«Vaig ser una de les primeres persones que va pagar el seu crit de ´llibertat´. ¿El preu? La vida de tota la meua familia», contava un refugiat sirià. Esta es només una història de les milers de vides que van sofrir les desventures d´un conflicte encara enquistat.

Siria, un tauler d´escacs per a molts i un infern per a tants altres. Així ho relatava Violeta Brull, membre de comunicació en la Comissió d´Ajuda al Refugiat del País Valencià (CEAR PV) el passat dijous en l´última jornada del Cicle de Cinema sobre Drets Humans i Asil celebrat als cines Albatexas.

Un país que va aconseguir la máxima visibilitat quan els seus habitants començaren a arribar a Europa fugint d´una vida que ningú mai hauria escollit, però que, tras l´acord amb Turquia, comença a deixar de sentir-se.

Per aquesta raró, per recordar a tothom la realitat de països com aquest, CEAR PV va iniciar, a principis de gener a projectar sessions documentals, on un col·loqui posterior d´experts en la matèria i de testimonis de persones refugiades a València tancava la sessió.

«Curts valencians sobre asil» va ser la primera sessió d´aquest cicle de conflictes oblidats. En la segona va ser el torn de Colombia, un país on la seua «hora zero» va començar un 2 d´octubre de 2016, quan l´acord de pau es va trobar momentàneament truncat.

«The Art of the Moving», va contar, el 25 de gener, la vida de dos activistes amenaçats al sud-est de Turquía per les seues comèdies sàtires anti-Isis.L´ultima jornada, «Veus de Siria», va donar l´oportunitat de parlar al seu poble, a la seua gent, davant de les, cada vegada, més nombroses veus que creuen conèixer el conflicte. Un documental de Firás Fansa Fernandez, amb no més material que el seu telefón mòbil, que va permetre entrar dins dels dimonis de persones que ho arriscaren tot per aconseguir la llibertat. Van perdre els seus llars, la vida d´aquelles persones que més volien i la seua propia. En un bombardeig, en la mar, en la frontera amb Turquia o en un camp de refugiats.

Ashraf, refugiat a València, va tindre més sort. Tant que encara no s´ho creu. Va aconseguir creuar la frontera una semana abans de l´acord amb Turquia. «Les persones que van arribar al camp una semana després que jo encara estan a Grècia», lamentava.

Tampoc es creu la resposta que va tindre l´Unió Europea amb tants com ells. Intentar comprendre-ho encara li provoca dolor. I es que Ashraf encara no comprén perquè, davant del dolor patit, aquells als que consideravem com un model de democràcia per al seu país, tornen, una vegada més, a jugar una altra partida a l´escacs ambs les seues vides.