Els meus pares foren Vicent Andrés Andreu i Carme Estellés Muñoz. Els meus avis paterns, Salvador Andrés (i n´ignore el segon cognom) i Elena Andreu (i també n´ignore el segon cognom). Els materns, Manuel Estellés Sancho i Presentació Muñoz Suay. És fàcil de veure, en la manera de facilitar aquestes modestes dades, les meues diríem predileccions familiars: de la banda del meu pare, desconec el segon cognom tant de l´avi com de l´àvia. Però açò pot tenir una explicació. La proporcione de seguida: des de molt petit, al poble on vivia, Burjassot, i a causa de la bàrbara mort del meu avi matern, era freqüent que la gent m´aturàs pel carrer, mentre anava al col·legi -per exemple, una dona, per mi desconeguda- i em preguntés: «Ah... Tu ets el nét de Nadalet, no?».
Perquè jo era, des de molt petit, el nét major de Nadalet, que era el malnom que li havien donat, al poble, al meu desgraciat avi matern, el qual va ser mort quan jo tenia uns deu mesos, aproximadament. Dels avis per via paterna, no són massa les dades que en puc donar: això era degut a un tracte molt menor i a l´absència d´una motivació sentimental que m´unís a ells. El cert és que he crescut i m´he desenvolupat sense saber, ni pel folro, com es deien de segon cognom la meua àvia i el meu avi paterns. Ho sent moltíssim, però no en puc aportar cap dada en aquest sentit. És ben cert que ho podria preguntar, com qui va amb un fanalet encès, a determinats, ben pocs, membres de la família paterna, i arribat el cas no vacil·laré a fer-ho. Però, per ara, deixem-ho córrer als llimbs de la més absoluta ignorància.
A més a més, per part de la meua mare, sóc membre de la família de «les Rogetes», o «les Roges», de Burjassot. La meua mare era originària de Burjassot, i la va alletar una dida a Massarrojos. El meu pare era natural d´un lloc que no puc dir, ara com ara, on és, com es diu. Era, em sembla, veí de la ciutat de València, encara que ell era nascut a l´Horta, i el patró del llogaret on va nàixer era sant Bernat el Negre. Dic açò perquè jo recorde haver vist, al costat del meu pare, a les proximitats de l´alqueria on vivia la meua àvia, una processó que anava recorrent les sendes, i al baiard una imatge, amb vestes blanques, d´un sant de color negre. Vaig preguntar al meu pare quina classe de sant era aquell, i el meu pare, que era ignorant i concís en les respostes, em va dir que no ho sabia.
El meu avi patern tenia un malnom: li deien «el Coixet», i aquesta coixesa, que no li impedia de treballar a la granja de Burjassot, fou possiblement la causa o almenys el fet determinant de la seua mort: una nit tornava a l´alqueria després d´haver regat unes terres seues, i en passar el pontet per on s´arribava a casa seua, i que era una llosa de pedra, la coixesa li va gastar una mala passada, perquè el pobre de l´avi caigué a la séquia, que passava aleshores bastant crescuda, i caigué a l´aigua. El varen «pescar» a temps; però el vell adquirí una pulmonia bastant grossa, de la qual, o a conseqüència de la qual, va morir. Mai no es va parlar d´ell.
