17 de mayo de 2018
17.05.2018

Del camell al Ferrari

Els Emirats Àrabs han construït al mig del desert una nova Nova York i alcen uns equipaments de somni per a l´Expo de Dubai de 2020

17.05.2018 | 04:15
Del camell al Ferrari

Del camell al Ferrari. Amb esta lapidària frase em resumia el simpàtic Mohamed, d'origen egipci, baix el tòrrid sol del desert aràbic, la vertiginosa evolució viscuda per Dubai i els Emirats Àrabs Units (EAU) durant l'últim mig segle, en convertir-se en un dels països més rics del món per ser el primer productor de petroli del golf Pèrsic.

La forma de parlar de Mohamed, en exaltar les bondats del seu país, en el qual l'Estat proporciona a tots els natius educació i sanitat gratuïtes, un treball digne, una casa, un cotxe –i fins i tot gaudeixen d'un Ministeri de la Felicitat–, em va recordar la manera d'expressar-se d'un guia cubà que alguns anys arrere també m'exaltava a la Havana les meravelles de l'Estat del Carib de Fidel Castro amb els seus conciutadans. Al final, vaig deduir que els bressols del capitalisme i del comunisme sembla que utilitzen el mateix llenguatge.

Des de la seua fundació en 1971 com a nació sobirana, en integrar set emirats àrabs que es van alliberar del protectorat britànic, els EAU han passat de ser beduïns del desert i extractors de perles a dominar el món financer a causa de l'explotació de les seues grans reserves de petroli que van descobrir el 1958 en Abu Dhabi i el 1966 a Dubai.

Des d'aquelles dates, els Emirats Àrabs Units (EAU) ha viscut una profunda transformació econòmica i social en passar de ser una regió empobrida de xicotets territoris governats per xeics (mateixa arrel lingüística que caps) a un estat modern amb alts estàndards de vida, és a dir, uns nous rics gràcies als petrodòlars. Com els diners criden els diners, han diversificat la seua dependència econòmica del petroli, que suposava el 75 % del seu PIB en la dècada dels vuitanta, fins a reduir-lo a un 30 % en l'actualitat. Han captat empreses multinacionals que desenvolupen els seus negocis en les diferents zones franques, lliures d'impostos que ofereix el país i han aconseguit la diversificació econòmica del petroli invertint en infraestructures, transport, comerç i turisme i captar 12 milions de visitants en 2017.

En aquest últim mig segle aquests Emirats, situats entre el golf d'Oman i el Pèrsic, han construït enmig del desert una nova Nova York repleta de gratacels, guanyant terreny al mar i sense por dels tsunamis, i presumeixen de batre tots els rècords Guinness. Dels seus deu milions d'habitants tan sols un milió és local i la resta són estrangers. Posseeix la taxa de migració més alta del món i el 90 % de la seua població és urbana i el 80 % musulmana. El desequilibri de gènere, amb quasi tres homes per cada dona, és el segon més alt del món després de Qatar. Han dissenyat uns robots intel·ligents, capaços d'interactuar amb els ciutadans, que patrullaran els carrers de Dubai a partir del 2020, any en què es convertiran en la seu de l'Exposició Universal.

Ministeri de la Felicitat
Presumeixen, així mateix, que no existeix criminalitat i des de 2016 disposen d'un Ministeri de la Felicitat que dirigeix una jove economista de 23 anys, coberta amb el seu vel negre, a la qual donen suport en la seua tasca seixanta directors executius de la Felicitat. També la Veneçuela del govern bolivarià de Maduro va crear en 2013 el Viceministeri per a la Suprema Felicitat Social del Poble. El que s'ha dit, cap diferència entre capitalisme i comunisme, ja que comparteixen la felicitat i el petroli. Em vaig preguntar llavors a què estarà esperant Rajoy per a implantar aquest ministeri en el nostre país. Qui creuen vostés que podria exercir com a ministre o ministra? Sens dubte, qualsevol polític que transmetera molta felicitat. Desconec si el «podemita» Pablo Iglesias ho té previst en el seu programa electoral imitant la iniciativa del seu idolatrat Nicolás Maduro, de qui, per cert, s'acaba de publicar en diversos mitjans de comunicació internacionals que el passat 18 de març va enviar en un operatiu secret als EAU dues tones d'or en lingots distribuïts en 57 caixes dins d'un Airbus especial A6-RRJ.

