El pobre verb «engordir» ha perdut vitalitat, no perquè ningú engordisca, sinó perquè hi ha parlants que usen «engordar»; i això per dos causes, principalment. Per interferència i influència del castellà i per la força de la primera conjugació, l´acabada en «a», que fagocita, o ho intenta, verbs de la tercera, com el comentat; o de la segona, com «defendre», que es veu invadit per «defensar», forma normativament correcta, però que a mi em trau de polleguera, perquè va arraconant, a poquet a poquet, al «defendre» de tota la vida. I sobre el no ús de «engordir», fa dos mesos, dalt o baix, un amic «graciós», d´eixos que es pensen que fan una gràcia, però et trauen un ull, em va dir que l´última vegada que em va vore estava molt prim, però que ara havia «engordat».

Quin borinot! Almenys haguera dit bé el fet de «fer tornar gord» o «tornar-se gord», que és «engordir». Eixa forma és com sempre s´ha dit i devem continuar dient, i no com ho va dir l´abegot del meu amic. I tenim el refrany-sentència «Engordir per a morir» que és aplicable a allò que fem amb els animals mengívols, que els engordim per a entregar-los al matador/escorxador, per a, posteriorment, menjar-nos-els, si no som vegetarians; i també podem aplicar l´esmentat refrany a algunes malalties dels humans en què l´engordiment és previ al traspàs a l´altra vida, forma eufemística d´anomenar la mort pura i dura. Altres verbs de la segona conjugació com «concloure», «excloure», «difondre», «incloure», «interrompre», «irrompre» es veuen marginats per les formes espúries, producte de l´aire de ponent que tot ho seca, acabades en «-ir»: «concluir», «excluir», «difundir», «incluir», «interrumpir", «irrumpir». Siguem fidels o lleials a la segona conjugació, i especialmment a les invadides formes acabades amb «-re», que és ben genuïnament valencianocatalana (i illenca, no cal dir-ho). Un altre verb atacat per una interferència de la llengua veïna és «aclarir», que com tots sabem és fer més clar, més clarivident, més nítid, més entenedor, arribar a conéixer la veritat d´una cosa buscant-la fins a descobrir-la; de manera que aclarim un color, els cabells, la vista, la veu; aclarim també dubtes (o mai els aclarim); aclarim comptes, de vegades; en altres, no massa. Però tant si ens aclarim com si no, el que no hem de fer és deixar que el castellà «aclarar» invadisca el nostre «aclarir» de tota la vida, perquè això ja està passant en algun cas. Fa catorze o quinze dies en un blog amb textos, en general, ben acurats, vaig vore escrita dos vegades la mateixa classe de pífia:«Els partits no s´aclaren» i «Rajoy no s´aclara en les entrevistes en directe». Sens dube al responsable del blog se li degué colar algun familiar jovenet, un pelet interferit. Devia haver escrit «...no s´aclarixen», i «€no s´aclarix». I un aclariment, que ve de la forma verbal esmentada «aclarir», és «l´acció d´aclarir», i «explicació que aclarix alguna cosa, que la fa més entenedora´ I mai «aclaració».