Sóc una persona sedentària que viatja tant com pot. Estic fet a la vida pautada i repetitiva, sense massa sobresalts. Però, de tant en tant, la crida de l'asfalt esdevé irresistible; com una vàlvula d'escapament, un antídot contra l'excés del dia a dia. D'afegit, sóc partidari del plaer conegut i poc amic de la taquicàrdia de la descoberta. Per això, quan he de viatjar, m'estime més la repetició de les segones visites que no el tempteig incòmode de l'estrena. L'encís de la primícia el deixe als esperits romàntics, aquells que solen autobatejar-se com a viatgers i no com a turistes, que és el meu cas.
Com a afrancesat generacional, reivindique l'ordre cartesià i els hàbits que aporten seguretat al batec compassat de la vida quotidiana. L'esmorzar a la mateixa hora, si pot ser a la mateixa taula i amb el diari corresponent -millor en paper que no digital-, és un dels meus imperatius categòrics. En paral·lel, allà on vaig m'agrada de tenir un cafè de referència on passar les hores mortes, que sovint són les més profitoses: aquelles en què deixes córrer el rellotge sense fer-li cas, observant els visitants que també hi gandulegen, els uns en animada conversa, els altres assaborint el plaer de la soledat desitjada. A París, a Roma, a Amsterdam o a Berlín, entre les meues destinacions preferides, hi tinc cafès marcats entre els que mantenen l'esperit de sociabilitat del veïnat i una educada indiferència respecte del foraster passavolant, que és l'actitud que jo més m'estime.
Els cafès, per definició, són una expressió de la cultura francesa -de la Vella Europa, per extensió. Sovint es confonen amb els bistrots que, almenys en origen, no eren ben bé el mateix. L'antropòleg Marc Augé els va dedicar un Elogi del bistrot que és una autèntica joia de la literatura de proximitat i de la millor cultura urbana. El savi valencià Antoni Martí Monterde, per la seua banda, va explorar en La poética del café la funció d'aquests locals parapúblics com a paritoris de la modernitat literària i cultural. I, certament, Le Procope, Les Deux Magots o Le Flore, a París, han estat autèntiques incubadores intel·lectuals. Però també el Florian, sota els pòrtics de la Plaça de Sant Marc de Venècia, on és pecat no repetir de ristretto. O la Literaturhaus de Berlín i els brown coffees d'Amsterdam, tant distints dels white coffees, massa juvenils per al visitant en edat de meréixer com és el cas. El Buena Vista Cafe de San Francisco o el el Caffe Reggio del carrer MacDougal de Nova York també poden considerar-se, ben mirat, cafès europeus.
Marc Augé hi afegeix que el bistrot -llegiu, el cafè- és el regne de les relacions «superficials». Són les relacions que més desitge, estiga on estiga: les que asseguren un tracte afectuós però sense pretensions, entre la politesse française i les good manners britàniques. Precisament per tot això, sóc, com el viatger sedentari Josep Pla, un cul de cafè i un enamorat de la conversa intrascendent, quasibé fàtica. El Cafè l'Infern que avui estrene és un espai real de la meua vida quotidiana, reconvertit ací en un cafè de paper en què els participaré els meus pensaments despentinats més epidèrmics. Bon dia tinguen.
