PORTADA

Josep Iborra

 

Lluís Meseguer

Quaranta dies sencers d'estiu de l'any 1984 els va passar Josep Iborra, com sempre, compensant el seu endormiscat estat de salut amb l'obertura al món de les seues pures i titàniques qualitats intel·lectuals. Tal tensió entre saviesa i voluntat la va exercitar escoltant 237 versions sobre la segona de les Elegies de Bierville, que comença: "T'evocaré, Súnion, amb un crit d'alegria". Tal penitent paciència va infantar l'èxit de les primeres i decisives oposicions de professors de Batxillerat de l'assignatura anomenada de Valencià Llengua i Literatura.
En aquella època en què, rere l'estela de don Manuel Sanchis, li va tocar de governar l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València, anaves al despatx de qui va signar més certificats de valencià a mestres de la història del món, i el trobaves aclofat al seient d'una estança fosca, prop de Joan Lluís Vives. Alçant els ulls del llibre que llegia -d'algun amic francés de la seua especialitat, Diderot, Voltaire, Montaigne, Camus, Fuster, Blasco, si és que no són el mateix amb diversos noms-, somreia als dolors intel·lectuals i morals del País, i feia la gran pregunta amb veu mòdica: "¿Què hi ha?".
Vaig passar aquell estiu d'oposicions, assegut a l'esquerra d'Iborra amb circumspecció -compartida amb Agües, González Caturla i Caterina Solà-, i vigilava la irritada incomprensió del savi Iborra sobre les variacions de la ignorància sideral que l'envoltava: ¡dels aspirants a mestres de la llengua! De tant en tant, jo el torturava dient-li amb veu baixa: "¡Josep, ara mateix, a Bayreuth està començant L'holandés errant!".
El rictus adolorit d'enyorança de l'ideal era concloent en el seu rostre. Murmurava "Kein Zweifel!", mentre escoltava pacient la veu valenciana opositora, acalorada a la recerca de treball, fundadora l'època socialment més gloriosa de les lletres valencianes contemporànies -que no és molt, però és tot-, amb insegura glossa de les metàfores del mariner, l'embriac i l'exiliat lamentant la destrucció de la memòria d'Europa, i acostant-se al marbre absolut, a la serena grandesa del temple de Súnión, talment la del savi Iborra, ric del que ha donat i en sa ruïna tan pur.

Enlaces recomendados: Premios Cine