La desaparició d'un escriptor a qui hem conegut i apreciat, sol activar, com un despertador de la memòria, el record de l'obra, i el mestratge que ens n'ha deixat. I el primer que ens ve al cap és com el vam conèixer, i quina mena de relació hi vam mantenir en el passat. A Josep Iborra, el vaig conèixer a les primeries dels 70, a Gandia. El recorde en el salonet del pis on vivia, envoltat de llibres, assegut en un butacó, amb una manteta que li escalfava les cames, i fent-nos d'amical conseller de lectures. A sa casa, m'hi va dur Ignasi Mora, alumne seu a l'institut, qui l'admirava pels seus bons gustos i criteris literaris, tan difícils de trobar ací, en aquells anys. Jo diria, per tant, que Josep Iborra per aquell temps exercí de mestre particular d'Ignasi Mora; va ser per Mora que a Gandia uns altres descobrírem l'home discret i el professor afable que era Iborra. Ell seria el professor assenyat i valencianista a qui respectàvem pels amplis coneixements de la literatura europea que tenia, i pels seus ponderats comentaris, sovint estimulants. Uns pocs anys després, durant la segona meitat dels 70, després de la mort del general Franco, en plena eclosió, ebullició i modernització del valencianisme polític i cultural, ens retrobàrem a València, i treballàrem junts un parell de cursos, com a part de l'equip pedagògic de Manuel Sanchis Guarner a la Universitat. Josep Iborra, tot i la seua fràgil salut, s'animà a fer de crític, potser espentat per les il·lusions arrauxades dels joves escriptors, i es decidí a publicar comentaris crítics sobre les incipients creacions de la nova generació literària. I es convertí en el crític valencià de referència de la generació literària dels 70. Sense la seua visió experta de crític atent, de ben segur que la nostra literatura actual no hauria segut la que és. Va ser un intel·lectual respectat, i volgut, en aquells atrotinats temps setanters, a València. I després. I també ara.
