Diumenge 26 de setembre a les deu de la nit vaig veure en el canal 1 de TVE el tercer capítol de Carlos, rey emperador. Em va venir aleshores a la ment la sèrie Isabel. Respecte a Carlos, he d´admetre que el vestuari està realment ben documentat i molt aconseguit pel que fa als models, a la confecció, als colors, als brodats, a la joieria, als amples colls de pell de marta... Hom en diria que s´hi pot sentir, quasi, el fru-fru de les sedes i el càlid tacte del vellut. Primera diferència, doncs, amb Isabel.
Tret de la manera com hi anava vestida la protagonista en les diverses èpoques de la seua vida, la roba -sobretot, la dels homes- remetia, més aïna, a un temps posterior, al regnat ja de Carles I, net de la reina i catòlica. Tampoc les armadures estaven aconseguides en eixa sèrie; res a veure amb els estilitzats i afavoridors arnesos eixits de les fargues de Nüremberg en temps de l´emperador Maximilià I i que hom pot veure a l´Armeria del Museu d´Art i de Història de Viena, que conserva així mateix un arnés blanc (una armadura completa de planxa metàl·lica) fabricat segurament a Milà i que pertanyé a Ferran el Catòlic.
Els qui decidiren quins exemples copiar, podrien haver-se fixat també en l´armadura de Felip el Bell (una de les poques de l´època conservades a Espanya i que exposa l´Armeria Reial de Madrid), en els relleus esculpits als muntants de l´arc d´accés al Castellnou de Nàpols i que representen Alfons el Magnànim i el seu fill Ferrante I; en les esplèndides peces del museu Stibbert de Venècia, de la Wallace Collection o de les Royal Armouries, així com en pintures, sepulcres i relleus gòtics que han arribat fins a nosaltres.
Pel que fa a la vestimenta civil, la seua representació ompli els còdex del segle XV, i les publicacions modernes sobre el tema són moltes. Sembla com si el Nostre Senyor no hagués volgut dotar l´Espanya interior i eixuta per a la recreació històrica de vestidures, pel·lícules i ambients que els indumentaristes i dissenyadors madrilenys solen situar entre el Capitán Trueno i Alatriste, amb alguna llicència fantasiosa extreta dels moros i cristians de la Costa Blanca.
També el llenguatge i els parlaments dels actors cridant frases de mercadet medieval, ahdelcastillos i felonesymalandrines fan pensar més en Muñoz Seca que no en el que segurament fou la Baixa Edad Mitjana a les portes ja del Renaixement. I no s´atura ací la medievàlia castellana de la Isabel televisiva. La historia filmada, com la història escrita en l´interior ibèric, oblida gairebé sempre l´opulenta, culta, alegre i molt urbana urbs flamígera i mercantil que fou la València del segle XV. Oblida igualment la Barcelona o la Palma de Mallorca tardogòtiques, incapaç d´allunyar-se d´una Historia d´Espanya centrada en Castella, en la capficada Isabel I no en l´astut Ferran II d´Aragó, vista a través de l´aire tòrrid o la gelor hivernal dels inhòspits sequerals de terra endins.
Tornem, però, a Carlos, rey i emperador. Novament trobem ací l´habitual castellanocentrisme i, ara i adés, la retòrica declamatòria. No s´hi ha parlat encara del capítol de l'orde del Toisó d'Or tingut a Barcelona en 1519, una important fita en la geopolítica europea encetada per Alfons el Magnànim i Felip el Bo de Borgonya i que Carles V no va comprendre del tot en un principi, com no ho havia fet Felip el Bell, son pare. Espere, tanmateix, que la sèrie faça referència clara a la Guerra de les Germanies de València i de Mallorca, molt més moderna que no les Comunitats de Castella, ja que fou una revolució burgesa i urbana que preludiava la revolta de semblant caire que tingué lloc a Gant deu anys després.
Comptat i debatut, la sèrie Carlos és confusa i complexa, amb multitud d´escenes no gaire ben embastades i, per tant, difícil d´entendre. S´hi podria haver cercat també un cert paregut físic entre els personatges històrics i els actors: Na Germana de Foix era una senyora guapota, d'aspecte sensual i molsós, com ens la mostren alguns retrats seus, i Carles d´Habsburg tenia un molt visible prognatisme que afectava la seua mandíbula inferior, i, quan arribà a Castella, no parlava bé castellà ni cap altra llengua hispànica, fet que es podria haver suggerit en la sèrie fent-lo parlar amb accent francés i fins i tot neerlandés. Llicències fílmiques, supose.
No tan bona, la nova sèrie, per tant, com els films Esquilache, El rey pasmado, El secreto de la porcelana o El perro del hortelano, i molt millor, això sí, que les entranyablement vintage pel·lícules de Cifesa. Malauradament, el cine històric continua sent anglés i, de tant en tant, nordamericà. I Carles rey emperador? Donem-li encara algunes sessions més de marge.
