Ahir vaig canviar la parada del tramvia per a anar al treball. En lloc d´aprofitar per a caminar una mica i travessar el parc Ribalta, com solc fer fins a la parada següent, quan l´horari ho permet, vaig fer només uns metres per l´avinguda on visc.
El luxe de la llibertat, la decisió casual, va ser un èxit. El matí, contra els pronòstics televisius, estava cobert pel sol. El carrer, humit encara d´acord amb els mateixos pronòstics, allí ens tenia a tots els ciutadans del lloc i el moment, cadascú amb el seu ofici, estil i pretensions. Una jove introduïa una carta a la bústia del bell edifici de Correus: estranyament. A la porta de cada establiment -un banc, un bar, una farmàcia, una oficina, la terrassa de la cafeteria Monterrey on excel·lien els cafés i, segons l´hora, els calamars-, una dona netejava, governant cansadament la polidesa de la infraestructura de la jornada de la gentola que començava a fer el que podia o el que volia per aquell racó del món.
Aturat a la parada, valorava la situació, protagonitzada de cop per un xiquet que escala els graons del pedestal de l´estàtua del Rei Jaume I, que justament està en posició hieràtica d´atorgar als qui esperen el tramvia, la Carta de trasllat fundacional de la Ciutat, signada per la figura de bronze fa set segles, a Lleida.
Potser mai m´hi havia fixat -clar, mai m´havia aturat en aquella parada, ja ho he dit-, i vaig pensar: «¡Però si vaig parlar de tu fa uns dies!». Va ser en Ares, a l´Alt Maestrat, a més de mil cent metres d´altura i davant d´unes dotzenes d´habitants, en la tercera Fira del Llibre, que, sota la pluja, va acollir el meu llibre La ciutat dels dies, i La memòria del sabor de Joan Garí, i La sega de Martí Domínguez... I belles cançons de Meritxell Gené, cantant, precisament, de Lleida: cartes musicals de poetes als quals atorga nova llum, so, significat.
El tramvia, ignorant del plaer de la memòria de qui l´esperava, arribà, obrí la porta, l´acollí, i mogué obligat per la rutina cap a una destinació prefigurada, com si allí no haguera succeït un autèntic descobriment, una sorpresa gratuïta: per dir-ho amb el títol d´un conte de Poe, era «la carta robada» del dia: tot això que tens davant dels morros i nou veus (com solem dir per a considerar que, volent o per força, solem anar molt despistats).
