàcia tan perfecta.
En un tres i no res, Gandia perdia una institució d’alt nivell educatiu, fundada en 1546, ben prompte rebaixada a escola municipal amb dos mestres. Els pocs anys que encara va funcionar la universitat, fins l’extinció definitiva en 1772, van ser d’agonia i de total decadència, propiciada per una part dels estaments eclesiàstics i civils de la ciutat. La pèrdua d’una gran comunitat religiosa, amb el seu important treball pastoral, intel·lectual i educatiu, va anar acompanyada per la desaparició d’una part essencial del seu patrimoni cultural i artístic, com la biblioteca, transferida a la Universitat de València, molta documentació de l’arxiu i l’espoli de bona part de l’orfebreria, ornaments litúrgics i altres objectes de l’església, d’altra banda tancada durant quaranta anys i sense culte públic.
L’explicació de les causes de l’expulsió dels jesuïtes, durant molt de temps, ha sigut filtrat pels problemes religiosos i polítics del moment, per exemple en el segle XIX, però a hores d’ara l’aproximació a la complexitat de l’assumpte ha mostrat els diversos aspectes del problema, deixant ben clar que aquella expulsió no va ser contra l’Església, sinó un enfrontament de caràcter polític, social i cultural, sense oblidar, entre altres factors, que els reformistes consideraven que els grups de poder, com una part important de la noblesa, tan propera als jesuïtes, assenyaladament reaccionària, s’havia convertit en un immens obstacle per al progrés del país. Si, a més, l’expulsió anava unida a l’apropiació de les «temporalitats» o béns de la Companyia, el profit de l’operació era de gran interés per a la Corona, sense les incomoditats legals d’una desamortització, com seria usual posteriorment. Tot amb tot, com ha passat tantes vegades en la història, les víctimes de l’expulsió a penes han interessat en les explicacions de cronistes i historiadors.
Un aspecte ben significatiu del procés d’expulsió va ser silenciar-lo, tal com manava expressament la pragmàtica reial en alguns dels seus articles: «Prohibo expresamente que nadie pueda escribir, declarar o conmover, con pretexto de estas providencias», «mando expresamente que nadie escriba, imprima ni expenda papeles u obras concernientes a la expulsión de los Jesuitas de mis Dominios» i als bisbes i superiors religiosos «encargo muy estrechamente que no permitan que sus súbditos escriban, impriman ni declaren sobre este asunto». El silenci i el secretisme, finalment, només s’han de referir a la persona del rei, en la qual «quedan reservados los justos y graves motivos que, a pesar mío, han obligado a mi real ánimo a esta necesaria providencia». La destrucció de la memòria dels expulsats, de les seues obres i activitats, era la culminació del castic corporatiu, imposat perquè els delictes d’alguns havien de ser considerats de tota la institució.
Esborrada la memòria, calia fer-la desaparéixer també dels murs de col·legis i esglésies dels jesuïtes, com la làpida amb l’emblema de la Companyia de Jesús, situada damunt de la porta de l’església universitària, de seguida curosament picolada i enlluïda. La balança de la història que també s’ajusta alguna que altra vegada, impedirà, a finals del segle XIX, la desaparició del palau ducal de Gandia, la casa natalícia del duc Francesc de Borja, gràcies als germans d’hàbit del nostre sant i patró, i ara constituït en estimat símbol de la ciutat i de la seua història.
