06 de marzo de 2016
06.03.2016
El conte del diumenge

Walata

Idris Fenda viu a París venent escultures de fusta. Des d´allí recorda la ciutat de Walata i, amb ella, la màgia i la bellesa de Mauritània i molt més

06.03.2016 | 04:15
Walata

Idris Fenda va nàixer a Mauritània, viu a la Goutte d´Or i es mal guanya la vida venent figuretes africanes, tallades en fusta, pels mercats de París i rodalia. Avui és diumenge. Abans de dinar s´ha pentinat en curtes trenes els seus arrissats i negres cabells; després s´ha llavat minuciosament els peus, les mans, la cara, les aixelles, el tos i les parts, i ha vessat, a doll, colònia barata per tot el seu cos. A les tres ha agafat el metro a l´estació de Barbés-Rochechouart, ha fet transbord a Châtelet i ha baixat a Concorde. En acabant ha matat el temps vagarejant per jardins de les Tulleries, Grans Augustins, la Cité o el Quai de Montebello.

Està núvol, fa uns minuts que ha caigut un ruixat i ara venteja un airet fi, fresc, humit. Ahir dissabte, al mercat de Gennevilliers, va conéixer una soninke de Djajibinni, Sil·la Samba, que parla hassaniyah igual que ell. La xica atenia una parada de venda d´espècies, on despatxava canyella, claus, orenga, pebre i fruita tropical. Anava vestida amb un fancy togolés, on onejaven, sinuosos, els blaus més vius de la gamma, sembrats amb esguits de roig flamejant. Dues arracades, en forma d´anella, es balancejaven, gracioses, en les seues perfectes orelles. Tot va començar amb un somriure. Sil·la és jovial i molt bonica, com un cromo de calendari, i avui ella l´espera a les cinc davant de Nôtre Dame.

Idris ha pensat que poden pasar la vesprada fent una volta pel barri Llatí; pendre un te a Le Départ, a la plaça de Saint Michel, aplegar-se a la plaça del Centre Pompidou o passejar per Beaubourg-Les Halles fins a ser boqueta nit. Després aniran al ball de Barbés, a moure els cossos al ritme cadenciós de la música. «Una festa sense ball, no és un festa», es diu Idris; soparan frugalment en un bistró qualsevol creïlles, merguez, cervesa sense alcohol i cafés, i faran l´amor apassionadament a la sòrdida cava on ell malviu. Idris pensa que fruirà amb aquell cos de dona jove, atractiu, massís, alegre; amb la dolça tendresa de l´amiga.

El maurità ha caminat una llarga estona per la ribera del Sena sortejant els tolls. S´ha detingut al pont del Carroussel. Encara li queda temps per arribar puntual al rendez-vous. Aleshores es trau de la butxaca un paperet doblegat de paper d´estrassa, on hi ha embolicada una fulleta de menta fresca. Se la posa a la boca, entre el paladar i la llengua i, amb els incisius, la mossega amb suavitat pel nervi central: vol besar Sil·la amb l´alé perfumat. En acabant es frega les mans i pronuncia, displicent: «Al·lah akbar».

Va fer un llarg viatge per arribar a la capital francesa, la ciutat de les llums. Deu fer cosa d´un lustre, el foc de la joventut, l´afany de nous guanys i, sobretot, una història impossible d´amor, ara ja quasi oblidada, el van empényer a abandonar la seua terra i més tard a anar pegant bacs pel món, fins que després de moltes vicissituds arribà a París.

Aleshores es recolza en la barana del pont i, amb els ulls absents, esguarda fixament, durant uns instants, el solemne fluir de l´aigua del gran riu. En això recorda el que un missioner catòlic, establert a Kaedi, li va dir un dia, amb un cert misteri, quan eren tots dos a la vora del riu Senegal: «En l´origen dels temps sagrats, l´esperit de Déu, que planava sobre les aigües, va batre-hi les ales i digué: "Que existesca la llum". I la llum va existir». Després pensà uns segons en les paraules dites per aquell cristià, però no massa, i ho va deixar córrer.

