Visitar un museu, sobretot dels que tenen la pretensió de ser magatzems d’art, pot embafar i acabar fent rodar el cap davant de tantes mostres artístiques de segles, barrejades com un vi de collita dolenta al costat d’una d’excepcional. A Gandia tenim un museu, el de les Clarisses, que no embafa i la visita és ben profitosa i agradosa, inclús pel recolliment del lloc i la seua bella arquitectura. També agrada, en un altre context, com en un jardí, contemplar sense pressa aquella escultura que haurem vist milers de vegades, tot passant al seu costat, i que ara, en un moment de calma, comencem a contemplar-la, mentre a poc a poc la fem nostra, perquè, com en un poema o en una cançó, ens crida l’atenció un vers o una frase i ja no ens pareix tan distant dels nostres quefers de cada dia.
En altres àmbits, com les esglésies, també hi trobem, més enllà dels seus possibles valors espirituals, moltes sorpreses d’alta qualitat estètica que animen a contemplar-les en el silenci, en la pau d’uns instants molt nostres. Una experiència que podem viure a la nostra ciutat sense massa esforç i que ens posa en contacte amb autors valencians contemporanis, com Josep Segrelles, Gonzalo López Rancaño o Ricard Llorens Cifre, sense cap ànim de fer-ne un llistat complet. Anar descobrint, amb uns exemples tan il·lustres, alguns dels camins de l’art del segle XX, no sols és una excursió inèdita per a molts esperits, sinó una ocasió per a retrobar aquells espais interiors que quasi havíem oblidat, entre les presses de la vida, que els teníem ben delimitats en el nostre món personal, únic i certament obert a les sorpreses que ens esperen en les revoltes dels nostres camins.
Entre tantes sorpreses, ara podem conèixer un d’aquells pintors, com Joan Costa, en la privilegiada plenitud del seu art, pels anys viscuts i per la saviesa assaborida i interioritzada en el constant estudi de l’art de tots els temps. Una de les seues pintures, en l’església de l’Escola Pia, realitzada en 2008, és La casa d’Emaús, inspirada en l’evangelista Lluc, quan narra l’encontre de Jesús ressuscitat amb dos deixebles seus que retornaven, decebuts i trists, al seu poble, després d’haver vist el seu mestre mort a la creu. Mentre feien camí, Jesús els va parlar i ells van començar a experimentar una profunda commoció interior, de tal manera que van invitar al caminant, encara anònim, a sopar, i que ben prompte el van reconèixer en partir el pa. Esbossada la temàtica de manera molt sintètica però suficient, com passa sempre que passem a mirar la pintura, en este cas de gran format, el que fem sovint és deixar anar la mirada d’una part a una altra, d’un detall a un altre, sense acabar d’entendre el significat del conjunt, sobretot quan advertim que l’escenari principal és una alqueria valenciana, amb tots els habituals elements arquitectònics i costumistes, però que al darrere, en lloc d’un dels nostres paisatges d’horta, hi ha uns edificis en construcció, com esquelets d’algun monstre antic. Honestament algú pensarà que el missatge està ben clar: el mon natural i humà amenaçat pel monstre artificial de la urbanització i l’especulació econòmica. Hi caldrà, però, seguir avançant en la contemplació.
Després d’una primera aproximació, ara, com en tota obra d’art, s’haurà de deixar pas al símbol, és a dir, a transcendir la percepció immediata, la més material i sensorial, per tal de descobrir, si és possible, alguna cosa més despullada de la forma i que ja és pensament, sentiment, obertura a un significat ocult. De sobte, com un allau simbòlic, cau sobre la nostra consciència tot un seguit de referències, des d’unes plantes en la virior de la primavera a un feix de seca llenya destinat a nodrir el foc del forn; la gàbia oberta, d’on volarà lliurement el pardalet ensinistrat o les portes obertes de l’alqueria, com un senyal de l’obertura del sepulcre del ressuscitat; el pilar i el travesser, que evoca la creu; el foc i l’aigua, de tantes ressonàncies bíbliques, com la tórtora del Càntic dels Càntics, que ja anuncia la victòria de la vida que renaix amb la primavera; el xiquet sorprés pel soroll de la banqueta caiguda i la xiqueta que interpreta la sorpresa tot llegint el llibre sagrat. I així podríem seguir i seguir amb més enigmes simbòlics, resolts per referències metaliteràries o pels recursos que la història de l’art ens ha deixat per a la nostra comprensió i interpretació.
La mirada, per concloure este moment ideal de contemplació estètica, ha d’abastar la totalitat de l’obra i tornar a examinar el contrast entre aquell amable escenari de la humanitat que treballa i estima, mentre, com una tempesta, el cel blau és amenaçat pels becs de ferro de les grues i els esquelets apocalíptics dels monstres, que volen xafar amb la seua supèrbia l’obra càndida, però esplèndida de la naturalesa aliada amb l’esforç dels humans. I, sens dubte, a penes haurem entrat en totes les estances de la pintura, que guarda els seus tresors per oferir-los, sense cap avarícia, a tots aquells que, per un instant, obrin els ulls als misteris de l’art i volen experimentar, com una gentil gratificació, que més allà de tot el que sembla evident, capaç de ser sotmés a qualsevol algoritme, encara reserva paisatges meravelloses per als que saben mirar i entendre sense consignes ni imposicions.
