En els darrers anys, el coneixement literari i cultural del Vuit-cents valencià, i la percepció que en vàrem tenir durant dècades, han experimentat un canvi radical. I és així que el nostre segle XIX ha començat a deixar enrere la imatge folklòrica i estantissa que, sobre la base de quatre tòpics mal garbellats, hom en va bastir durant els anys setanta i vuitanta de la passada centúria.

La clau d´aquesta transformació ha vingut determinada, com no podia ser d´una altra manera, per l´estudi, per l´anàlisi detallada dels principals autors i, també, dels condicionants que imposava l´època: del complex context polític i social en què els nostres escriptors desenvoluparen la seua activitat. I encara, diguem-ho tot, per l´abandonament de molts dels prejudicis que pesaven sobre el període. Així ho assenyalen tres excel·lents investigacions que, al voltant de tres autors clau del Vuit-cents valencià, han sigut elaborades durant els últims mesos: l´estudi «Vicent W. Querol i l´Ateneu Científic, Literari i Artístic de València (1870-1876)», de Víctor Pastor Banyuls, editat per Publicacions de la Universitat de València; la monografia «Esperit de valencianisme. Constantí Llombart (1848-1893)», de Josep Enric Estrela, que ben prompte veurà la llum a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d´Estudis i d´Investigació; i la biografia del dramaturg Manuel Millàs titulada «Escenas de un burgués en la Valencia del Ochocientos», que ha sigut publicada per l´editorial Sargantana i elaborada pel seu besnét, el periodista i escriptor Jaime Millàs.

De fet, la implicació dels descendents de molts d´aquests lletraferits en el procés de recuperació de la vida i obra dels escriptors vuitcentistes en què ens trobem immersos resulta fonamental, ja que, gràcies a l´esforç de custòdia i conservació que, durant més de cent anys, han realitzat dels arxius dels seus avantpassats -i de la generositat que han demostrat en obrir-los als investigadors-, hem tingut accés a notes, epístoles i d´altres obres manuscrites que permeten dibuixar una més completa dimensió intel·lectual dels personatges i un més ajustat perfil humà.

En aquest sentit, el darrer escriptor que hem analitzat, a través de la documentació conservada pels familiars, és Rafael Ferrer i Bigné (1836-1892), poeta, periodista i erudit que, a excepció d´un únic volum, mai no va reunir la seua producció escrita; que, en conseqüència, ens ha arribat majoritàriament esparsa i inèdita. Així, tal com explicarem en el Seminari que tindrà lloc hui a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, el seu arxiu personal ha permés comprovar que es tracta d´un autor que acredità una notable capacitat de treball; i també, una ferma voluntat de recuperar la memòria literària del poble valencià i l´ús culte de la llengua. D´aquesta manera, amb molta perseverança, Ferrer i Bigné aconseguí edificar una història de la literatura valenciana que anava des del segle XIII fins al XIX, i que en gran part restà inèdita; i també, fer-se present en quasi totes les activitats de protecció i impuls de la cultura pròpia que, en coordinació amb els escriptors catalans i balears, hom portà a terme durant la segona meitat del segle XIX. I és així que, entre d´altres coses, fou fundador i president de la societat Lo Rat Penat; excursionista il·lustrat; mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona; i membre de les acadèmies de Bones Lletres de Barcelona i de Belles Arts de Sant Carles.

Sortosament, la majoria dels investigadors valencians del Vuit-cents ja han llançat al contenidor dels caducats la metàfora, suada i castradora, «del guant i l´espardenya», que tanta pudor feia. I han iniciat el camí sense retorn de l´estudi i la rehabilitació d´uns autors que, pel fet d´escriure en valencià, hagueren de nadar contracorrent. És tot un símptoma de reconciliació amb una època, el segle XIX, a la qual durant massa temps els valencians vàrem girar l´esquena.