Idris té un cos esvelt, lleugerament musculat, àgil com un antílop. I una testa bella, quasi perfecta, amb els ulls grossos, vius, de parpelles envellutades. És de pell negra, bronzina. Va vestit amb una camisa de cotó estampada amb petits dibuixos de canyamel, verd i rovell; una túnica de llana tenyida de color safrà, quasi fosforescent, li resguarda els ronyons i l´esquena, i du un turbant mangra cofat al cap; són les millors peces del seu reduït vestuari, aquelles que usa, com a norma indefugible quan ha de mudar-se i eixir amb dones, cada dimanche après-midi.
Té un poc de fred i observa el cel, ara cendrós com un mal auguri. L´oratge està marejat. Fa una gèlida vesprada de tardor.

Molta gent el mira. La joventut ha generat en Idris un comport majestuós. Cap dels vianants que creuen el riu per aquell pont, i passen quasi a frec d´ell, ni tampoc els qui transiten pel Quai Malaquais, es poden escapar a la insòlita seducció d´aquell esclat de joia que, com un estendard desconegut, irradia vistosos colors sobre el pont.

Ara escolta, atentament, el remoreig de l´aigua, i escruta en el gris del corrent fluvial, que serpenteja canviant, una imatge estimada. Aleshores busca delerós als meandres de la seua memòria, pensa en la llunyania, en la buidor enquistada de la seua ànima que, a vegades, tant l´afligeix; en les rates de la cava; en la por als racistes o a no vendre res. Però tot seguit el corprén, com un miratge, una barreja de records sobre Mauritània: les plagues de llagosta; el petit estany on nadava quan era xiquet; la calma silent i el sol senyorejant en el zenit que ho inunda tot de llum i color; l´ocre del terra erosionat; la llet de camella; els creients al migdia del divendres, llavats, purificats, amb la roba neta, acudint devots a la mesquita; la profunda solitud del desert, terrible i absoluta; les pluges esparses; les síndries de verd enxarolat que floreixen salvatges a l´arenal; els coloms voleiant a l´entorn dels niadors de les façanes; la població de Nema; la misèria dels bidonvilles de Nouakchott; la travessia en vaixell cap a França; la primera i fosca cambra del carrer Myrha, la cava de la Goutte d´Or...

Després el sobta la visió de la seua antiga i notable ciutat de Walata, la porta del Sahel, un dels vells gresols de l´Islam; erigida al bell mig d´un paratge inhòspit; com un desafiu al món natural, on en temps antics habitaven els estudiosos dels sabers d´Al·là. La ciutat de les caravanes que comerciaven amb l´or, la sal, els esclaus i les plomes d´estruç, que ara vigila, en els confins meridionals del desert, l´àrida immensitat.
La seua remota Walata, perduda en el cor de l´Àfrica, surant en un horitzó entelat pel temps, que el Sàhara, implacable, s´engul a poc a poc pel sol llevant cobrint-la d´arena.

Idris és de l´estirp dels haratins, descendència dels antics esclaus procedents de Trakrur o País dels Negres, ara quasi tots servents dels hassawis. Ell és fill de criats i va ser domèstic des de ben infant. Treballava en una casa de la part sud de la ciutat, al barri de Sofra, per a una família originària de Tafilelt.

Un estiu, devia tindre ell uns quinze anys, que la tòrrida canícula estiuenca va assecar tots els pous de Walata, el seu amo l´envià per aigua a un dels afores, el de Kamara, ubicat al bell mig del ramblar.

Allí va veure per primera volta Soteiba, la seua enamorada, la dels ulls grans i blaus. Les dones de Walata són molt belles. Venia de Tísit amb uns familiars que aleshores estaven abeurant els camells amb l´aigua del pou. Ella va demanar-li aigua amb un gest imperatiu, Idris li la va poar silent. Tanmateix, però, s´hi van creuar les mirades i nasqué el sortilegi de l´amor, al qual cap home ni dona es pot resistir. Aquella vegada no es digueren cap mot. Després, l´atzar va fer que es veieren una tarda prop de la vella mesquita de la part nord de la ciutat, quan encara no estava soterrada per l´avanç de la sorra inclement.

Alguns dies més tard, una matí, ella va anar a buscar-lo al pou de Kamar. Li va dur com a presents uns dàtils del color de la mel i una petita pedra de malaquita, d´un verd vivíssim.

S´hi trobaren algunes vegades més d´amagat. Un dia Soteiba va contar-li la vella llegenda sobre Walata:
«Abans... ja fa molts anys, Walata solament estava poblada per negres i es coneixia sota el nom de Biru. Fins que un dia, procedent d´Ifriqiya, Yaha el Perfecte volgué travessar el Sàhara, acompanyat de tres deixebles, per dur la fe de Muhammad en aquestes terres».

