Toni Mollà: "Som un país en marxa arrere"

R La identitat sol definir-la la mirada de l'altre, ens va ensenyar Mary Douglas. El feixista marca i defineix qui és «jueu», no importa el que diga o crega la víctima. El camuflatge també importa poc a l'elector, que sol ser més intel·ligent que les elits polítiques. De tota manera, tot això no té res a veure amb La utopia necessària, un llibre en què jo reivindicava un nacionalisme laic i cívic, radicalment il·lustrat i antipopulista, com a factor de cohesió social, no com un instrument electoral.

P Estem millor o pitjor?

R Home, vostè i jo més vells. Una bona part d'aquella utopia ha estat derrotada per les forces consensuals que ens governen i la rendició del moviment valencianista, polític i cívic. Primer, van legitimar el blaverisme com un actor democràtic, i ara es queixen de Vox. Té molts paral·lelismes. Són moviments arrelats en l'antiintel·lectualisme, el conservadorisme social, el tradicionalisme acrític i la xenofòbia. La utopia fusteriana -així es titulava el darrer capítol del llibre- n'era un antídot. Hem perdut, ho accepte. Som un país fallat, com el cacau. Però el valencianisme antiutòpic de les noves generacions no arriba ni a llorentinisme de pa sucat amb oli i, en molts aspectes, és pur conservadorisme. Potser guanye eleccions, no m'interessa. No és un instrument de transformació social.

P I això que el fusterianisme governa.

R Com? On? Fuster és un escriptor perseguit fins i tot a les aules valencianes, i la seua obra cívico-política ha estat abandonada, quan no obertament combatuda. El que diguen en privat és pura hipocresia.

P Què li sembla el «botanisme»?

R Si ens posem possibilistes, que no torne el PP. Però no entenc les propostes erràtiques del Botànic. Ni des de l'eix nacional, si em permet l'expressió, ni des del social, amb polítiques neoliberals que afavoreixen grups empresarials en els sectors educatiu, sanitari i també als serveis socials i la comunicació, els quatre eixos de l'Estat del Benestar. Per contra, l'èxit de l'SNP a Escòcia en les darreres eleccions demostra que els moviments identitaris progressistes són el millor antídot contra el populisme neoconservador com el del Brèxit. Els escocesos se senten més prop dels països nòrdics i el seu model d'Estat del Benestar que d'Anglaterra, que, amb la parella Johnson-Trump, recuperarà l'eix Reegan-Thatcher. Darrere de la nostàlgia dels «brexiters» s'amaga un segon sprint neoliberal. Pel que fa als valencians, potser és hora que abandonem les temptacions neoforalistes i recuperem el projecte de modernitat que simbolitza Fuster, un peu en les tradicions «comunitaristes» que valguen la pena i un altre en les avantguardes de defensa dels drets individuals i la justícia social. Josep-Vicent Marqués deia que érem un «país en retard». En marxa arrere, diria jo.

P En «La utopia necessària», va escriure: «En la mesura que els estats nacionals comencen a dissoldre's dins un nou ordre europeu i mundial, la nació ha d'esdevenir un projecte com a societat civil: La lluita contra tot nacionalisme d'estat es converteix, per això, en una necessitat prioritària». Ho manté?

R Més que llavors. Els països amb societats civils i un capital social fort tenen ciutadans més participatius i més crítics davant l'estat. L'estat ocupa esferes de la vida social que són un contrasentit. En aquest aspecte, em reconec un liberal radical com el meu amic Rafa Ninyoles i els seu mestre Bertrand Russell. Però Espanya va ser feta a imatge francesa, un estat intervencionista i excessivament regulador a diferència dels països liberals. Curiosament, Espanya no va copiar la Il·lustració, el laïcisme francès ni tan sols el model de desamortització que va dividir la propietat de la terra. Com assegurava Salvador Giner, la lluita contra la corporització social és una necessitat democràtica. El reforçament de la «societat informal» -comunitària i associativa- és un antídot contra l'asfixiant intervenció orwelliana de l'estat en la vida privada i en la social.

P En canvi, hi ha un increment dels nacionalismes excloents: Vox, Le Pen, Alternativa per a Alemanya...

