Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bandolerisme, rancúnies i estat fallit a pego

Bandolerisme, rancúnies i estat fallit a pego

E bandolerisme és un tema que ha estat més tractat per la literatura que no pels historiadors, tot i que durant les últimes dècades han aparegut alguns llibres molt interessants sobre la matèria. Manel Arcos és, sens dubte, el més important estudiós del bandolerisme valencià, pel que fa al segle XIX, i ha dedicat a la matèria nombroses obres, algunes tan conegudes com El robatori de Benimassot: un misteri, una llegenda i uns quants roders de la Marina (2013).

Bandolerisme, rancúnies i estat fallit a pego

De les seues obres se’n desprén la forta vinculació existent entre el bandolerisme i els cacics locals, que donaven protecció als delinqüents socials (arrelats al terreny per llaços familiars, territorials i polítics) a canvi que aquests els feren la faena bruta.

En aquesta nova entrega, Manel Arcos es centra en l’estudi d’una època singularment convulsa que es va viure a Pego entre els anys 1844 i 1883, on es van produir seixanta morts violentes, moltes de les quals restaren impunes, donada la incapacitat de les institucions per a assegurar el compliment de les lleis.

Com diu Arcos, «hi hagué un temps en què, a Pego, la vida d’un home no valia ni un gallet. Les anomenades ‘conductes antisocials’ i, sobretot, els assassinats i els ajustos de comptes van marcar el dia a dia de la majoria de pegolins i pegolines. Va ser una època en què la població va viure atrapada en una espiral incontenible de represàlies i venjances mútues.Un temps en què l’odi i el rancor van sacsar els mateixos fonaments de la concòrdia, fins al punt d’alterar la convivència i fer-la insuportable i, fins i tot, irreconciliable».

Els Ganyans de Pego, protagonistes d’aquesta terrible història, eren quatre individus (dos germans i sengles fills) que actuaven al servei del cacic local Pere Pasqual Sala Ciscar. El Ganyà Major va arribar a ser cap de la Policia Local de Pego. I el Ganyà petit era un guàrdia civil expulsat del cos per mala conducta. Els dos germans, en companyia dels fills, actuaven al servei de Sala i atacaven d’una forma acarnissada i cruel alguns dels partidaris del seu oponent, també integrant de l’oligarquia econòmica i política de Pego, Josep Antoni Cendra de Montserrat. Aquest home era de tendència progressista i republicana. Era la mà dreta del general Prim al País Valencià. Fins i tot, fou condemnat per Isabel II a la pena capital. Quatre germans, els Sena Colubi, fidels a Cendra de Montserrat, van ser abatuts als carrers de Pego en diferents episodis, alguns d’ells protagonitzats pels Ganyans.

Diuen que tot bon cronista ha d’informar literàriament, i en el cas de Manel Arcos aquesta informació és el fruit d’un treball d’investigació històrica molt exhaustiu.

Hi ha, per tant, en els treballs sobre bandolerisme de Manel Arcos, i molt singularment en Els Ganyans: la història que no es va contar (Pego, 1844-1883) (Edicions del Sud, 2021), una barreja de literatura, periodisme i història. I és difícil esbrinar quina de les tres disciplines resulta dominant.

De primer, el que més sorprén d’una obra com aquesta és la seua qualitat literària, que es posa de manifest de distintes maneres:

1) L’autor estructura el relat per captar l’interés del lector. I no em referisc tan sols a la divisió en tres capítols dedicats a cadascun dels Ganyans que centren la seua investigació, sinó també als títols que fa servir per a enunciar els apartats de cada capítol: «Ni oblit ni perdó», «A cara o creu», «El preu de la disbauxa», en són només tres entre molts altres que podria afegir ací per a posar de manifest la vocació literària de l’autor i la seua creativitat. A partir d’aquestes frases tan cridaneres, que sorprenen el lector i li desperten l’interés sobre el que tot seguit se li va a contar, Arcos va desgranant el seu relat, com si anara encaixant les peces d’un trencaclosques. A la fi, tot resulta coherent, però com els bons narradors, Arcos deixa la porta oberta a la interpretació que puga fer el lector dels fets que li han contat.

