Josep Nadal (Pego, 1977) és el cantant i líder de La Gossa Sorda, el grup que, junt a Obrint Pas, més ha popularitzat entre els joves la música en valencià. Ara trauen disc nou, titulat "L'últim heretge", i inicien una gira que el divendres els porta a Onda, i el dissabte, a Bilbao.

??

València: ciutat on executaren l'últim heretge de la Inquisició espanyola en 1826 i lloc on tragueren a passejar els tancs el 23-F. Presenten una València capdavanteraÉ

Sí, mostrem la València més reaccionària. No obstant, el disc va dedicat a l'altra València, la que representen Gaietà Ripoll, aquell mestre de Russafa condemnat per no creure en els dogmes catòlics, i a tots els mestres que cada dia s'alcen per a sembrar la llavoreta de l'educació.

Encara estem prop d'aquell model?

Les societats de hui no són com les de fa dos segles. Ara bé: al País València sí que som capdavanters en tota aquesta foscor.

Al crit de "Vergonya, cavallers, vergonya!" lamenten "300 anys de xulos, garrots i renúncies". Quines renúncies lamenten més?

La pitjor de totes és la renúncia a ser un país. No és una qüestió de noms, sinó de realitat. Que hi haja una sensibilitat pública per la nostra cultura, que en l'aspecte econòmic no acabem amb fusions de caixes com el cas de Caja Madrid, o que per anar de la Marina a València hages d'agafar tants autobussos i trens per les males comunicacions. Des de les classes treballadores a l'alta burgesia, no hem sabut traslladar el sentiment tribal de sentir-nos part d'una ànima comuna valenciana a la formació d'un país cohesionat.

Aquest quart disc sona diferent.

Sí, hem canviat el registre de les lletres i també de la música. Fins ara havíem parlat d'allò més pròxim: Pego, la nostra comarca, la destrucció del territori i tot això que veus només t'alces de matí. Ara hem internacionalitzat el missatge una mica més i parlem de coses que passen a l'altra banda del món. Quant a la música, l'hem feta una mica més ruda, més dura, influïts potser pels temps d'inseguretat i crisi que vivim, i perquè ha entrat gent nova al grup amb influències del metal.

Eixa internacionalització del missatge respon a un desencantament en clau valencianista?

No, però és que no es tracta d'estar dient sempre el mateix. Respecte als missatges dels discos anteriors, ara hem vist que teníem raó quan déiem que tot açò anava a rebentar. I ens dóna ràbia. Prefiríem no haver tingut tanta raó i que tot anara d'una altra manera.

Obrint Pas i La Gossa Sorda han popularitzat la dolçaina en mesclar-la amb el rock, l'ska o el reggae. Quines conseqüències té açò?

Aquesta fusió, que nosaltres copiàrem a Obrint Pas, enllaça la rebel·lia i la força de la joventut amb la melodia i la tradició ancestral que ja quasi no s'escoltava. És una combinació màgica que ha ajudat, de fet, a què apareguen noves colles de dolçainers (a Pego, per exemple) i que s'estenga la recuperació de la dolçaina al carrer i als conservatoris. Sense arrels, l'arbre no va a cap lloc.

Ara, qui ho anava a dir, La Gossa Sorda mira a EspanyaÉ

Sí, hem entrat en una discogràfica valenciana amb implantació estatal, Maldito, i anem a intentar arribar més enllà: consolidar-nos en el circuit estatal i posar la pota a Europa.

Necessita la música en valencià despullar-se d'algun complexe?

Jo crec que els complexes, més que en els artistes o creadors, està en certa gent que atribueix quatre clixés falsos a la música en valencià.