L ’estiu, amb un oratge de calor extrema i de sequera, ens ha portat incendis de gran intensitat i extensió. Les condicions de contrast del clima mediterrani propicien incendis i tempestes, com s’ha constatat des de sempre. Hi hem d’afegir l’activitat humana, massa sovint associada als incendis de forma intencionada o accidental. Les dades de destrucció, cada any, van recordant la fragilitat de l’ecosistema i també la necessitat de cuidar-lo.
Produït l’incendi, creixen, com els bolets a la tardor, les explicacions, les anàlisis de les causes, els diagnòstics i les propostes de remei. A corre-cuita tots pensem que ja tenim els elements essencials de la tempesta perfecta, com són l’abandó de terres de conreu, la despoblació i l’augment de la massa forestal, entre altres factors. És a dir, tot un seguit de pràctiques que estan modificant profundament la relació dels hòmens amb el medi natural, sense oblidar el temible i ja omnipresent canvi climàtic. Com un senyal ben visible de tot açò, a les nostres terres de secà van apareixent els bancals abandonats d’oliveres i garrofers, tot deixant perdre els seus fruits, com els magnífics màrgens de pedra que els encerclaven i defenien dels aiguats.
Les fotografies antigues, com les de la muntanya de Santa Anna de la primera meitat del segle XX, mostraven més pedra i matoll que altra cosa, tan sols amb alguns rodals de pins procedents de la Festa de l’Arbre de 1915 i uns pocs exemplars del XVIII, de quan la possessió era de la Universitat. L’aspecte actual de la muntanya ha canviat molt, amb una massa forestal més extensa, tant d’arbrat com de matoll.
Els nostres avantpassats, de fa ben poc, tenien les seues pràctiques tradicionals per a traure profit de la muntanya, quan la ciutat encara reunia, sense solució de continuïtat, carrers de terra del segle XIX i un carrer Major amb els aparadors més llampants de la modernitat, i una part important de la població encara nascuda i formada en el segle anterior.
L’explotació de la llenya de les muntanyes més properes, com una reminiscència dels béns comunals d’altres èpoques, amb el barat transport dels burros, subministrava combustible per als nombrosos forns de pa de la ciutat. De tal manera que, per exemple, el carrer de sant Pasqual en tenia dos, el de Marqués i el de Xiva, i cinc més en els carrers més propers. Una pràctica que netejava la muntanya, a vegades massa i tot.
Una altra forma d’aprofitar la muntanya era la ramaderia, sobre tot de cabres, associada a la venda de llet pels carrers de la ciutats, inclús esmunyida davant dels clients, o a l’exquisit formatge tendre. El respectat ofici de cabrer contribuïa a la neteja de la muntanya pel ramat sempre famolenc, però també a alguna que altra passa de febres malteses.
Més encara, els llauradors també tenien fusta per a qualsevol faena en el camp o en el planter. La muntanya, amb uns recursos no massa abundants, contribuïa gratuïtament a millorar les pobres economies familiars d’aquella època.
El transvasament de població del camp a les àrees urbanes, tan intensificat des dels anys 40 del segle XX, va anar deixant terres sense cultivar o de poc valor que van ser repoblades, sobretot de pins, sense massa planificació o acomodació a les característiques de la muntanya, i al sòl, d’acord amb les seues condicions físiques, químiques i biològiques. Hi van aparéixer uns antiestètics tallafocs, però d’una certa eficiència contra els incendis, segons els entesos d’aquella època. I els incendis van continuar.
Ara els experts tenen una visió més complexa de la prevenció dels incendis i la gestió de la massa forestal, tot integrant l’extinció dels incendis, sempre d’una gran despesa humana i econòmica, en el conjunt de tots els factors que intervenen en la conservació i millora del medi natural. La insistència dels experts en la necessitat de fixar població en l’àmbit rural que assegure una més directa gestió de la massa forestal, no pareix que tinga un futur mínimament possible, tal com tractarem de comentar seguidament.
Un retorn de població de procedència urbana al camp, és a dir, d’aquelles generacions que ja no van conéixer ni practicar la cultura agrària, a penes té exemples en la història. Encara que existixen casos aïllats de persones i famílies que han intentat viure i treballar en un context rural, freqüentment ho han fet sense renunciar a un estil urbà de vida i sense una directa implicació en la gestió del medi natural. Hi ha algun cas com els kibbutzim israelians, que van prosperar per una forta impregnació ideològica, que no va ser tan idíl·lica com alguns van volen fer creure, tal com l’historiador jueu Tony Judt ho va exposar amb la seua habitual lucidesa. Tot amb tot, la perspectiva cada vegada més evident de la potència destructiva dels incendis, potser anime a respondre amb noves propostes i realitzacions pràctiques, que ara mateix poden paréixer quasi utòpiques. El temps ho dirà.
