Dani Miquel ens sorprén, treball rere treball, per l'espenta, la qualitat i la constància de la seua trajectòria. Ara, torna a deixar-nos esbalaïts i encaterinats, amb un nou llibre- disc molt especial, «De por» (Andana Editorial), il·lustrat i dissenyat per Joanra Estellés. El nou treball es presenta diumenge 25 de març, al Teatre Principal de València, en una festa de començament de gira.
«De por» continua la línia consolidada per les tres Musiqueries (Andana). Una fita admirable per a la música infantil i per a la normalització de la llengua. Entre els perills que amenacen els valencians, hi ha el d'una infantesa silenciosa i alienada, sense cançons pròpies. Cap als anys huitanta, només tres veus desafiaven el silenci: Al Tall, amb La Pelitrúmpeli, un CD pioner i innovador; Toni Mestre, amb les dramatitzacions de les rondalles de Valor (recuperades pels àlbums d'Edicions El Bullent); i l'infatigable Paco Muñoz, una vida consagrada a la cançó infantil.
Amb tot, no n'hi havia prou. La transmissió generacional de les cançons s'havia trencat, després que les famílies de ciutat deixaren de parlar i cantar els fills en valencià, per allò de la "finor". Era peremptòria una revolució que posara de moda cantar en valencià. Seguint el model de Xesco Boix, nord enllà, Dani Miquel va assumir el repte: popularitzar la música infantil, combinant tradició i modernitat. «La masereta», «La Maria no té por», «La princesa ratolina» formen ja part de l'imaginari d'una generació, gràcies als deu anys de Musiqueries. Un èxit que no s'improvisa.
Ara, en plena maduresa creativa, Dani Miquel ens ofereix un regal memorable, un Musiqueries, De por, que donarà molt que parlar. Un homenatge als personatges fantàstics valencians. Hi trobarem cançons dedicades Al Tall i a Paco Muñoz, referents indiscutibles. I cançons que combinen, com Gianni Rodari als contes, històries velles amb tècniques modernes, llegendes i ritmes actuals, adobats pels triquilisó. Esmentaré algunes cançons a tall d'exemple. De primer, "L'home dels nassos". Almudena Francés ha reviscolat la tradició amb una festa a Ontinyent, com el poble de Cocentaina amb la festa del l'home de les orelles. Víctor Labrado, gran coneixedor del patrimoni llegendari, en va escriure la lletra i Dani Miquel la musicà.
«De Por» és la banda sonora de la imaginació de tot un poble, la música que fins ara no tenien els personatges de les rondalles valencianes. En «Una de gegants», evocarem Perot, Tombatossals, Arrancapins, la Mare dels Vents, el gegant del Romaní, Rotlà o el forçut de Xixona. En «El Caro», descobrirem l'ésser meitat ocell, meitat home, que canta a les nits per les muntanyes de la Safor i de Mariola. En «La Quarantamaula», coneixerem la por que «va per les teulades, agafant xiquets i pegant cudolades».
També recupera i actualitza la cançó de «La Maria no té por», dedicada als espantacriatures valencians. Una cançó que ha generat una sèrie de sinèrgies a favor dels nostres monstres. El conte, tot un èxit de vendes i fenomen social de «La Maria no té por» (Andana), l'obra teatral de la companyia Disparatario o, fins i tot, el cicle Espanta la por!, del Museu Valencià d'Etnologia, que enguany ha aplegat esforços de vora cinquanta biblioteques de tot el País Valencià per a difondre les nostres criatures fantàstiques per Tots Sants.
Però Dani Miquel va més enllà, del que acostuma a ser la música per a infants. S'atreveix amb una versió corprenedora de «La fera ferotge», d'Ovidi Montllor; amb «La muntanya de por» a partir d'una bella llegenda en què «la por és a una muntanya, a la plaça, cadascú pot agafar-ne la que vulga, però després l'ha de tornar»; O amb «Diguem, no», una cançó contra l'assetjament escolar. «Jo no tinc por» i «El país dels oblidats» són altres cançons on retornen a la memòria l'home del sac, la bolangera, la Quarantamaula... Com diu la lletra «Qui perd els orígens, perd la identitat, això és una realitat. Potser els tenim molt lluny, potser els tenim davant, potser algú els està amagant. Ha arribat l'hora i ens hem de despertar, que junts els podem trobar: al País dels oblidats».
Per últim, no voldria acabar sense reconèixer la dedicació de l'equip de músics i col·laboradors que acompanya Dani Miquel: Josep Alcover, Rafa Solves, Vicent Millo, Àlvar Carpí, Josep Maravilla, Xavi Alamany i vora quaranta persones, entre músics, veus i estudiosos de la cultura popular que han dit la seua. I també el treball gràfic de Joanra Estellés, que amb els seus dissenys fa que cada pàgina del nou llibre siga una joia visual.
«De por» no és tan sols música per a xiquets. Són cançons per als adults que no tenen por de cantar i ballar, de riure i saltar, com ocorre si acudiu a qualsevol concert del Cantacançons. Perquè, comptat i debatut, la música de Dani Miquel, l'espectacle, el comboi, és la porta d'entrada a l'edat de la fantasia, una oportunitat de recuperar els orígens i la identitat, de tornar a sentir-nos infants, la millor manera de sentir-nos vius.