R A Euskaki, Catalunya, Canadà i Escòcia no. Fa uns dies, Manuel Castells assenyalava a València que els moviments d'identitat col·lectiva progressista, com també el feminisme i la lluita contra el canvi climàtic, són frens a l'extrema dreta. És una constatació empírica, no una opinió. El nou govern espanyol faria bé d'assumir-ho i incorporar el pluralisme com un valor i no com un problema judicial o policial. És evident que els nacionalisme català i basc, en general, són democràtics i instruments de modernitat, malgrat les reticències dels espanyols professionals. O ho acceptem i capgirem de dalt a baix l'estat o ens dirigim cap a una època de tenebres per a tots els ciutadans espanyols. No es pot governar contra la realitat social, llevat que vulgues engendrar una dictadura més o menys encoberta.

P Però el «procés» ha alimentat l'espanyolisme, és a dir l'anticatalanisme.

R No hi estic d'acord. Si vostè ha llegit la Generació del 98 i ha vist la pel·lícula d'Amenábar sobre Unamuno veurà que estem on estàvem. L'any 80 Juan Luis Cebrián i Felipe González es definien com «jóvenes nacionalistas». De pares músics, fills balladors. L'espanyolisme ha estat més o menys anestesiat durant anys, i ara ha reviscolat amb formes radicals espentat per un moviment global neoconservador. Una tempesta perfecta. El procés català ha fet trontollar l'estructura institucional filla d'una transició que va reservar als franquistes àmbits de poder que defensen amb televisions, togues i porres. El resultat és una degradació democràtica que fa terror. Espanya no és el Regne Unit i les temptacions autoritàries estan en el seu ADN fundacional, sempre perseguint jueus, moriscos, heretodoxos o «polacos». Tenim un problema cultural abans que polític.

P Alguna crítica a l'independentisme català?

R Moltes, precisament perquè, a mi, m'interessa més el moviment social que hi ha al darrere que no la seua expressió política i els moviments tàctics dels dirigents, amb els quals puc discrepar. Però no es pot negar la legitimitat del moviment ni el dret d'expressió reconegut en la Declaració dels Drets Humans. Si fem això, neguem la democràcia com a valor suprem i creem el caldo de cultiu del pensament reaccionari, es diga Vox, Ciudadanos, Lambán, Boadella o com vostè vulga.

P Les identitats pures són feixisme?

R No hi ha identitats pures. L'essencialisme és una expressió del «pensament absolut» i pot derivar en neofalangisme o feixisme directament, en efecte. Ho veiem en alguns intel·lectuals espanyols, com ha estudiat Ignacio Sánchez Cuenca. El llibre Mare Espanya de Ninyoles s'hi havia avançat molt anys. Per això els nacionalismes democràtics es basen en «projectes de futur» i no en la recuperació d'arrels suposadament pures.

P Quin paper ha de jugar el materialisme històric en tot aquest debat?

R No sé si Marx tenia raó en tot però, com assenyala Terry Eagleton, els antimarxistes no n'han encertat ni una. Amb els antifusterians ha passat el mateix. El materialisme històric continua sent una «caixa d'eines» imprescindible per a interpretar el món. És evident que la distribució de la riquesa i la propietat no és equitativa i també que la lluita pels recursos econòmics determina en darrera instància el funcionament de la societat. Si hi afegim que aquesta propietat domina els mitjans suposadament educatius i mediàtics -és a dir, ideològics- conclourem que Eagleton té raó.

P «Societat civil» s'ha convertit en un terme abstracte i més amb les noves tecnologies. Qui decideix qui en forma part?

R Més que abstracte, polisèmic. En un sentit acadèmic, la societat civil inclou un model de privacitat, un de mercat i un altre d'associacionisme no-intervingut per l'estat. Per tant, els elements socioculturals i econòmics en formen part d'una manera inexcusable. Convé, al meu entendre, reforçar aquestes esferes i mantindre els tentacles estatistes ben lluny.

P «La utopia necessària» és el seu millor assaig?

R Crec que ha mantingut el pas del temps, que és molt. Això no exclou que necessitaria una reescriptura d'acord amb els canvis socials, econòmics, culturals i polítics ocorreguts en aquests 25 anys, tant en l'entorn general -com la globalització, la desregulació i les privatitzacions, la digitalització, la crisi de la Unió Europea o emergència climàtica- com també en l'immediat -com les noves dinàmiques local-global, la crisi de l'estat de les autonomies i l'espoli fiscal, el renaixement franquista o neoregionalisme valencià. Potser algú s'hi hauria d'animar. Jo el llegiria amb interès.

P Quines utopies li queden?

R Ser entrenador del Barça.