El que no em va explicar Mohamed va ser que, durant la crisi financera de 2008, la capacitat de crèdit dels Emirats Àrabs Units es va limitar considerablement amb la consegüent escassetat de liquiditat. El Dubai World, un conglomerat d'empreses estatals baix el control del Govern, va tenir un deute de 26 bilions de dòlars i al desembre de 2009 Abu Dhabi va ajudar el seu emirat germà Dubai amb un rescat de 5 bilions de dòlars per a guanyar la confiança dels seus creditors i tranquil·litzar els inversors internacionals. Segons el govern dels EAU, encarano s´ho creuen ni ells mateixos, els ingressos del turisme són ja majors que els del petroli.

En Abu Dhabi han construït la ciutat ecològica de Masdar, urbs exempta d'emissions de carboni, per a albergar quaranta mil residents a més dels empleats que treballen en les seues mil cinc-centes empreses ecològiques, la majoria d'elles d'energia solar.

A Dubai afirmen sense cap humilitat que allí no hi haurà tsunamis i que l'home ha guanyat clarament la batalla al mar amb la construcció d'illes artificials com la famosa Palmera de «Palms Islands» i les seues luxoses i exclusives residències per a multimilionaris (Maradona viu en una d´elles) o la «Yas Island» d'Abu Dhabi amb els seus gegantescs parcs temàtics d'atraccions com el Ferrari World, el major del món, el Warner Bros World, el Museu del Louvre sobre el mar i el Circuit de Fórmula 1. Fins a disposen d'una xicoteta Venècia. Que no siga per falta de diners.
Han construït també, guanyant terreny al mar, el Burj al-Arab, l'únic hotel del món de set estreles que disposa d'heliport propi i platja privada. Tenen l'aquari més gran del món integrat dins del Dubai Mall, el major centre comercial del món amb milers de botigues, situat al costat de la torre Burj Khalifa, que és l'edifici més alt del món amb els seus 828 metres d'altura, l'obra de la qual va suposar una inversió superior als vint mil milions de dòlars i que compta amb un ascensor que s´eleva a una velocitat de nou metres per segon. A més disposen del complex de neu «indoor» més gran del planeta, el Dubailand, amb cinc pistes d'esquí, funicular i telefèric en els seus vint-i-dos mil metres quadrats coberts a una temperatura de cinc graus baix zero quan en l'exterior se sobrepassen els quaranta. No hi ha rècord Guinness que se'ls resistisca.

La mesquita d'Abu Dhabi amb dotze hectàrees de superfície alberga la major catifa del món, de 5.627 metres quadrats, que pesa solament 47 tones (35 de llana i 12 de cotó) i va ser construïda a mà per mil dues-centes dones iranianes, diuen, que durant dos anys. El seu valor estimat és de 545 milions de dòlars. Cada llum que decora aquesta mesquita pesa ´tan sols´ 10 tones.

En aquest Dubai amb metro sense conductor i amb cinc-cents membres en la seua Família Reial, circulen a mitja vesprada centenars d'autobusos sense aire condicionat, replets de milers d'uniformats treballadors de la construcció vestits de blau que tornen a les seues zones de residència, que mai són mostrades als turistes. Milers de camions, grues i pales excavadores s'albiren des del més alt dels il·luminats gratacels envoltats de vistoses flors en aquest país en el qual escasseja l'aigua, en el qual han plantat milions d'arbres i que organitza per als turistes divertides excursions en tot terrenys per les dunes del desert, passejos per un basar replet de botigues d'or i mostren les seues luxoses avingudes amb clíniques internacionals de cirurgia estètica.

D'altra banda, Amnistia Internacional diu tenir proves que en aquest país existeixen limitacions de llibertat, d'expressió, de reunió, explotació de treballadors immigrants, a més de la discriminació de les dones amb escassa protecció contra la violència sexual. Ens venen que si u vol ser feliç sembla que ha d'anar a Dubai, per a açò disposa d'un Ministeri de la Felicitat. No hi ha res com eixir fora per a valorar més el de casa.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine