Ernst H. Gombrich, en l´interessant llibre Allò que conten les imatges, explica que un artista és com un arbre en un bosc, i que sempre tractarà de buscar la llum. En realitat, creix a les palpentes, sense saber molt bé cap on es dirigeix, però buscarà agradar a la gent que li importa, i, en definitiva, causar una impressió. «No vull dir que l´artista és un oportunista, sinó que tothom tracta d´agradar» explica Gombrich. Potser siga així, però d´aquesta idea em quede amb la metàfora de l´artista-arbre, que es desenvolupa buscant la llum, tot i que allò de vegades signifique no créixer recte, sinó retort per les circumstàncies i accidents de la vida. Chema López ho convé, però de seguida puntualitza: «Es pateix més cavant que pintant... Però és cert que cal saber aguantar. Dir coses noves és quasi una ingenuïtat, per tant cal llevar una mica de transcendència al que fas i seguir esforçant-te. Conec artistes que de tan exigents que són es queden paralitzats. Que temen exposar, posar-se a la palestra, i al remat no fan res».
Aquest inici de conversa ha estat motivat per un dibuix seu que representa un parell de forques en un patíbul junt a uns cavallets de pintor. Li parle d´un quadre d´Antonio Recalcati, que situa una guillotina dalt d´un cavallet, per a suggerir l´exigència quasi destructiva de la creació. «Sí, sempre està la tensió de la pròxima exposició... Però jo amb aquest dibuix volia suggerir una cosa distinta, seguint aquella idea de Benjamin de què tot monument de la civilització també ho és de la barbàrie». Chema porta unes claus a la mà i no para de fer-les dringar, en un moviment nerviós i automàtic. És un home alt, morè, d´ulls molt vius, de somriure fàcil, duu els cabells molt llargs, arreplegats en una cua, les patilles a mitja galta, i una gran arracada en l´orella esquerra. Té aspecte de vell roquer, de bateria de los Ramones. Parla molt ràpidament, amb un cert accent, que imagine que és de la seua terra de naixença (Albacete), i es mou inquiet, i quan Jesús li diu que es fique al davant d´un llenç protesta, perquè algú li havia assegurat que no hauria de posar, que fins i tot ni se n´adonaria que en l´entrevista hi havia un fotògraf. Però Jesús sap fer, i li contesta rient i dispara la màquina fotogràfica.
Chema López és un excel·lent dibuixant. La seua pulcritud per al dibuix és molt evident, aquella espaterrant facilitat per a distingir els volums i amb un pocs traços crear un univers. En les seues darreres exposicions sols utilitza el blanc i el negre: prepara un fons negre mat i sobre aquest pinta amb blanc. El resultat és colpidor: «el blanc i negre serveix per a neutralitzar les imatges... Ja porte anys amb açò! El negre és la base, l´espai». Però, certament, així aconsegueix dotar aquestes obres d´un misteri, d´uns clarobscurs inquietants, d´una atmosfera particular. Carlos Marzal em deia fa poc que López era dels pintors més potents de la seua generació i és ben cert. Hi ha aquesta definició estilística, que ja és una constant en la seua obra, així com una especial aptitud per al retrat, que per colps té alguna cosa d´instantània antiga i gastada. Em diu que treballa pictòricament la psicologia de la percepció i em mostra un quadre on apareix Nicholas Ray sota el lema Was ist ein Bild? (Què és la imatge?). Li faig jo aquesta mateixa pregunta i em contesta «qui ho sap!» i s´escapoleix. Però al davant del quadre d´una llebre, on hi és paralitzada, com enlluernada per les llums d´un automòbil, projectant una ombra que alhora és un joc de mans xinès, conclou: «la primera representació de la imatge és l´ombra».