«El viatge va ser llarg de dies, dur, penós; fins que arribaren ací, a Kamara, a mitjan vesprada i força assedegats. Aleshores Yaha va demanar aigua per a ells a un dels seus qui guardaven el pou; però aquest els la va negar. Tot seguit Yaha el Perfecte donà tres pedretes a cada un dels seus acompanyants, una blanca, una roja i una groga, i li digué al més jove, com a venjança:
–Aquesta nit, quan ningú no et veja, tiraràs la pedra blanca dins del pou i el nivell de l´aigua pujarà fins que tu te´n pugues servir. L´endemà –li va dir al segon–, quan el cel estiga brodat d´estels tira la pedra roja dins del pou i l´aigua esdevindrà sang. I al dia següent –va dir-li al tercer–, quan isca la Lluna, tira dins del pou la pedra groga i tots els pous se cegaran d´arena.

I així va ocórrer, de tal manera que els antics habitants de la ciutat hagueren d´anar-se´n i va ser poblada per Yaha, els tres deixebles i la seua nombrosa descendència».

Soteiba vivia en una casa ornada amb bell arabescs que sa mare dibuixava amb gran perícia a les parets, en un encaix de sobris ataurics llavorats amb guixeries, on combinava els colors blanc, roig i ocre.

Un divendres al migdia Soteiba, quan son pare estava fent la salà, i amb el permís de la seua progenitora, que tot i això no ho va veure amb bons ulls, li´ls va mostrar a Idris. Ella va explicar-li el significat de cada una d´aquelles enigmàtiques formes que ornaven sòcols, o emmarcaven portes i finestres. I la història de les palmes, palmetes, rosetons i flors de lotus que empraven les dones de Walata per embellir l´interior de llurs cases.

–Aquest motiu rep el nom de bust de xiquet –li deia ella contenta–; aquell la dona jove; el que hi ha a la dreta l´orella; el que veus a l´esquerra, la verge sense

cap i aquell altre, ventre de dona. I a la cambra d´estiu dels meus pares, veurem la xica amb el xiquet als muscles i la mare dels flancs.
Es van veure moltes vegades més, a trenc d´alba, en la daurada duna d´Ebsibeli. Es van besar en la penombra del magatzem de queviures del seu pare a l´hora de la sesta, quan tots dormien. I van estimar-se com solament poden fer-ho dos adolescents de quinze anys.

Però ella era filla d´un comerciant, i Idris d´un rang inferior, un simple i pobre domèstic. La família de Soteiba no podia consentir aquella relació.
I ell, afligit per aquell gran entrebanc, que veia irresoluble, va dir-li que volia marxar a Nema, a buscar un altre i millor treball.

Soteiba va respondre-li amb la cara impàvida i els ulls envidriats per les llàgrimes:
–Si tu em deixes, la meua vida se cegarà com un pou per l´arena. I a les nits pintaré, ompliré els murs dels carrers de Walata amb el motiu de la verge sense cap; perquè si tu em faltes, Idris, ni cos, ni cap, ni cor tindré.
Ell no va saber què respondre-li.

L´endemà van acomiadar-se al pou de Kamar, on s´havien conegut feia tres mesos. Soteiba se´n va anar primer.
Tot seguit, Idris veu, sobre les aigües del Sena, com el simun esborra les últimes passes d´ella que s´adrecen vers la ciutat mig soterrada, i com el dolor que sent li impedeix articular cap mot.

–Vaig anar-me´n per no veure´t sofrir –es diu a si mateix.

Després pronuncia el nom d´ella dues vegades i li brollen dues llàgrimes de penediment.

Aleshores recorda aquell proverbi andalusí que li va dir un savi morabit, quan l´ensenyava a llegir en una tauleta de fusta gravada amb un text del Corà, i li va preguntar com podria veure el seu avi, ja difunt, a qui tant estimava: «Recorda l´absent i el veuràs».

I com un miracle, només per uns instants, veu boirós el cap, i després, amb completa nitidesa, la cara de Soteiba, el traç fi d´uns llavis carnosos, sensuals, que li somriuen, i l´esguard d´aquells grans blaus que guarden, gelosament, l´encís dels darrers misteris de Walata.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine