Una parauleta de tantes, que s´ha colat en la parla dels jóvens, és «hucha», que ens fa perdre la vidriola, que és com denominem el ´recipient tancat que té una ranura per la qual s'introduïxen diners per a guardar-los'. Passa com en el «xanglot» (o «singlot»), que molta jovenalla ja no en té; ara tenen «hipo», paraules, l'una i l'altra totalment innecessàries per a la comunicació en valencià, perquè tenim les nostres vidrioles i els nostres xanglots, veus ben vives entre la gent de mitjana edat en amunt i en jóvens poc interferits per la llengua veïna.
I tenim la locució verbal «fer vidriola», que és ´arreplegar diners per a un fi determinat´. Ara està de moda arreplegar les monedes de dos euros i posar-les en la vidriola. Però n'hi ha qui li tirà mà a la vidriola de tots, i va buidant-la. Un d'estos és Rajoy i el seu govern, que han «saquejat» la vidriola de les pensions de tots els espanyols, per a altres fins, i no passa res. Disfruten de llibertat i de vots, per a seguir tirant-li mà.
Mudant de tema i de categoria gramatical per a tractar el doblet «potser/pot ser», que causa alguna confusió en l´escriptura, junt o separat. No fa molt vaig vore escrita la frase «Potser seleccionat ell o el germà», on «pot ser» havia d'anar separat, perquè, en eixe cas, és una perífrasi en què les dos formes verbals tenen valors propis. L´adverbi «potser», forma aglutinada, és sinònim de «tal volta», «tal vegada», «segurament», etc.
La confusió l´adoba el fet que les dos formes, juntes o separades, tenen valor de probabilitat, amb canvis en el mode verbal o amb la conjunció «que» darrere, o no, segons es tracte d'un adverbi o una perífrasi.
La frase «Pot ser que vinga» (separat) té el mateix valor de probabilitat que «Potser vindrà» (junt). Com a regla pràctica i intuïtiva, ho posarem separat quan a continuació va, o hi pot anar, un «que» i el verb que continua (present o absent) va en subjuntiu: «Pot ser que estiga dormint», mentres que en «Potser se n'ha anat» no li fa falta el «que» i el verb va en indicatiu. I una altra regla pràctica: quan en castellà és «quizá», en valencià és «potser», junt, i quan equival a «puede ser», és «pot ser», separat.
El «quan» i el «quant» amb la «t» final, o no, també causa confusió. «Quan», sense la «t» final, equival a 'en quin moment, en quina època, «Quan vas nàixer?», «Des de quan eixiu junts?», «Ho voràs quan vingues»; pot equivaldre a 'ja que' en frases com «Quan no ha tancat amb clau, tornarà prompte»; és una conjunció en frases com «Quan no pot ser, no pot ser». «Quant», per la seua part, equival a ´quina quantitat´, «Quant de pa vols?», «Quanta llet compre?». Regla pràctica: quan en castellà és «cuando», amb «d», en la llengua valenciana és «quan», amb «n» final. Quan en castellà és «cuanto», amb «t», la manera correcta en valencià és «quant», amb «t» final.
