El territori Diània

La commemoració del Nou d’Octubre sempre suscita algun comentari o reflexió sobre l’origen de la nostra realitat valenciana, actualment constituïda en comunitat autònoma pels municipis pertanyents a les províncies d’Alacant, Castelló i València, creades per una llei de 1833 i modificades, amb ampliacions, en 1836 i 1851, de tal manera que l’actual territori valencià és sensiblement diferent del regne medieval fundat per Jaume I i acrescut per alguns dels seus successors. Sense cap ànim de buscar algun hipotètic mite fundacional del nostre poble, sempre desperta curiositat saber quines altres gents ens precediren en estes terres, com hi van viure i morir, les seues relacions humanes, quin va ser el seu treball, la seua manera d’estar en el món, les seues creences, entre altres més aspectes.

Els estudis històrics, des de fa no massa temps, s’han interessat, en el context valencià, pel territori de les actuals comarques de la Marina Alta i la Safor, batejat amb el nom de Dianium, la ciutat que dominava les nostres terres en l’època de la Roma republicana i imperial, és a dir durant més de 600 anys. Un territori que, des de l’arqueologia i la història, per obra de l’apassionada saviesa de Josep A. Gisbert, ha aconseguit una reconeixença unànime com un dels espais més dignes d’estudi i consideració no sols en l’àmbit acadèmic sinó del públic en general.

La romanització dels pobles ibers, començant per les classes dirigents, va produir-se sobretot en l’àmbit de les ben comunicades ciutats, com Dianium, l’adaptació llatina de l’ibèric Diniu. De la ciutat, constituïda com a municipi, depenia el seu territori, poblat de vil·les. El conreu de la terra proporcionava els productes que podien ser consumits a la ciutat, mentre els seus excedents podien ser exportats des del port, en un important comerç amb regions com el nord d’Àfrica. Les vil·les, a més, també tenien els seus espais de fabricació de la ceràmica apta per al transport dels productes agraris, com l’oli i el vi. 

Tant a la ciutat com al territori, a més dels ciutadans lliures, hi ha havia esclaus i lliberts. Les làpides dels soterraments, com les de la Safor, així ho testimonien, tot i que hi ha alguna excepció de gran interés com les referències als difunts de la tribu Galèria, present en altres ciutats com Sagunt. Un cas excepcional és la làpida dedicada a un decurió del senat o assemblea de Dianium. Pel caràcter agrari de la nostra comarca, les referides als lliberts, identificats pels cognoms dels seus senyors, són les més abundants.

La difusió del cristianisme es va produir sobretot a les ciutats, de tal manera que Dianium, ja a principis del segle IV possiblement ja tenia una comunitat cristiana presidida per un bisbe. Algunes mostres arqueològiques, com un sarcòfag i un mosaic, ho confirmen suficientment. La situació del camp era ben diferent perquè, pel seu mateix aïllament, s’hi continuava generalment amb les pràctiques religioses ibèriques, en part assimilades a les divinitats romanes. Encara no s’ha aclarit del tot si la procedència del cristianisme era d’origen nord-africà o d’altres regions de l’imperi.

Des d’una altra perspectiva, el territori històric de Diània, ben recentment, ha sigut transfigurat per la contemplació física i espiritual de Joan Pellicer, l’inoblidable mestre de la naturalesa i de la paraula, de tal manera que la seua visió del món és com un llunyà eco de l’idealisme de Friedrich Schelling, de la seua espiritualització de la naturalesa, com una inabastable totalitat animada, viva, verdadera obra d’art i poesia. D’acord amb este sentit romàntic, la idealització de tota la realitat és el fil conductor de les meravelles que el caminant Pellicer va descobrint en «la poesia de les nostres fonts, rierols i senderes, la prosa plena i saborosa dels nostres vells màrgens, obagues i marjals, el ritme suau i primitiu dels nostres platjars i dunars, la rudesa i dels nostres cingles i runars». No s’hi tracta d’un lirisme afegit a l’observació científica de la naturalesa, sinó d’una visió totalitzant de la realitat.

Aquell paradís, encara present en molts dels seus indrets naturals, el nostre autor l’eixampla a algunes comarques veïnes de la Marina i la Safor, però sempre com una irradiació d’aquell centre de Dianium, la ciutat que presidia aquella regió de planures i muntanyes, abraçada al Montgó, «compacte i cenyit com un diamant roent», oberta a les singladures de la mar, sempre en camí cap a l’omnipresent Roma, assedegada de la dolçor del vi diànic i dels potents plaers gastronòmics del garum. Ara, entre tantes incitacions tècniques, el retorn a aquelles veritats profundes del mite pot encara contribuir a fer de l’admiració, de la contemplació, de tot allò que se’ns dóna graciosament, una inexhaurible font de serena felicitat, de l’alegria de viure.