Els lectors de la poesia de Teodor Llorente sabíem de la significació que tingué Museros en la seua obra. Sabíem de la predilecció que sentí per aquest poble de l'Horta Nord. Perquè a Museros el poeta Llorente tingué la casa i l'hort on trobava la inspiració per a escriure moltes de les seues poesies valencianes. Ho diu ell mateix en una de les seues creacions més emotives, titulada «Íntima"».
Per l'interés literari del lloc, doncs, li vaig preguntar a Rafael Roca, l'estudiós de la Renaixença, si sabia que en quedava, d'aquell hort i d'aquella casa. Ell em respongué que la família havia sabut conservar dignament la casa i el jardí, tant com la memòria viva del famós poeta. I es va comprometre amablement a propiciar-me'n una visita. Com així ha sigut. Fa uns dies que vaig anar-hi. I en vaig quedar encisat del que vaig vore, però més encara del que m'evocà, i pel que em permeté imaginar. Perquè no hi ha avui cap altre escenari millor per a copsar en viu la poètica llorentina que el de Museros. La idea clàssica del jardí tancat, del paradís domèstic, era ací que el poeta la vivia al seu gust. Perquè era així, prop dels seus i en l'ambient familiar, que ell trobava les paraules justes que el feien sentir-se poeta.
Això se m'ha fet visible, com una revelació, quan l'actual propietària, Ana Gutiérrez Síngler, mentre em parlava del seu avantpassat, m'ha fet saber que era en un altell isolat que el poeta tenia el seu refugi creatiu, perquè des d'aquella altura podia vore l'horta, i la mar a l'horitzó. I aquella vista fèrtil li regalava la soledat, la calma i la clarividència necessàries -la llum que demanava Goethe- per a fer volar el seu pensament, i trobar la forma exacta, romàntica i clàssica alhora, que buscava i volia. I això ho trobava a Museros, perquè aleshores -fa més d'un segle-, allí ell sentia la poesia en el que tenia davant dels ulls: l'horta i la mar de València.
josep.piera@gmail.com