2) Però si dels aspectes formals passem al contingut, resulta evident també que ens trobem davant d’un lletraferit, és a dir, d’una persona subjugada per la literatura. Mireu aquest exemple que trobem en la pàgina 118: «Degué ser a l’estiu de 1872, després d’espifiar-la de nou, després de temptar el destí per segona volta, quan el Ganyanet va decidir posar terra per enmig, a fi de buscar l’horitzó tan adient i captivador que es divisava per ponent. Atrapat pel seu passat, perdut en una mena de laberint sense aparent eixida, més sol que mai i amb una situació veritablement adversa per al seu futur més immediat, aquella era la millor opció que podia triar. I així ho va fer, sense titubejos i sense apartar la vista de tot el que deixava arrere. Degué ser, a partir d’aleshores, quan el Ganyanet també va començar a ser conegut a Pego amb el sobrenom del Fugitiu». No direu que aquest paràgraf no és capaç de crear expectatives engrescadores en qualsevol lector.

En segon lloc, el llibre té un valor periodístic i està escrit a manera de crònica d’uns fets que han tingut lloc en el passat, però que no han perdut interés en l’actualitat. El que resulta més digne de lloança és l’objectivitat. Front a la visió romàtica del bandoler, de la qual tant s’ha abusat en la literatura a partir del Romanticisme, s’alcen les cròniques de Manel Arcos que no deixen volar la imaginació cap a la idealització dels protagonistes de les seues obres. Fins i tot, el mateix autor descriu amb sorpresa com en la memòria col·lectiva ha quedat una imatge idealitzada del Ganyanet, malgrat totes les malifetes i crims que van acompanyar les seues anades i vingudes.

Pel que fa al component històric del llibre, no es pot discutir el rigor, recorrent tant a les fonts escrites com a la memòria oral. I ha sigut audaç, perquè el que ell investiga són fets poc estudiats pels historiadors. La dificultat encara és major si tenim en compte l’època de la qual estem parlant: 1844-1883. Com diu en el pròleg Vicent Riera, «Els Ganyans de Pego semblen ser, més aïna, el fruit malèvol i inevitable de la con­currència temporal, en un lloc determinat, de diferents fenòmens socials que ocasionaren un dels còctels més explosius ocorreguts en la història del nostre país, verbigràcia: l’existència de velles rancúnies entre famílies, l’origen de les quals es perd en la nit del temps; la presència d’individus amb un perfil psicològic clarament antisocial; les deficiències d’un Estat fallit, que intenta refer-se en un segle turbulent (el Huit-cents), i amb unes institucions francament insuficients i disfuncionals, que atorgaven als individus antisocials una sensació d’impunitat ben evident; l’omnipresència de famílies caciquils poderoses sense cap poder públic que els fera de contrapés; una administració municipal composta exclusivament per gent de confiança i de lliure designació; una corrupció ubiqua que enverinava i podria el normal funcionament de la política, de la justícia i de les institucions en general».

El panorama que ens descriu el llibre és, per tant, molt dolent, però m’alegra poder acabar aquesta ressenya amb una notícia positiva, i és que, malgrat tot, he pogut trobar en la magnífica crònica que ens ha deixat Manel Arcos un heroi que no tindrà poetes ni literats que parlen d’ell, però que mereix una menció destacada en la llarga història de la lluita contra la ignomínia: es tracta del jutge Vicent Gil i Pastor, que per complir amb les obligacions del càrrec es va jugar la seua vida i la de la seua família. Com diu el mateix jutge, una vegada cessant, en una carta remesa el dia 21 de gener de 1857 al diari La Discusión: «No extraño lo que me ha ocurrido, cuando recuerdo lo que ha estado pasando en esta población desde primeros de agosto último; apenas ha pasado semana en que no haya habido escenas lamentables; una noche se ha cortado una estera de una casa, y quemado en la misma puerta; otra incendiado barracas; otra insultado con canciones a algunos vecinos; otra ensuciado las puertas con excrementos; otras roto sus puertas y ventanas; otra disparado tiros con injurias, hasta que finalmente se ha saciado la ira contra un desgraciado juez cesante y su familia. En vano he formado causas criminales, e inútil ha sido el celo del promotor fiscal en los juicios de faltas celebrados la mayor parte a su instancia: los autores de tan escandaloso crimen han quedado en la oscuridad».

Compartir el artículo

stats