Hem sembrat amb llàgrimes als ulls

Dissabte en espera de la felicitat de la Pasqua. Vivim en un dissabte permanent, que alguns interpreten com un buit sense fondo. Vivim sembrant sense poder fruir encara de la collita, en la contínua incertesa de si el que s’ha donat a la terra arribarà a terme, a la saó esperada. Que això és inherent a la nostra existència humana és una d’aquelles veritats que ni el progrés més potent ha pogut erosionar, perquè hem constatat que és arribat el temps d’eixir a sembrar tot plorant carregats amb la llavor, com recorda un els salms més colpidors del salteri. A molts els vindria bé saber que el salm, com la mateixa vida, no acaba en el plor.

Fa molts anys, com una revelació que pareixia una novetat de trinca, alguns van parlar de la fi de la Història perquè s’havia arribat a aquell punt dolç de la civilització que augurava una nova era, lliure dels maldecaps de les oscil·lacions d’economies i mercats, només atenta a la fruïció immediata de tots aquells béns i teràpies que l’ingeni humà havia preparat per al convit universal, com una continuada festa que asseguraria indefinidament dosis suficients de felicitat per a repartir a mans plenes. Que la Història continua és evident, però que hi ha a la mar més vaixells, cadascú amb el seu rumb, també. Aquell somni liberal, inseparable d’una determinada visió econòmica, ara mateix navega entre boires i tempestes, tot evitant l’abordatge dels altres vaixells que pesquen en el mateix calador, on cadascú pretén assolir la seua part de la generositat de l’ampla mar.

L’observador, sense cap beuratge de fel amarga, mira més enllà de les parets del corral i, entre la polseguera dels camins, albira sendes noves, tot i l’advertència de l’antic trellat que aconsellava no substituir-les per les velles, i que ara mateix, si no fos per la rima, ni en faríem cas. N’hi ha sendes novelles per als caminants cansats i desorientats, però que necessiten un instant de repòs per consultar el mapa de les carreteres més amagades, més secundàries i humils, que acostumen a ser les més segures, potser perquè no estan exposades, per insignificants, improductives i marginals, a l’especulació econòmica dels astuts voltors. L’art de buscar la drecera, que conduirà a una ruta més planera, animarà a fer les primeres passes i a continuar el camí amb renovada determinació.

El dissabte del silenci té paraules sense estrenar, com la blancor dels vestits nous, que cal escoltar des de les secretes galeries de l’ànima. Vindran dies, els de la cinquantena pasqual, que ja anuncien la proximitat de la plenitud, d’aquella saviesa única que els antics atribuïen als ancians que ja començaven a entrar en la seixantena. Vindran dies que continuarem eixint a sembrar tot plorant i vindran dies que en tornarem cantant d’alegria, al coll les garbes de la collita abundant, esplèndida, sens mesura, a caramull. Vindran dies que faran desaparèixer l’ai al cor, que ja no caldran les ordes exigents d’ajustar el pas a cap consigna. Vindran dies que la utopia serà a tocar de mà, que els somnis s’acompliran. Vindran dies i dies...

També la Història continuarà amb les seues cares d’amarguesa i foscor, però ja ningú ens podrà arravatar que l’esforç del camí ens ha conduït als prats deliciosos, vora les fonts de l’aigua clara i fresca, on un altre món és possible, de tal manera que la darrera paraula no la té ni la tristesa del cansat ni la decepció del cínic. La Història continuarà i encara hi haurà temps suficient per arribar a la vida plena. Serà el moment privilegiat d’escoltar la veu profètica dels amics de la humanitat, la veu que invita a cantar, encara que siga amb llàgrimes als ulls.

Suscríbete para seguir leyendo