Oliver Johnson és molt bon artista. Feia temps que el seguia, i que els seus companys del gremi em parlaven d´ell. I, tanmateix, hi havia alguna cosa en la seua obra que em feia deixar aquesta entrevista per a més endavant, com buscant un moment propici, alguna circumstància conjuntural, aquella que és l´esperonadora de tantes coses del quefer periodístic. La seua obra, totalment abstracta, on la «vibració cromàtica» ho és tot, em resultava alhora tan atraient com complexa de copsar plenament. En certs moments, em recordava l´obra de José María Yturralde, però un Yturralde, per a entendre´ns, més evolucionat, més jove i lluent. Oliver no pinta sobre llenç, sinó sobre una superfície d´alumini, i la pintura que empra no és acrílic, sinó pintura d´automòbil. El procés és llarg, costós i arriscat: el resultat final de tot aquell esforç es pot intuir, però no se sap com quedarà fins al darrer moment. Cal primer impregnar l´alumini d´un color base, després aplicar el color, portar-lo a un planxista d´automòbil i aquest fa el procés final de vernissatge. Així les coses, cada quadre implica un important esforç, no sols intel·lectual i físic, sinó també monetari (no són barats els colors emprats ni la mà d´obra llogada).
Hem anat a entrevistar-lo al seu taller del carrer Sapadors de València. La planta baixa és del seu sogre, pare de la pintora Inma Liñana, també una destacada artista amb una interessant trajectòria. «Ací puc fer totes les barbaritats que vull!» em diu amb el seu accent anglès, però malgrat tot amb un bon domini de l´espanyol. «No és un lloc per a pensar... I, a més, l´economia és fonamental. No és fàcil guanyar-se la vida com a pintor». Li dic que si la cosa es posa molt complicada sempre té la possibilitat de treballar com a planxista de cotxes. Johnson riu, espontàniament, i acluca els ulls, negres i vius. És una persona alta i atlètica, de braços forts, de caràcter obert, sincer i enriolat (comptat i debatut, gens ni mica britànic, a no ser que els originaris de Southampton siguen així de francs i simpàtics). Es fa fàcil parlar amb ell, i la meua impertinència és rebuda esportivament: «Bé, de cotxes d´alta gama, eh! Però tens raó: jo tinc aquest avantatge front a altres companys... el taller de cotxes. Sempre cal tindre un pla B!».
La planta baixa és prou menuda, plena de llenços embalats per a protegir-los de la pols de l´alumini. Allí Oliver s´ha construït màquines motoritzades per a poder moure aquells bastidor enormes. «Vaig vindre a València a estudiar Erasmus i ja em vaig quedar. Porte molts anys! Sempre dic que jo m´he beneficiat del millor dels dos sistemes educatius, del britànic i de l´espanyol. En el britànic, et donen molta llibertat, cosa que t´obliga a saber independitzar-te, a buscar-te la vida. El contacte amb els professors és més distant i escadusser. En canvi, en l´espanyol, l´educació és molt més clàssica, però alhora més instructiva. A mi m´han ensenyat molta tècnica. Sóc un fruit dels dos sistemes». Li dic que la seua obra em recorda molt la d´Yturralde i ho convé. «I tant! Vaig ser el seu ajudant... José María em va ensenyar molt. Vaig pintar molt amb ell i és natural que trobes aquestes similituds. També em va ensenyar a pensar l´obra, a enfrontar-se a les incerteses de la creació. L´art és així? es preguntava. José María mai no afirma, sinó que sempre pregunta, sempre dubta, i això em sembla fonamental. He estat un afortunat de poder compartir els seus coneixements tan amplis i savis sobre la pintura».
