Dilluns passat esta columneta versava sobre el vocable «almorzar». Primerament tractava la diferència horària de l´ «almuerzo» del castellà (a migdia o un poc després, com a primera definició) i del nostre «almorzar», que el fem a mitjan matí, entre el desdejuni i el dinar. Després assenyalava la diferència de pronúncia entre el valencià i el castellà i la genuïnitat d´eixa paraula en la nostra llengua. Com deia, tenim profusió d´exemples en els clàssics i en èpoques més recents. Citava Eugeni S. Reig i Josep Lacreu com a lingüistes que s´han ocupat de demostrar la seua condició de paraula valencianocatalana des de ben antic. Com a mínim des del segle XIII, quan apareix en el Blanquerna, de Ramon Llull. També es troba documentada en les obres de Pere el Cerimoniós, Jaume Roig, Isabel de Villena i en els Sermons de sant Vicent Ferrer. Josep Lacreu en l´aclaridor article «Almorzar i altres presumptes castellanismes», contingut en els seus blog i llibre Pren la paraula, documenta l´ús del mot «almorzar» en els clàssics i en diccionaris com els de Sanelo (1802), Escrig (1851), Rosanes (1864), Constantí Llombart (1887), Martí Gadea (1891), Fullana (1921). I, com a cita d´autoritat contemporània, apunta el que Joan Coromines consigna en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, «Esmorzar és menys general que la més antiga almorzar». Si «almorzar» té set segles, com a mínim, apareix en obres del nostre Segle d´Or, també es documenta en les centúries XIX, XX i ara XXI, i no l´hem deixat d´usar mai, no té sentit que haja sofrit, i seguisca sofrint en alguns àmbits, l´anatema de barbarisme-castellanisme. La seua identitat, escrita, amb la mateixa paraula castellana sembla el motiu de la seua marginació per part del noucentisme elitiste i restrictiu. Cosa que també ha passat amb moltes altres com «alcançar», «despedir», «disfrutar», «mentira», «peçó», «rabo», «tamany», «xillar», paraules d´ús secular en la nostra parla, documentades en obres medievals, renaixentistes o contemporànies, i marginades per l´integrisme lingüístic excloent. I no digam el cas de «faena» i «llonja», també durant molt de temps excloses del valencià literari, per suspectes de castellanisme, i resulta que són valencianismes-catalanismes integrats en la llengua veïna. Hi ha multitud de paraules iguals o semblants en valencià i en castellà, i no passa res. A més de les citades, i sense eixir de l´habitatge on vivim, tenim «aparador», «armari», «casa», «còmoda», «corral», «lavabo», «perxa», «pila», «pilar», «ràdio», «sofà», «televisor», «vitrina», i moltíssimes més en altres àmbits. Si buidàrem/eliminàrem les paraules comunes o semblants dels dos idiomes, els uns i els altres acabaríem parlant per senyes. L´Acadèmia Valenciana de la Llengua ha rescatat totes eixes paraules citades en la primera relació i centenars més per a un ús normalitzat; moltes ja arreplegades en el DCVB i en altres obres de lingüistes valencians, catalans o balears. També el diccionari de la RACV inclou molts d´eixos vocables. Ara cal que totes eixes aportacions de l´AVL es divulguen en l´ensenyament i en els mitjans de comunicació, que falta que hi fan.