La demanda de l´escriptor Ernest Lacreu no era inusual. Tenia Feli de primera lectora, una de les persones que llegien els seus manuscrits abans de lliurar-los a l´editor. Confiava molt en el seu criteri literari i a ella la satisfeia aquella confiança. Però aquesta vegada la petició es produïa d´una manera un poc estranya. En aquell tràmit faltava una peça essencial que convertia en sorprenent un encàrrec habitual. Les circumstàncies que envoltaven en aquells moments l´amistat entre els dos haurien aconsellat, en tot cas, posar-se prèviament en contacte directe amb ella. Però semblava que últimament Ernest havia prescindit de certs hàbits i de les bones maneres.
El fet li dugué al record l´última vegada que l´escriptor havia convidat els amics a berenar a sa casa i l´incident que hi va tindre lloc: una confessió inesperada d´ell i la seua pròpia eixida desafortunada que tantes vegades havia lamentat. És probable, que aquell episodi haguera sigut el detonant del distanciament d´Ernest, no solament d´ella, sinó també d´aquells amics de tants anys, perquè a partir d´aquell dia començà a espaiar els contactes amb el grup. Ningú s´explicava la raó d´una actitud tan estranya. Després de molt de temps sense veure´s, feia cosa d´un mes l´escriptor i la informàtica es van trobar casualment pel carrer. Plovia i van anar a prendre un café. Ell estava esmunyedís, digué que tenia pressa, i ella quasi l´hagué d´arrossegar a la cafeteria. Parlaren uns moments i quedaren de veure´s un altre dia. Però ell no li va dir ni una paraula sobre la novel·la, que aleshores ja devia tindre acabada.
El professor i escriptor Ernest Lacreu tenia, entre altres qualitats, la de ser generós i hospitalari amb els seus amics. Gaudia convidant-los a sa casa i cuinant per a ells, perquè també tenia traça per a la cuina i un gust exquisit per disposar els bufets a la terrassa esplèndida, reblida de plantes i flors, del seu àtic de fadrí empedreït. Aquella vesprada de Pasqua de feia més d´any i mig, Ernest havia organitzat una de les seues reunions habituals amb àpat inclòs. L´encant de l´espai, les persones que hi assistien, les delícies culinàries i el bon oratge pronosticaven una vetlada grata. Però les circumstàncies o l´atzar van decidir que les coses s´esdevingueren d´una manera ben diferent.
Queia la vesprada. L´ocàs pintava el cel de València de rojos intensos i els llums de la ciutat començaven a espurnejar en la llunyania com a petites lluernes juganeres. Una brisa suau bellugava les plantes obsequiant amb perfums la concurrència.
Ernest Lacreu semblava haver estat esperant aquell moment per a revelar als seus amics el secret que el consumia. S´alçà, i el seient de vímet va cruixir a l´impuls del seu cos. Es dirigí amb parsimònia al bufet de les begudes, prengué el pitxer de l´aigua de València i es disposà a servir-ne una altra ronda. Al ritme que omplia les copes i amb un to circumspecte, exageradament teatral, féu vessar la confessió que li corroïa les entranyes.
„Estic passant una crisi d´inspiració, una crisi terrible „matisà, i quasi se li trencà la veu. Les converses s´apagaren, més pel to emprat que pel contingut de la declaració que alguns ni tan sols havien arribat a captar. Després d´uns segons continuà servint la beguda sense poder evitar que la tremolor de la mà fera tentinejar el pitxer sobre la vora de les copes. Assegurà que era la primera volta que eixia de la seua boca, que els havia triat a ells com a receptors d´excepció d´aquella circumstància que li amargava la vida. Que per això eren els seus amics, els de més confiança. I amb paraules clares i precises, que probablement tenia ben pensades, els va donar detalls que palesaven la importància del problema. A tots els venia de nou que Ernest estiguera passant aquell tràngol i, probablement, buscaven les paraules més adients, amb les quals consolar l´amic i alleujar la situació. Va ser aleshores que la discreta i ponderada Felicitat féu aquella declaració extemporània. «Jo tinc un argument fantàstic», digué, i tots la van mirar amb desgrat pel que consideraren una irrupció inoportuna. Tot seguit els fitaren als dos alternativament, demanant-se si la parella no devia estar representant una peça de sainet. Però Feli no era de fer aquella classe de bromes ni Ernest tan bon actor, i la seua actitud negava aquesta possibilitat. Sens dubte, l´episodi va malmetre el sarau d´aquella vesprada de Pasqua.
A partir d´aquell dia, per iniciativa inconfessa de l´escriptor, començà una etapa nova en la seua relació amb Felicitat i, en certa mesura, també amb la resta del grup. De sobte, s´acabaren les celebrades reunions a sa casa, improvisava excuses quan el convidaven a ell i les eixides amb el grup anaren espaiant-se. La novetat els preocupava. La relacionaven amb el problema que els havia confessat i temien que estiguera al caire d´una depressió. Però deixaren de patir en adonar-se que havia començat a freqüentar altres amistats.
Any i mig després, encara els afectava la traïció de l´amic i el record d´aquella vesprada de Pasqua. En particular a Felicitat Llorca. Ernest Lacreu, un quarantó ben plantat, de cabells foscos, pell citrina i ulls negres de mirada fugissera era, en essència, un solitari. El seu currículum personal a penes estava galonejat de relacions sentimentals, d´aquelles que amb tanta mestria i profusió descrivia a les seues novel·les. I les poques que comptaven havien sigut efímeres com un sospir. Circumstància que li conferia un halo subtil de misteri i ambigüitat que els seus amics més habituals, en acord tàcit, mai no traspassaven i acceptaven la imatge que l´escriptor projectava d´ell mateix. Així havia sigut sempre.
Però tot canvià a partir d´aquella Pasqua, quan l´escriptor va començar a distanciar-se d´aquells amics, i els amics, buscant les raons que pogueren explicar aquell canvi, començaren a qüestionar la bondat d´Ernest, l´autenticitat de la seua noblesa, la seua generositat mil vegades palesada. I una vegada superat el colp, deixaren d´interessar-se per ell.
Sobretot Felicitat, quan li va arribar a oïda, de bona font, que Ernest ironitzava en públic sobre el seu «argument fantàstic».
Decididament, aquell dia de Pasqua, Felicitat Llorca havia estat desafortunada. I malgrat el temps transcorregut encara li dolia recordar-ho. La seua eixida inoportuna va semblar una burla cap a l´amic que acabava de posar impúdicament damunt la taula la causa de les seues angoixes. Havia perdut el do de la inspiració, confessà compungit, i ella, la discreta Felicitat, havia tingut la barra d´amollar aquella frase de l´argument fantàstic sense immutar-se. Era evident que no eren idees alienes, per molt fantàstiques que foren, el que Ernest reclamava, sinó el suport dels amics, la comprensió, la solidaritat, el testimoni explícit de la seua estima. Això era el que necessitava.