En el treball de Chema hi ha tot un ideari artístic, una intencionalitat sobre el que signifiquen les imatges. Alguns artistes pinten com respiren, altres en canvi doten l´obra d´una intenció filosòfica, intenten transcendir, investigar, escrutar els misteris creatius. Em cita Gombrich i la seua obra Art i il·lusió i a poc a poc vaig capint aquell imaginari de Chema. «Una imatge pot ser interpretada d´una manera molt diferent amb el pas del temps. Veus aquest quadre: ací tens Hitler alimentant dos cervatells, en el seu dia aquesta fotografia la va emprar la propaganda nazi. Ara sembla molt falsa, plena d´hipocresia... En tota imatge, l´engany és part de la seua essència».
El seu estudi es troba en una planta baixa del barri del Túria, prop de les Torres de Quart. És un barri popular, de cases humils. El taller té un pati menudet, per on ara entra un doll de llum groga i càlida. «Fa poc que m´hi he instal·lat... De fet encara no he llevat el rètol de se lloga... Pense deixar-lo tant com puga. Així la gent pensa que està buit i no me molesten». Chema es mou inquiet, parla molt ràpidament, els ulls li ballen i li brillen amb goig. Allí es refugia del món, s´aïlla per complet, intenta passar desapercebut. Em sobta una mica aquella timidesa, en un artista que compagina el seu treball creatiu amb les classes a la Universitat, i que per força es relaciona amb el món. «Faig classe de color» riu. «Són ironies del destí... També faig classe de retrat, que això sí que m´escau millor». Li recorde un vídeo que va realitzar sobre la seua família, que es pot consultar en la seua web i que versa sobre un tío seu, també pintor: «Sí, el pobre José María... Era pintor de brotxa grossa, però molt afeccionat a l´art. Jo porte el seu nom, i sempre he pensat que si m´he dedicat a pintar és perquè la meua família recordava el seu exemple i ho va veure amb bons ulls. Va morir amb 28 anys, en un accident. Els germans es repartiren els seus quadres, però discutiren per un, per un àngel que tots volien». El documental és en molts moments entranyable, doncs s´hi percep la forta petjada que va deixar en la família aquell artista afeccionat, tan malaguanyat, i com el repartiment de la seua obra, per altra banda sense cap valor artístic, encara desperta tensions entre els germans.
Parlem de les galeries, i de com a poc a poc han anat tancat quasi totes: My name´s Lolita, Leonarte, Tomás March... Comente la pèrdua que representa la desaparició d´aquests espais, de com de necessari és el paper del galerista. «València ha perdut el seu lloc en els itineraris de l´art. Abans estava entre les primeres ciutats, però aquests darrers anys han estat molt dolents... Hem perdut credibilitat amb tots aquests governs». Estic d´acord, però també li faig veure que potser esperava per part dels artistes una oposició més activa, que al meu parer havien estat massa enclaustrats a dins dels seus estudis. Chema es defensa: «Els polítics han estat d´esquenes al que la gent volia... I en això tant se dóna el PP com el PSOE. Jo vinc d´una tradició abstencionista... Perquè al final l´esquerra juga el mateix joc que la dreta. Crec en la tradició llibertària... Jo he començat a votar ara!... Per a traure fora els que hi eren!». Em quede una mica confús; de colp veig un quadret amb el retrat de Proudhon. Apunte una frase que figura als peus del barbut revolucionari: «Ser gobernado significa ser observado, inspeccionado, espiado, dirigido, sometido a la ley, regulado, escriturado, adoctrinado, sermoneado, verificado, estimado, clasificado según tamaño, censurado y ordenado por seres que no poseen los títulos, el conocimiento ni las virtudes apropiadas para ello». Certament, és una soflama d´una completa actualitat.
Jesús li demana una nova fotografia. Ha preparat una mica l´escenografia, i obliga Chema a seure sobre un tamboret. Se´l veu de nou una mica incòmode i per fi li explica al fotògraf: «És que se m´acaba de trencar la cremallera dels pantalons... Just abans de l´entrevista!». Jesús Císcar el tranquil·litza i li assegura que no es veurà, que tan sols enquadrarà el bust. Chema sospira i somriu a la càmera amb una certa resignació. Al capdavall, pense, tota imatge no és més que una il·lusió.
