L’última fotografia amb vida de Joan Fuster és d’unes poques hores abans que el cor de l’escriptor fallés. Està en pijama, al pati de la seua casa, al número 10 del carrer Sant Josep de Sueca, on eren habitual les converses amb gent de diversos àmbits. És la imatge de la seua última reunió coneguda, amb l’executiva del moment d’Unió del Poble Valencià (UPV, el posterior Bloc) i ningú pronosticava que la instantània anava a ser l’última.
«Ell estava relativament bé físicament, res presagiava el final que tingué, però sempre hi ha factors de risc», explica el seu metge durant els últims mesos de vida de Fuster, Jaume Lloret. La seua vida sedentària, fumar i beure no eren una bona combinació amb la seua hipertensió, per la que calia que prenguera medicació. Lloret va ser una de les últimes persones en veure’l amb vida o de les primeres a ser testimoni directe de la seua mort.
El diumenge 21 de juny va acudir a la casa en cridar-lo Josep Palàcios, escriptor també, confident de Fuster i designat com el seu hereu, i Antoni Domingo, secretari del suecà. El cor de l’autor de ‘Nosaltres els valencians’ ha patit un infart a la nit, però no ha avisat ningú. «Fuster era molt d’intentar no molestar i va aguantar tota la nit per molt que no es trobara bé», explica el metge, que recorda que va intentar atendre’l i el van posar sobre el llit, el lloc on definitivament va morir.
Un dia abans d’aquest desenllaç, Vicent Ferri, representant d’UPV a Sueca i qui havia organitzat la trobada amb Fuster, cridava a Pere Mayor, secretari general de la formació, i li recomanava que portara a la reunió al seu fill. «Si hi ha un xiquet no es negarà a fer-se la foto», justificà Ferri, unes paraules que recorda l’exlíder de la formació valencianista i que van ser un pronòstic que terminarien amb Pere Mayor fill, hui amb més de trenta anys, al costat de Fuster, als braços de la parella de Mayor, Consol Castillo. Al voltant, Vicent Guillamon, Vicent Monroig i Josep Lluís Blasco, la cúpula d’Unió del Poble Valencià al 1992.
«No vam sospitar res ni va dir que estava malament», rememora Mayor sobre la trobada. Sí que recorda que va demanar que la reunió fora al matí, «ja no li agradava que anàrem a la vesprada perquè es feia de nit», i li van proposar anar a dinar, una proposta que va rebutjar. «Va dir-nos que estava prou cansat, que dormia poc i que no vindria a dinar, encara que ell no era un molt bon menjador», assenyala Pere Mayor trenta anys després d’aquell matí.
De la conversa no recorda res en concret, que va ser una «conversa general dintre de la seua actitud sempre crítica». «Ens diria segur que no podíem ser solament un partit de mestres, que calia convèncer els llauradors, arribar a més gent», explica Mayor. Sí que recorda que com Pere Mayor fill, xiquet de només dos anys aleshores, s’avorria entre tant de debat es dedicà a jugar a arrossegar les cadires, un soroll que va fer perdre els nervis a Fuster. «Collons amb el xiquet!», va exclamar l’escriptor.
Hores després, a la soledat de la seua casa, on vivia «enclaustrat, més que abans», segons recorda Salvador Vendrell, escriptor i amic de Fuster, l’autor suecà patí l’infart que li costà la vida. La seua mort, no obstant això, portà una altra destacada presència política a la seua llar: la del president de la Generalitat. «La nit que va morir Fuster, Joan Lerma es va presentar en casa de l’escriptor per oferir que s’instal·lara la capella ardent al Palau de la Generalitat. L’hereu (Josep Palàcios) es va negar», narra Vendrell al seu llibre ‘A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca’. Coses importants aleshores que avui ja no ho són.
L’última visita que recorda Vendrell al 10 del carrer Sant Josep és setmana i mitja abans de la parada cardíaca i de la presència del màxim representant del Consell, durant la seua desil·lusió amb la situació política i cultural valenciana. «Vaig anar amb la meua dona i acabarem eixint a les 10 del matí», expressa l’escriptor que cita alguna de les reflexions habituals de Fuster: «No sabeu sumar» o «No alceu un gat per la cua».
«Joan Fuster no es volia morir, ningú vol morir-se», diu Vendrell trenta anys després. Ho diu com si negara una realitat establerta, la d’una frase que el mateix Fuster va pronunciar a Toni Mollà, allò que portava mort des de 1982. «Podia dir que estava mort, tancat a casa, però ell no volia morir-se», afegeix el que fora el seu metge, Jaume Lloret. «Ell volia viure i continuava reunint-se amb gent de la política per molt que diguera que havia abandonat l’esperança, ell seguia», rematen complementant-se els amics com si a la taula estiguera encara Joan Fuster.
