a tres cabassades de temps hi havia un poble ni gran ni menut, ni menut ni gran. A la part alta del poble hi havia un castell molt ben bastit. Hi vivia un home viudo, que tenia una filla a qui deien Marieta. A la part baixa del poble hi havia una caseta feta de fang amb sostre de fulles seques de palmera. Hi vivia un xiquet orfe a qui deien Peret.
Un dia, a Marieta se li escapà el gat. L´animalet, corrents com un llamp, anà a parar a la casa de fang i, d´un bot, s´enfilà dalt del sostre. Just en aquell instant, guaità Peret i, en veure Marieta, es va quedar tot parat.
-Què busques? -va preguntar per fi.
-Un gat.
-I on està?
-Dalt de la casa. Aleshores, Peret pujà al sostre, agafà el gat pessigant-lo pel llom i li´l tornà a la xiqueta.
-Gràcies. Em diuen Marieta i visc al castell.
-De res. Em diuen Peret i visc ací mateix.
L´endemà, tornà a escapar-se el gat i anà a parar al mateix lloc.
-Hola, Marieta! -saludà Peret-. Què busques hui?
-El meu gat, que s´ha tornat a escapar.
Peret pujà al sostre, agafà el gat i li´l tornà a la xiqueta.
-Gràcies, Peret.
-De res, Marieta.
L´endemà, Peret esperà a la porta de sa casa, però no vingué ni el gat ni la xiqueta. Per això, a poqueta nit, prengué una flauta de canya i s´acostà al castell. Una vegada a la porta tocà l´instrument i, després, va cantar:
-Ací espere Marieta, una bonica xiqueta que buscava el seu gat. Que hui no s´ha escapat?
De sobte, s´obrí la porta del castell i aparegué el pare de Marieta.
-Què fas ací, tros de bajoca?
-Espere Marieta -contestà Peret.
En sentir-ho, el pare de la xiqueta es posà fet un bou.
-Un pobre miserable com tu no pot arrimar-se a l´hereua més rica de la contornada.
L´endemà, Peret tornà a la porta del castell. Havia dut una guitarra vella que havia heretat d´un oncle gallec i, mentre tocava l´instrument, va cantar:
-Ací espere Marieta, una bonica xiqueta que buscava el seu gat. Que hui no s´ha escapat?
També eixa vegada isqué el pare de Marieta.
-Una altra vegada, tararot? No et vaig dir que un miserable com tu no pot arribar a la sola de la sabata de l´hereua més rica de la contornada?
L´endemà, Peret tornà a la porta del castell. Aquella vegada, mentre cantava allò
de...
-Ací espere Marieta, una bonica xiqueta que buscava el seu gat. Que hui no s´ha escapat?
...tocava un bombo que s´havia fabricat amb un perol de ferro i una pell de corder. L´instrument va retronar per tots els racons del poble. I va fer tant de soroll que, a més del pare, també guaità Marieta, a més de tot el veïnat.
-Peret, quina alegria!
-Marieta, quina alegria!
Es veu que el soroll del bombo va atraure els núvols perquè quan el pare anava a començar el sermó, se sentiren sis trons seguits i, a continuació, començà a ploure com si hagueren obert les portes del cel de bat a bat. Uf! Cadascú s´amagà per on pogué.
Va ploure tant que des de la muntanya es va formar un riu que entrà per una porta del castell i isqué per l´altra. Pel camí, s´emportà per davant els mobles, la vaixella de porcellana, la coberteria de plata, els vestits de vellut, dos gerros xinesos i el cofre on tenia guardats els diners el pare de Marieta. Tot allò anà a parar a la mateixa porta de la casa de Peret. Una vegada parà de ploure, Peret, al xino-xano, guardà les riqueses que miraculosament havia portat l´aigua.
Tot seguit, Peret agafà una harmònica que li havia regalat un firer i es va dirigir a la porta del castell. I, després de tocar una peça sencera amb l´instrument, va cantar la cançó de sempre.
-Ací espere Marieta, una bonica xiqueta que buscava el seu gat. Que hui no s´ha escapat?
Eixa vegada, només va guaitar Marieta perquè son pare, ara més pobre que les rates, no tragué ni la punta del nas. Marieta va explicar:
-El meu gat s´ha escapat i no sé on es deu haver amagat.
Com sempre, el gat de Marieta s´havia enfilat al sostre de la casa de Peret. I com les vegades anteriors, el xiquet pujà, agafà el gat del llom i li´l tornà a la xiqueta.
-Gràcies, Peret.
-De res, Marieta.
I què va passar després?
Bé, uns quants contacontes asseguren que Peret tornà les riqueses al pare de Marieta. Temps després, Peret es va fer músic i cantant, tot alhora, i va actuar en els millors teatres del món sencer. Guanyà bons jornals, es va casar amb Marieta, foren molt feliços, menjaren pastissos i mitja dotzena de galetes de xocolate.
Uns altres contacontes afirmen que Peret no tornà les riqueses i que el pare de Marieta hagué de vendre el castell a uns senyors que feien pel·lícules de por. Clar que, pel temps, Peret i el sogre van fer les paus i tot va acabar bé, com s´han d´acabar els contes amb trellat. Eixos contacontes també diuen que Peret es va casar amb Marieta i mentre el xicot anava de concert en concert, la xicota va estudiar per a ser veterinària especialista en gats. I, és clar, foren feliços, menjaren pastissos i mitja dotzena de galetes de xocolate.
* * *
Divendres, més o menys a les cinc i quart de la vesprada, Marta tornà a casa acompanyada d´una xiqueta amb els ulls del color del mar, el cabell ros i la cara allargada, i d´un xiquet menut, prim i negrelló, amb les orelles com si volgueren fugir de la cara.
-Pare, estos són els meus amics Rut i Tomaset. Els han donat permís per acompanyar-me a casa.
El pare va remoure la cama embenada sobre la cadira, va tancar el llibrot dels Contes per a despistats i desmemoriats i va deixar caure un «ah!» que no volia expressar res.
Aleshores, Rut, la xiqueta dels ulls del color del mar, va comentar:
-Marta ens ha dit que vosté sap més de mil contes que Tomaset i jo no sabem...
I el xiquet menut, prim i negrelló, va rematar la faena:
-També diu que vosté treballa d´astronauta i que es va fer l´esquinç mentre espentava un coet espacial. Això és veritat?
Marta es va posar roja com una tomaca, va acatxar el cap entre els muscles i va mirar el pare de reüll. Havia dit un parell de mentides tan grans que no les hauria pogut botar ni un campió del món de salt d´altura! Però el pare, amb tota la tranquil·litat va contestar:
-Potser no en sé més de mil, però noucents, segur que sí. I això de l´esquinç m´ho vaig fer mentre espentava les rodes d´un avió.
Rut es va deixar caure sobre una de les cadires del menjador, s´estirà el faldó de la samarreta que duia i demanà un conte. I Tomaset, que no es quedava arrere, després d´assegurar que era amic d´un home que anava a la Lluna amb un avió, buscà una altra cadira i esperà que el pare de Marta contara...
