Arran de les passades eleccions municipals i autonòmiques, tot ha de ser més transparent que mai; sobretot, les contractacions de béns i persones. També ha sigut aquesta una de les pautes dels programes dels partits i dels discursos polítics de cara a les eleccions generals. No és gens estrany, vistes les arbitrarietats, les comissions, la roberia i les estafes dels proppassats anys de vi i roses, de rajola a dojo i pelotaso. Es multipliquen, doncs, les conselleries, les regidories, els departaments, les àrees i les comissions de transparència diamantina. Feta la llei, feta sovint la trampa, emperò. Els sàtrapes de qualsevol partit s´adonen prompte que allò de nomenar càrrecs i llocs de treball a dit s´adiu força bé amb la seua pretensió de col·locar amiguets o amiguetes i correligionàries o correligionaris en llocs estratègics, segurs i ben remunerats; de repartir canongies i sinecures, principalment, dins la secta pròpia i d´allunyar, per tant, els qui no acaben de combregar amb els catecismes tinguts com oficials o els qui són sospitosos de col·laboracionisme amb partits, grups o grupuscles aliens. La vàlua professional i el treball provadament ben fet són el que menys sol comptar-hi. Qui ofereix la seua faena o el seu projecte al patró administratiu que, en cada instància, té la capacitat de donar faena al postor més adient o de contractar la millor proposta és mirat, amb freqüència, de dalt a baix, de mal ull; no és de la colla. Cal, si més no, aparentar equanimitat, democràcia; fer veure com en som de transparents i, alhora, adjudicar els concursos públics a qui ja hem elegit per endavant, d´acord amb fidelitats anyenques, aliances conjunturals, pactes de govern, quotes fixes o distribucions semblants als botins de guerra dels exèrcits victoriosos. Una solució possible i usual és adaptar els barems de selecció al perfil del nostre candidat; adaptar-los d´acord amb les altes o baixes titulacions d´aquest, amb la seua edat o el seu sexe, amb la pretesa experiència en llocs semblants... Una forma de digitocràcia, més arbitrària, sovint, que el dit savi que propugnava Plató..., si aquest dit és realment savi, cosa bastant rara en bona part dels àmbits polítics.
Una altra forma d´arbitrarietat encoberta, de sectarisme d´amagatotis, d´agranar cap a casa, és la cooptació: «sistema d´elecció dels nous membres d´una corporació basat en la designació per part dels integrants que ja en formen part», segons el Diccionari Normatiu Valencià. Sona fins i tot bé, democràtic, participatiu. Té el perill, tanmateix, no solament d´excloure els externs al grup tancat sinó també de assegurar-se que els nouvinguts s´adapten als dictats dels lobbies interns i a l´heterodirecció per part de lobbies exteriors amb clara influència dins d´aquest grup: partits polítics, congregacions religioses... I, si el sistema cooptatiu té moltes vegades paranys pel que fa a la contractació o acceptació de nous socis del club, pitjor és quan es tracta d´assenyalar quins membres han de ser exclosos de la corporació quan aquesta ha de ser parcialment renovada. Llavors, el sistema té certa semblança amb els mètodes de la Inquisició, de la Gestapo, de la KGB o d´organismes de caire semblant; la tria esdevé delació anònima, secreta, i converteix el grup en un univers de sospites, malfiances i despits que fa pensar en aquell Panòptic de Jeremy Bentham, el filòsof utilitarista i reformador social anglés que teoritzà el model de les presons en les quals tots s´espien mútuament sota l´ull escrutador del guardià de la norma i l´ortodòxia, el qual és, al seu torn, espiat també pels interns.
El tema del panòptic fou analitzat per Michel Foucault l´any 1975, donà lloc a una ampla bibliografia que arriba fins a hores d´ara i a una terrorífica instal·lació produïda entre 1983 i 1993 per Antoni Muntades. Jo mateix vaig traduir l´obra fa poc més de tres dècades per a Edicions 62 i encara recorde els calfreds que em produí aquell treball. Qui vulga experimentar de primera mà l´horror del panòptic no cal que ingresse en una institució penitenciària o en un manicomi de vell encuny o que es sotmeta a un procès cooptatiu en el lloc on ell o ella i els seus col·legues es guanyen les garrofes. Li recomane, en canvi, que, si visita Londres i troba temps entre Harrods, Selfridges, Savile Row, el British Museum, el Victoria&Albert, Leicester Square i el Soho, s´acoste al University College (Gower street, London WC 1E 6BT; metro Euston Square) i demane veure, entre les huit del matí i les sis de la vesprada, el cos embalsamat de Bentham, vestit amb la roba de la darreria del segle XVIII que segurament portà alguna volta, tocat amb l´estiuenc capell de palla que li corona el cap de cera realitzat per madame Troussaud i que ens mira amb inquietant fixesa extrema des dels seus ulls de vidre color cel. La màscara funerària i l´autèntic cap de pell corcada jauen als peus del pensador, uns dels avis de l´actual liberalisme. Tan macabre muntatge, projectat ante mortem pel mateix Bentham i batejat per ell com Auto-Icon, es conserva dins d´una urna de cristall col·locada en l´interior d´una espècie d´antiga cabina telefònica de fusta i voltada de material didàctic cibernètic. Segons la mitologia universitària, aquest Jeremy Bentham dissecat ha presidit (de cos present, però sense vot) alguna de les reunions del claustre del respectabilíssim col·legi londinenc. Humor anglés, digne de la millor novel·la negra! Bona visita per a amants incondicionals de la cooptació! En absència d´un procés de selecció raonable, sensible, intel·ligent i de veres objectiu, potser l´atzar, la pura loteria -el kairós grec, la fortuna romana, el punyet, el cara o creu...- és, al capdavall un mètode menys manipulable que la cooptació i més just que la pura digitocràcia. Llàstima!
