La setmana passada tractàvem en esta columneta sobre un deure d´aprenentatge de l´escriptura en valencià, posat en un curs de segon d´Infantil. Com déiem, consistia a formar mots a partir d´aplecs de lletres desordenades. Entre les paraules de la tasca escolar, n´hi havia tres que la xiqueta citada en l´article no va saber formar, per ser desconegudes per a ella, valencianoparlant des que va balbucejar les primeres paraules. L´exercici anava il·lustrat per dibuixos dels elements corresponents als mots a formar. La menudeta no va saber compondre, per desconegudes per a ella, les paraules «nou» (fruit de l´anouer), «nus» (sinònim de «nuc») i «nen» («xiquet», posà «nene»). Per les il·lustracions de l´exercici, per a ella, els mots a formar eren «anou», «nuc» i «xiquet». Per a ella i per a la immensa majoria de valencianoparlants i també per a bona part de catalans perifèrics. La irritació del iaio de la xiqueta, que l´ajudava a fer el deure, com vam comentar, va ser ben notable. Un principi pedagògic i recurs didàctic és ensenyar (i aprendre) partint del que ja se sap, especialment entre la infància de més curta edat. I ensenyar a escriure, a gent menuda, deu partir del que ja es coneix en la parla. Qualsevol valencianet/a, de quatre/cinc anyets, que parle esta llengua, utilitza bé, oralment, paraules com «taula», «baló», «llit», «moto», «dona», «home», «cap», que també formaven part de l´exercici comentat, però no és fàcil que sàpia què és una «nou», com a fruit, o un «nus», com a «nuc». «Nen» el coneix pel castellà «nene», però per a una criatura de quatre/cinc anys, valencianoparlant, una personeta de la seua edat, i d´alguns anys més, és un xiquet o una xiqueta. Quan siga més fadrí/fadrina ja aprendrà i sabrà altres denominacions dels menuts, infants, jovenets, xics com «nen», «nin», «noi» o «noiet» i altres geosinònims. Exercicis com el comentat creen frustració i desgana, si més no, entre l´alumnat menut i, fins i tot, adolescent. I entre els aprenents adults, no cal dir-ho. La marginació de paraules valencianes, d´ús corrent, substituïdes per altres, més pròpies d´altres zones de la llengua, o en complet desús, és un mal recurs en l´ensenyament de la llengua, és antipedagògic i no crea autoestima per l´idioma, sinó rebuig i desafecció. Paraules com les mencionades, «nou» (fruit), «nus», «nen», i altres com «acomiadar»/«comiat», «anyell», «aqueix», «assolir», «baula», «canell», «cura» (´acció de cuidar, d´atendre´), «ets», «feina», «llevadora», «mató», «mitja»/«mitjó» (en lloc de «calça»/«calcetí»), «mirall», «nombre», «ordre», «paparra», «tanmateix», «vaixell», «veure-us», «entendre-us», «vulla», «xai», i centenars més, usades en l´ensenyament i, en general, en el model dit culte representen un patró lingüístic de valencià mutilat i ortopèdic. Un valencià, en bona part, postís. Una cosa és la poesia i la literatura en general per a adults que coneguen bé les variants i registres de tota la llengua, i una altra ben diferent és el llenguatge per a l´ensenyament i la comunicació, que deu ser correcte, entenedor i comunicatiu per a tots els valencians i valencianes. I valencianets i valencianetes.