Emperadors i prínceps, cabdills, inventors i erudits: des de l'Edat Mitjana, Nuremberg és el reflex de la història alemanya, impressionant, palpitant, variable entre grandesa i tragèdia. Lloc símbol del nazisme i de la bogeria de Hitler, hui en dia la ciutat porta els signes d'este fosc passat amb la intenció de no oblidar perquè aquests fets mai tornen a repetir-se. Encara que el centre de la ciutat va ser destruït un 90% durant la Segona Guerra Mundial, els ciutadans d'esta urbs van posar un gran esforç a reconstruir-la i traure-la de les cendres del major conflicte bèl·lic del S.xx.
Entre 1943 i 1945 , l'aviació aliada va bombardejar especialment Berlín, Dresde, Colònia o esta mateixa el 2 de gener de 1945. Les raons eren simples. El Fúhrer havia establit la segona ciutat de Baviera com l'epicentre de l'III Reich, atès que en l'Edat Mitjana, Núremberg va ser la capital del Sacre Romà Imperi Germànic. La vella Núremberg va ser alçada pedra a pedra en la postguerra. Fins a 1966 van necessitar per a deixar-la més o menys com estava segles arrere, abans de la ferida del nazisme, quan va ser camp fèrtil de la cultura i la ciència teutona.
Gràcies a açò, hui en dia es pot gaudir dels seus edificis rosats, els seus monuments i els seus carrers plens d'encant. El centre està dividit en dos pel riu Pegnitz i ben delimitat gràcies a la muralla que s'ha conservat pràcticament sencera -encara que moltes de les seues pedres són negres a causa que es van cremar durant els bombardejos-. A més del seu imponent castell que domina la ciutat des d'un pujol, és també una revisió de l'art del Renaixement que va immortalitzar un tal Alberto Dürer, un dels majors exponents d'este moviment artístic fóra del territori cultural d'Itàlia.
Un pont entre dos barris
El «fill pròdig» de Nuremberg va deixar 90 pintures, 130 gravats i centenars de dibuixos. Però no es queda ací. També va jugar un paper important durant els segles esdevenidors: d'ací va nàixer el ferrocarril -considerat el millor i més puntual del globus-. El riu Pegnitz dividix la ciutat en dues zones diferenciades: el barri de Sant Llorenç i el barri de Sant Sebaldo, prop del castell. El riu no solament partia la vila en dos urbanísticament sinó socialment ja que en el barri de Sant Lorenzo vivien els artesans, mentre que en el de Sant Sebaldo estaven les residències de la noblesa.
L'església de Sant Llorenç és un dels exemples d'arquitectura romànica més bells de la regió. Dues torres altíssimes s'eleven cap al cel, dominant la plaça i convertint-se en dues dels elements que constitueixen el paisatge de de Núremberg. Dos dels elements més curiosos del temple es troben a banda i banda de l'entrada. A la dreta, hi ha dos bells baix relleus en bronze mentre que a l'esquerra de l'entrada principal es troba una de les 70 fonts de la ciutat, on es pot veure a un xiquet raptat pel diable perquè havia usat massa a la lleugera l'art de l'escriptura.
El Pont dels Carnissers ajunta els dos barris. L'emperador i els seus cavallers passaven per ací per a arribar al castell. L'estructura del pont s'inspira en el Pont de Rialto de Venècia. Este arriba a la Plaça del Mercat on s'alça l'església de La Nostra Senyora. Els seus carrers, a més del fervor de la vida nocturna amb una escena musical de primer ordre, presumixen de ser la ciutat amb major densitat de cerveseries del país, on es pot gaudir d'un xarop de llúpol i ordi tan negre com el cafè i de la particularitat de les seues salsitxes fregides -anomenades Bratwurst-, més xicotetes que en altres racons germans.
I encara que hi ha llocs escampats per tota la ciutat on poder degustar-les, un dels restaurants més típics és el Goldenes Posthorn, en ple centre, especialitzat en cuina tradicional francona. Darrere va quedar l'època d'eixe horror que va deixar milions de morts. Núremberg va albergar també els famosos judicis contra els criminals de guerra, entre 1945 i 1949. En l'actualitat, la ciutat vol oblidar. Convertir-se en símbol de pau. Perquè encara que el passat és presència ací, ja no ho és per a tots.