El pis on vaig nàixer, al número 82 del carrer de l´Obispo Muñoz, era un pis pobre, miserable, però amb moltes notes d´alegria. De moment no em sé estar de referir-me a una parra que, plantada al corral de la casa de dessota, pujava per la meua galeria i anava enramant motius de bellesa. Crec que mai no vàrem menjar raïm sencer d´aquella parra, que era un raïm negre, d´una pell més aviat grossa, forta: de tant en tant, algú, el meu pare, la meua mare, jo mateix, allargàvem la mà per tal d´agafar un penjoll i pessigar-ne una mica, poca cosa. Però la parra, com a espectacle, era ubèrrima, preciosa. A la planta baixa hi havia un taller de fer sants i verges: el taller d´un escultor, d´un «santer», que es deia Eduard Comes Mestre, amb el qual treballaven dos xicots més, l´un femelleta i l´altre més aviat bròfec. Pot donar una idea del caràcter obert i sense contemplacions de la meua mare el fet que en nàixer, l´any 31, la meua única germana, Carme, va triar aquest marica com a padrí de la nena. El marica, no l´hem tornat a veure; fins i tot diria que la meua germana mai no l´ha vist. Sembla que el carrer, abans que morís el meu parent, el bisbe Muñoz Izquierdo, es deia carrer Nou, i sembla més encara: que a l´entrada de la meua escaleta, a mà esquerra, hi havia una rajoleta on encara posava «Calle Nueva», per bé que enterrada, aquesta designació, sota successives capes de calç. Davant de ma casa, ja s´hi veien els pins de les monges. Ara jo vaig per aquell carrer i de vegades s´escau que em trobe alguna persona, per mi absolutament desconeguda, que em diu:
-Com va eixa salut, Vicentico?
-Anem passant.
-Déu! I jo que et recorde de quan vivies per ací. Aquí davant, no?
-Aquí davant, en efecte.
-I què? Tu no deus treballar molt, eh?
-Ps!
-Pillot! Adéu.
Reprenent el fil on l´havíem deixat, és a dir, continuant la descripció de casa meua, i per tal de deixar-la completa, una escala, breu, portava al primer pis; allí hi havia una porta -en el meu record, una porta més aviat gran, pintada d´un color blavós que arribaria a ser gris, amb una anella de ferro-; una vegada dintre, hi havia una espècie de rebedor, no massa gran, amb una porta, a mà dreta, que era una habitació per als trastos, i a mà esquerra la porta de la cuina, la cuina on he passat més fred en tota la meua puta vida, amb un fogueret entre les cames, els dies que el fred s´intensificava, i al darrere un mostrador amb un foguer, i més endavant una pica, corcada, com leprosa, per l´ús, plena de bonys, una pica que estava encarada a un finestró petit, tancat sempre, a l´hivern, que donava directament a la galeria.
També hi havia una porta amb moltes escletxes per la qual hom podia passar a la galeria. Tornant al rebedor, d´allí es passava al menjador. Un menjador bastant ample, al meu record, que pot trair-me i fer-me veure gran el que era petit, i viceversa. Davant, a l´altra banda del menjador, hi havia una porta, també blavosa-grisa, que era on dormia la meua tieta, la tia Milagros, germana petita de la meua mare, i si de cas entraves a l´habitació podies veure quelcom que no tenia preu: una finestra a través de la qual es veia l´arrencada, sincerament espectacular, de la parra. Allí era més boscosa, amb una espessa pampolada de palmell ample. Era una vinyeta encantadora, on jo vaig deixar passar els minuts, més d´una vegada, literalment extasiat, autènticament fascinat per una cosa tan modesta, tan casolana. En fi... La meua tieta tenia l´habitació molt ordenada: dalt de la còmoda, exhibia un plat de metall, amb què el meu avi havia obsequiat la meua àvia quan es varen casar.
El que es veia, a través de la finestra, més aviat petita, de l´habitació de la tieta era senzillament fabulós, una cosa que, cas de poder-la pagar, haguera calgut pagar-la a preu d´or. Aquella esplendor de la parra, puixant, aquella profusió de pàmpols daurats es completava, encara, amb la visió, humil, quotidiana, d´unes quantes teules rovellades, graciosíssimes, que s´enfilaven cap amunt, fins a arribar a arrodonir un moment de l´estructura de la casa, o d´un fragment de la casa, que era pura bellesa. El dipòsit de l´aigua, al racó. Foren moltes les estones que hi vaig viure, en aquell racó de l´habitació, embadalit, no sabria dir ben bé per què, però veritablement entusiasmat. És difícil d´imaginar com l´enyore, ara que ja ha desaparegut, i no he trobat, sincerament parlant, compensació per tanta pèrdua.
