Hi ha en Inma Femenía una naturalitat que de seguida ens captiva, i que fa que el temps passat amb ella s´escole ràpid, i que ens trobem còmodes escoltant-la. Malgrat això, entenem a mitges el seu treball. En una sala d´aquella casa, on té el seu ordinador Mac de pantalla gran, i on també hi ha una taula en aquell moment curulla de papers, ens desgrana una mica la substancia de la seua obra. «Vull capturar la llum digital i donar-li una materialització física. Treballe amb una gama de colors degradats de softwares per al tractament d´imatges impreses digitalment sobre làmines de metall, que després una vegada impreses les plegue manualment». En les parets d´aquell estudi hi ha algunes d´aquelles obres: unes planxes amb colors tènues (malves, vermells, taronges, ocres, colors violats) que tenen un certa luminiscència, produïda pels reflexos de la llum. Els plecs d´aquelles làmines de metall faciliten aquestes impressions lumíniques, i el resultat és sens dubte suggeridor, sobre tot perquè és canviant en funció de l´hora del dia i del calor que impregne el material.
«Però jo sóc pintora» em diu obrint molt els ulls. Inma és alta, esprimatxada, vesteix de negre, porta els cabells llargs, i s´ha pintat els llavis d´un lleu carmí. «Sóc pintora, i la meua obra fins al 2008 eren llavats, treballava amb el pinzell... Però a partir d´aquell moment vaig voler donar un pas més, volia innovar una mica...El metall té unes qualitats que el fan variar en funció del calor. Hi ha vegades que reflecteix un arc iris... Però jo bàsicament sóc pintora. He evolucionat de manera que la meua pintura siga digital». M´interessa aquest pas de l´ús del pinzell al de la impressora. El títol de la tesi de llicenciatura, dirigida per Rubén Tortosa (que al seu torn és un artista d´allò més interessant), és molt indicatiu: «Llum: registros de grafía lumínica. Valores plásticos de la luz digitalizada». «Tampoc vull dir que emprar un pinzell siga una cosa antiga. No, no... Senzillament que no és del nostre temps. Nosaltres vegem els colors a l´ordinador, però quan els traslladem a un suport físic perden aquesta luminescència, aquesta vivesa, es transsubstancien pel suport. Aquest territori és el que m´interessa explorar».
Ens ensenya unes fulles impreses en negre. «Fixa´t com són de diferents! Aquesta obra es diu 70 evidence. Vaig anar amb USB de reprografia en reprografia fins a tindre setanta còpies. Cadascuna d´elles és distinta, d´una impressora diferent, i, en canvi, en l´ordinador és el mateix negre. Això també és un territori que m´interessa... El negre és el resultat de la suma dels pigments CMYK, com es veu a la barra de colors que hi ha en cadascun dels DIN A4. La unió d´aquestes impressions mostra les variacions del negre en el moment de passar d´un estat digital a imatge impresa... I les innombrables diversificacions producte de la màquina». Li comente que potser l´explicació és que aquell dia la impressora estava una mica baixa de tinta negra i que per això va produir-se aquell to més grisenc, però la meua observació no sembla importar-li. «Sí, tant se val el motiu... La impressora és un element més d´aquesta incertesa en la translació de l´obra digital al suport físic. També amb el pinzell pots jugar més o menys amb el matís del color... Per què no fer-ho amb la impressora?». Jesús i jo la mirem amb ulls com a taronges. Ara ens mostra una obra titulada Painting digital color, unes fulles pintades a mà amb pastel, com reproduint una mena de ´pantone´ de colors. La perfecció és tan gran que semblen còpies digitals, amb els seus marges en blanc. «M´interessa enganyar l´ull, explorar aquest espai entre allò digital i allò manual».
Li pregunte de què viu. La qüestió conté una certa impertinència, però Inma l´accepta amb esportivitat. «Treballe en bars, les nits dels caps de setmana... No t´enganyaré que a València he venut menys del 5% de la meua obra. Aquesta no és una ciutat fàcil per a certes coses...». Li dic que potser Pego és més modern, i de colp riu obertament, amb una felicitat que inunda aquella estança. «No... No... A Pego mai no he venut res... Vaig fer una exposició individual i la gent em deia molt bé Inma, molt bé... Són coses teues, coses teues...». Torna a riure, amb franquesa, sense dipositar-hi en aquelles paraules cap tipus de crítica, com qui constata una evidència irrefutable. «No vinc de família d´artistes, ni res d´això. Però en l´escola de primària, vaig tindre una professora que em va marcar de per vida: Vicenta Pérez. A partir d´aquell moment, vaig tindre clar que em volia dedicar a l´art, i vaig fer el batxillerat artístic, i després vaig anar a Altea, fins que finalment vaig poder matricular-me a Belles Arts de València. Ara també estic donant classe a l´ESAT, on impartesc ´Producció seriada i art digital´... És una escola privada, on es cursa el grau de Belles Arts».
Li parle de l´obra d´Yturralde, i de com el fet de tindre el seu estudi al bell mig de l´horta d´Alboraia ha impregnat la seua obra d´aquells colors purs, d´aquells blaus intensos i d´aquells ocres de capaltards sublims. Inma em reconeix la influència d´Yturralde en el passat, i també d´Yves Klein, de qui destaca la potència dels seus blaus. Em parla dels paisatges de Pego, de la mar de Dénia, i de com potser en un futur puguen influir-la d´alguna manera. Però ara busca la ciutat, la urbs, la gran urbs, com més gran millor. Durant un any, va estar becada a Berlin i l´enyora molt. «Jo sóc una xica de poble i vull ciutat, ciutat». Em mostra un catàleg d´Angela Bulloch, que és el seu model preferit, unes instal·lacions aparatoses i de cromatismes vibrants.
Abans de marxar parlem dels companys seus, i sols té paraules d´elogi. De Guillermo Ros, de Sergio Barrera, d´Irene Grau, de Manu Blázquez, d´Álex Marco, de Victoria Iranzo («m´encanten les seues escenografies per a fer els quadres!»). Ha pres confiança, i parla desinhibidament, repartint elogis i dient «mogolló» de tal manera que ens fa riure. Però és precisament aquella naturalitat la que li confereix un encant especial. «Un mestre que és molt bo és Sanleón... Olé!... La seua darrera exposició a la Fundació Bancaixa em va encisar... El seu catàleg és una joia. L´admire molt. Admire que un home ja major tinga tantes ganes per innovar... Amb l´edat que té encara fa coses! Encara evoluciona!». Jo li dic que Sanleón tampoc no és tan gran, i Jesús, picat, li pregunta la seua edat. «Tinc trenta anys», replica rient. «Però jo em preguntava, veient Sanleón: quan tinga la seua edat em passarà el mateix?... No ho sé! Cal estudiar molt, per a poder més endavant evolucionar amb el teu treball».
De colp, mira a Jesús i li pregunta si creu que alguna fotografia haurà eixit bé, perquè té l´estudi fet un desastre. Jesús diu que no es preocupe, i galantment afegeix que ella a soles ompli aquell espai. Mentre posa per a uns últims retrats, faig una ullada pel balcó, que dóna a la plaça de sant Vicent Ferrer, popularment coneguda com dels Patos. L´església de sant Tomàs té una sòbria presència, i les teules blaves de les seues cúpules reflecteixen, en aquella última hora de la vesprada, una llum inspiradora.