Em trobe a gust parlant amb ell, tot i que no hi ha on seure, i la conversa es fa dempeus. Aquell espai és un lloc de treball, té alguna cosa de taller de ferreteria. En una llibreria hi ha alguns catàlegs (i els excel·lents tres volums d´Agramunt sobre els artistes valencians), plens d´una pols negra i espessa, imagine que de tallar i polir els aluminis. La filiació amb Yturralde és evident, tot i que em matisa: «Quan vaig vindre d´Anglaterra ja practicava aquest tipus de pintura... Quan estudiava a Londres, m´escapava sempre que podia a la Tate Gallery, i em passava hores en la sala de Rothko. En plena comunió amb aquella obra, que m´omplia de pau i de sentiments, de percepcions íntimes. Aleshores jo pintava amb grisos, amb blancs i negres... I vindre a València va canviar la meua paleta, vaig traure els blaus, els vermells, els grocs...». I com definiries un Oliver Johnson li pregunte, una mica a boca de canó: «Bé, crec que això d´emprar l´alumini i la pintura de cotxes no ho ha fet ningú i és original. A més, les meues obres són més lluentes, i en elles l´espectador s´hi veu reflectit. És com si s´endinsara en l´obra. Però voldria que l´espectador transcendira, que anara més enllà de la suma dels elements, que un més un no foren dos, sinó tres. Aquest pas que trenca l´equació és on rau el fet artístic. Saps, Picasso deia que hi ha gent que pinta el sol i sembla un punt groc, i gent que pinta un punt groc i sembla un sol. Això és el que a mi m´agradaria aconseguir! La pintura serveix quan ja no tens paraules».
Malgrat tot, em diu que es guanya prou bé la vida. «Ara estic preparant una exposició per a Suïssa, per a una nova galeria. Estava començant a innovar, però caldrà anar sobre segur... Perquè no et penses, el que m´anima a seguir pintant és tot el procés d´investigació. Constantment estan apareguent nous materials, noves tècniques, és apassionant.» Li pregunte com és la relació amb la seua esposa, també pintora, si ella freqüenta el taller. «Bé, Inma treballa ara un format més menut, de 50X50, i ho pot fer a casa. Però em resulta molt útil la seua opinió. Crec que en el matrimoni com en l´art ha d´imperar la franquesa, la sinceritat...». Potser sí, però de vegades també sorgeixen problemes i conflictes, li dic (i pense en parelles d´artistes, on la coexistència familiar i el conreu artístic no és fàcil). «És possible. Però cal acceptar les opinions de les persones que t´estimen... Aquest és un treball sense seguretat, on gran part del pressupost l´inverteixes en materials. Tenim una filla de vuit anys, i de vegades et planteges si hauries de deixar de fer tantes bogeries... Però també necessites l´art per a expressar-te. Mira, jo admire molt Gerhard Richter, i les atmosferes boiroses que aconsegueix. I recorde una exposició seua a la Tate, un dia que les boires cobrien Londres i on per una finestra de la sala es veia al fons la cúpula de saint Paul, enteranyinada aquell matí gris... Aquests records m´esperonen a perseverar en l´art, a voler buscar la meua veu pròpia».
En l´estudi hi ha exposada un gran obra circular, un tondo que recorda els famosos eclipses d´Yturralde. És una obra potent, que Oliver tenia a sa casa i que ara vol restaurar. «La meua filla plorava quan vingueren a per ella... Va estar exposada un temps a la galeria Chirivella-Soriano, i ara s´havia fet com de casa. Les obres són com fills: quan les venc vull saber on van, quina família les acull, qui són... Els prens estima i vols saber d´elles». Li pregunte què opina el planxista de les seues obres: «Bé, és molt prudent... De vegades em diu que ell no hauria fet aquella combinació de colors i que li ha sorprès... Que si té alguna obra meua? No, no... No m´ha demanat cap. I jo li l´haguera donat de gust, li estic molt agraït!» Jesús Císcar li demana que pose amb un quadre i Oliver deté aquella explicació, que el fa riure. Jo aprofite i faig un tomb pel taller. Vora una pica, on renta els estris de pintar, té una planxa metàl·lica amb diversos fulls enganxats amb imants. Dibuixos de la filla, records, números de telèfons... Em fixe en un llistat de frases, escrit en anglès, que sembla un text d´autoajuda: «I am unique/ I am proud of myself/ I trust myself/ My mind is brilliant/ My body is healthy/ My soul is tranquil/ I am indestructible» (Sóc únic/ Estic orgullós de mi mateix/ La meua ment és brillant/ El meu cos està sà/ La meua ànima està tranquil·la/ Sóc indestructible). Li pregunte què és això i em confessa que són frases que va escriure, per a recordar-s´ho cada matí, abans de posar-se a treballar. «Aquest és un treball dur i cal donar-se ànims!».
