13 de marzo de 2016
13.03.2016
El conte del diumenge: Xiquets

El conte del dijous

13.03.2016 | 04:15
El conte del dijous

Hi havia un home que contava molts, molts contes, quasi mil. Un d´ells el de Marieta, filla d´un acabdalat senyor, i el seu gat, que sempre s´escapava i acabava al terrat de la casa de Peret, un xiquet pobre que vivia als afores

a tres cabassades de temps hi havia un poble ni gran ni menut, ni menut ni gran. A la part alta del poble hi havia un castell molt ben bastit. Hi vivia un home viudo, que tenia una filla a qui deien Marieta. A la part baixa del poble hi havia una caseta feta de fang amb sostre de fulles seques de palmera. Hi vivia un xiquet orfe a qui deien Peret.

Un dia, a Marieta se li escapà el gat. L´animalet, corrents com un llamp, anà a parar a la casa de fang i, d´un bot, s´enfilà dalt del sostre. Just en aquell instant, guaità Peret i, en veure Marieta, es va quedar tot parat.

–Què busques? –va preguntar per fi.
–Un gat.
–I on està?
–Dalt de la casa. Aleshores, Peret pujà al sostre, agafà el gat pessigant-lo pel llom i li´l tornà a la xiqueta.
–Gràcies. Em diuen Marieta i visc al castell.
–De res. Em diuen Peret i visc ací mateix.
L´endemà, tornà a escapar-se el gat i anà a parar al mateix lloc.
–Hola, Marieta! –saludà Peret–. Què busques hui?
–El meu gat, que s´ha tornat a escapar.
Peret pujà al sostre, agafà el gat i li´l tornà a la xiqueta.
–Gràcies, Peret.
–De res, Marieta.
L´endemà, Peret esperà a la porta de sa casa, però no vingué ni el gat ni la xiqueta. Per això, a poqueta nit, prengué una flauta de canya i s´acostà al castell. Una vegada a la porta tocà l´instrument i, després, va cantar:
–Ací espere Marieta, una bonica xiqueta que buscava el seu gat. Que hui no s´ha escapat?
De sobte, s´obrí la porta del castell i aparegué el pare de Marieta.
–Què fas ací, tros de bajoca?
–Espere Marieta –contestà Peret.
En sentir-ho, el pare de la xiqueta es posà fet un bou.
–Un pobre miserable com tu no pot arrimar-se a l´hereua més rica de la contornada.
L´endemà, Peret tornà a la porta del castell. Havia dut una guitarra vella que havia heretat d´un oncle gallec i, mentre tocava l´instrument, va cantar:
–Ací espere Marieta, una bonica xiqueta que buscava el seu gat. Que hui no s´ha escapat?
També eixa vegada isqué el pare de Marieta.
–Una altra vegada, tararot? No et vaig dir que un miserable com tu no pot arribar a la sola de la sabata de l´hereua més rica de la contornada?
L´endemà, Peret tornà a la porta del castell. Aquella vegada, mentre cantava allò
de...
–Ací espere Marieta, una bonica xiqueta que buscava el seu gat. Que hui no s´ha escapat?
...tocava un bombo que s´havia fabricat amb un perol de ferro i una pell de corder. L´instrument va retronar per tots els racons del poble. I va fer tant de soroll que, a més del pare, també guaità Marieta, a més de tot el veïnat.
–Peret, quina alegria!
–Marieta, quina alegria!
Es veu que el soroll del bombo va atraure els núvols perquè quan el pare anava a començar el sermó, se sentiren sis trons seguits i, a continuació, començà a ploure com si hagueren obert les portes del cel de bat a bat. Uf! Cadascú s´amagà per on pogué.
Va ploure tant que des de la muntanya es va formar un riu que entrà per una porta del castell i isqué per l´altra. Pel camí, s´emportà per davant els mobles, la vaixella de porcellana, la coberteria de plata, els vestits de vellut, dos gerros xinesos i el cofre on tenia guardats els diners el pare de Marieta. Tot allò anà a parar a la mateixa porta de la casa de Peret. Una vegada parà de ploure, Peret, al xino-xano, guardà les riqueses que miraculosament havia portat l´aigua.
Tot seguit, Peret agafà una harmònica que li havia regalat un firer i es va dirigir a la porta del castell. I, després de tocar una peça sencera amb l´instrument, va cantar la cançó de sempre.
–Ací espere Marieta, una bonica xiqueta que buscava el seu gat. Que hui no s´ha escapat?
Eixa vegada, només va guaitar Marieta perquè son pare, ara més pobre que les rates, no tragué ni la punta del nas. Marieta va explicar:
–El meu gat s´ha escapat i no sé on es deu haver amagat.
Com sempre, el gat de Marieta s´havia enfilat al sostre de la casa de Peret. I com les vegades anteriors, el xiquet pujà, agafà el gat del llom i li´l tornà a la xiqueta.
–Gràcies, Peret.
–De res, Marieta.
I què va passar després?
Bé, uns quants contacontes asseguren que Peret tornà les riqueses al pare de Marieta. Temps després, Peret es va fer músic i cantant, tot alhora, i va actuar en els millors teatres del món sencer. Guanyà bons jornals, es va casar amb Marieta, foren molt feliços, menjaren pastissos i mitja dotzena de galetes de xocolate.

Uns altres contacontes afirmen que Peret no tornà les riqueses i que el pare de Marieta hagué de vendre el castell a uns senyors que feien pel·lícules de por. Clar que, pel temps, Peret i el sogre van fer les paus i tot va acabar bé, com s´han d´acabar els contes amb trellat. Eixos contacontes també diuen que Peret es va casar amb Marieta i mentre el xicot anava de concert en concert, la xicota va estudiar per a ser veterinària especialista en gats. I, és clar, foren feliços, menjaren pastissos i mitja dotzena de galetes de xocolate.

* * *
Divendres, més o menys a les cinc i quart de la vesprada, Marta tornà a casa acompanyada d´una xiqueta amb els ulls del color del mar, el cabell ros i la cara allargada, i d´un xiquet menut, prim i negrelló, amb les orelles com si volgueren fugir de la cara.
–Pare, estos són els meus amics Rut i Tomaset. Els han donat permís per acompanyar-me a casa.
El pare va remoure la cama embenada sobre la cadira, va tancar el llibrot dels Contes per a despistats i desmemoriats i va deixar caure un «ah!» que no volia expressar res.
Aleshores, Rut, la xiqueta dels ulls del color del mar, va comentar:
–Marta ens ha dit que vosté sap més de mil contes que Tomaset i jo no sabem...
I el xiquet menut, prim i negrelló, va rematar la faena:
–També diu que vosté treballa d´astronauta i que es va fer l´esquinç mentre espentava un coet espacial. Això és veritat?
Marta es va posar roja com una tomaca, va acatxar el cap entre els muscles i va mirar el pare de reüll. Havia dit un parell de mentides tan grans que no les hauria pogut botar ni un campió del món de salt d´altura! Però el pare, amb tota la tranquil·litat va contestar:
–Potser no en sé més de mil, però noucents, segur que sí. I això de l´esquinç m´ho vaig fer mentre espentava les rodes d´un avió.
Rut es va deixar caure sobre una de les cadires del menjador, s´estirà el faldó de la samarreta que duia i demanà un conte. I Tomaset, que no es quedava arrere, després d´assegurar que era amic d´un home que anava a la Lluna amb un avió, buscà una altra cadira i esperà que el pare de Marta contara...

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine