Sant Joan d´Acre, l´última plaça croada de Terra Santa, va caure en 1391 davant el soldà mameluc Bàybars. Era la fi del que restava dels dominis francs d´Outremer, excepció feta del regne de Xipre, que va pertànyer als Lusignan des del 1191 fins al 1498 i fou conquerit pels turcs en 1571, i de la Rodes dels cavallers de Sant Joan, caiguda també en poder dels turcs l´any 1522. França manté, si més no, la seua presència més o menys difusa en el Llevant tot al llarg del gran parèntesi otomà que s´estén fins al 1918, data en la qual es convertí en potència mandatària de Síria i el Líban fins al 1943. De fet, tot al llarg del segle XIX, l´Orient és, per als francesos, una part del món tinguda com abrandadament pròpia, com a part substancial del seu imaginari, una espècie d´edèn perdut que paladins de romanç comparteixen -entre sedes, perfums desuets i vapors que alteren la consciència-, amb efebs de cabells enrinxolats i les odalisques circassianes de rara i sensual bellesa que la pintura de Théodore Chassériau (1819-1656) o d´Émile Vernet-Lecomte (1821-1900) maldaren per capturar. En realitat, qualsevol forma expressiva resultà tocada per la seducció d´Orient: el romanticisme de Delacroix (1798-1863), l´academicisme del Jean-Léon Gérôme (1841-1919), el impressionisme de Renoir (1824-1904), el fauvisme de Matisse (1869-1954), l´erotisme modernista del bohemi afrancesat Alfons Mucha (1860-1939)...
L´Orient pictòric ens submergeix en un món bigarrat i colorista on es pot palpar, quasi, l´aire càlid dels oasis i de vilatges ancorats en temps pretèrits; ens endinsa en la tèbia sensualitat dels banys turcs on es reposen les esplendoroses criatures que retratà Ingres (1780-1867); ens permet cavalcar lliures pel desert, colze a colze amb nobles falconers i xeics de bàrbara bellesa, galopar a fil de vent enmig del fum de les espingardes... Res a veure tot això amb l´Europa mesurada i adusta. El viatge a un Orient, adés espiritual, adés carnal, forma part de la gran literatura francesa: Chateaubriand (1768), Lamartine (1790-1869), Gerard de Nerval (1808.1855), Pierre Loti (1850-1923)... Hi ha, tanmateix, en les seues pàgines una constant sensació d´amor/odi, d´atracció i paüra, d´admiració i menyspreu. La reverie orientalitzant té un clar aroma patriarcal i autoritari, a més de reaccionari i colonial; no debades en la seua faceta pictòrica i literària s´ambienta tant a Egipte i Síria com al Magrib i abasta, cronològicament, des de l´expedició del primer Napoleó que ompli Paris d´elements decoratius retour d´Egypte, o, més aïna, des de la presa d´Alger per Napoleó III en 1830, fins a les conseqüències de la Gran Guerra. De fet, l´Orient és un concepte, una sensibilitat, que tant s´adapta a l´Índia de Kipling com a la Bòsnia austríaca que penja dels murs del museu de Sarajevo; a Rússia, a Itàlia..., i, a casa nostra, als transfigurats paisatges bíblics que pintà Muñoz Degrain o al preciosisme de Marià Fortuny. L´orientalisme recorregué tots els estrats socials de l´Europa huitcentista: des de la marxa triomfal d´Aïda a las babilònies de la Cort del Faraó i des del Bataclán valencià (cabaret que va sobreviure entre 1910 i 1936) fins la fastuosa arquitectura neomoresca que trobem a tot Europa en forma de pavelló de bany, de castell de fades, de casino, de vil·la capriciosa, de palaus regis...
Per més que l´Orient fascinara als nostres avantpassats, que continue fascinant-nos i que atraga viatgers desitjosos d´exotisme a preu de xàrter, cal admetre que l´orientalisme tenia sovint una certa flaire de falsetat pompier, de coentor. A més a més, es construí, en bona mesura a costa d´eixa virolada població civil de l´Orient pròxim que, al remat, ha rebut i està rebent totes les galtades. Recomane als interessats en l´origen llunyà de l´actual intervenció militar francesa a Irak i Síria que tornen a veure la versió completa de la pel·lícula de David Lean Lawrence of Arabia. Els recomane molt especialment que presten atenció a l´escena que, a la Jerusalem retuda pels irregulars beduins que s´havien avançat a les tropes britàniques, reuneix el general Allenby, comandant en cap de la Egyptian Expeditionary Force, el píncep Feisal, fill del xeic Hussein de la Meca, T.E. Lawrence i Mr. Dryden, un cínic personatge de ficció que representa els interessos d´Anglaterra i França. Quan el princep abandona la reunió, fastiguejat i decebut per anglesos i francesos, Dryden explica a Lawrence el contingut de l´acord Sykes-Picot, signat el 16 de maig de 1916. Així anà la conversa:
„Dryden: «Be, vegem, Mr. Sykes és un funcionari anglés, i Monsieur Picot és un funcionari francés. Mr. Sykes i Monsieur Picot acordaren que, acabada la guerra, França i Anglaterra es repartirien l´imperi turc, incloent-hi Arabia. Tots dos signaren un acord, no un tractat, senyor».
„Lawrence: «Potser hi ha honor entre els lladres; no n´hi ha cap entre els politics».
El somni del Lawrence que imaginà un gran país àrab independent i en pau que s´estendria des d´Alep fins Aden s´esvaí del tot. El tractat de Sevres referendaria, en agost de 1920, l´acord Sykes-Picot, convertint França en potència mandatària de Siria i Líban, i assignant a Anglaterra el mandat d´Irak i Palestina. Els conflictes s´hi han succeït fins a hores d´ara. Adéu, Orient; la pau siga amb tu ?????? ?? ????? ???? ???? ????
