El primer llibre que un servidor va llegir en valencià va ser Els valencians de secà, de Gaetà Huguet Segarra, editat el 1968 en l´Estel, amb un breu pòrtic de Manuel Sanchis Guarner. Era el llibre que va escollir com a lectura col·lectiva un professor de l´Escolapia gandiana, el pare Faus, que havia decidit convertir l´hora setmanal assignada a l´estudi en un temps d´aprenentatge del valencià. Una mica de gramàtica, dictat, vocabulari, exercicis i el llibre d´Huguet constituïen el contingut i els instruments d´aquelles classes. El text era útil, sens dubte. Els relats eren amens, benhumorats i amables; el lèxic era ric, però no rebuscat, dins una prosa transparent i equilibrada, amb el dring inequívoc de l´autenticitat. Llavors (potser l´any 1972), la majoria dels estudiants parlaven en valencià, però el fet que se´l poguera escriure era una primera notícia, i que la lectura en la pròpia llengua fóra una activitat atractiva, encara més. Segurament, el bo de don Gaetà hauria estat desvanit de saber que la seua temptativa literària havia obtingut tant d´èxit pedagògic.
Fill d´un conegut membre de la burgesia liberal de Castelló, Gaetà Huguet Segarra havia estudiat química a Barcelona i agronomia a París, i va seguir la tradició política familiar, en el seu cas decantada, des de jove, cap al republicanisme d´esquerres i el valencianisme. La seua carrera política va ser important, des de la fundació, el 1909, de la Joventut Nacionalista Valenciana fins a l´ingrés en l´Esquerra Valenciana de Vicent Marco, el 1936. També va ser membre fundador de diverses entitats culturals, com l´exemplar Associació Protectora de l´Ensenyança Valenciana. Acabada la guerra, s´exilià a París i després a Andorra -on almenys podia parlar la seua llengua i reprendre l´amistat amb Pompeu Fabra-, i tornà a Castelló el 1951. A la seua mort, el 1959, deixà un llegat testamentari per a impulsar la difusió de la cultura i la llengua dels valencians que seria la base de la Fundació Huguet, encara existent.
Home avesat a l´acció, els seus esforços de mecenatge cultural són més coneguts que la seua curta obra literària: uns quants articles en les revistes de preguerra i el llibre que ens ocupa, que començà a redactar gràcies a l´oci forçat de l´exili, i que conclogué en tornar a Castelló. A la mort d´Huguet, el llibre havia quedat inèdit, i la mateixa fundació que el seu testament havia creat n´auspicià la publicació. Els valencians de secà és un aplec de relats de tradició costumista, situats en el Maestrat finisecular, però també es pot llegir com una novel·la molt laxa, perquè manté uns mateixos personatges, inserits en la recurrent cronologia del camp: els treballs i les festes, la verema, la cacera del tord, la visita del senyoret, una compra, un casament, etc. Aquest bastiment obert facilita una descripció ben perfilada d´un microcosmos humà, el de la vida als masos de les contrades muntanyenques del nord del País Valencià, captat en un moment en què mantenia el vigor.
Aquesta vida, variada i a estones bulliciosa, està narrada amb claredat i amb una evident delectació, amb un amor amerat de nostàlgia per un univers que s´anava extingint quan Huguet escrivia el llibre i del qual ja no en queda res més que les pàgines que l´evoquen. Amb tot, si els quadres que l´esbossen són cordials, cal dir que l´autor no pretén pintar-nos un idil·li. El treball és dur i, la collita, pobra; la fam (amb el correlat de morts infantils i emigració) és un espectre atemoridor, com el record encara viu de les guerres carlines; l´aigua és un bé escàs; l´analfabetisme i la ignorància entrebanquen el progrés. Tot i que l´autor procura refrenar l´impuls didàctic, no pot evitar que comparega quan descriu les xacres que ofeguen el petit món que s´estima. Cal intel·ligència per aprofitar l´aigua que convertirà el secà en regadiu (ací parla l´agrònom progressista que Huguet porta dins) i cal una escola intel·ligible, una escola que parle en la llengua del poble, per acostar la cultura a la vida, perquè també la gent, a l´igual que la terra, ha de fructificar (ací, és el valencianista il·lustrat qui parla). Els temps no eren propicis a la realització d´aquests desitjos. Durant el franquisme, l´escola valenciana era tan impossible com la reforma agrària, i els masos del Maestrat s´anaren despoblant.
A banda de la varietat i la simpàtica versemblança dels tipus que Els valencians de secà convoca, el que envigoreix aquestes narracions és la felicitat constant de la llengua en què estan escrites. A la vivacitat de l´expressió s´alia l´elegància del to, la flexible plasticitat dels períodes, la destresa d´un estil clar i saborós que s´acobla com un guant a l´univers que prova de reviure, i l´humor suau i la pietat de fons que el substancia. Gaetà Huguet pertanyia a dreta llei a aquella generació de prosistes castellonencs -com Josep Pascual Tirado i Àngel Sánchez Gozalbo- que revifaren la narrativa rural gràcies a una prosa fresca i singularment vivaç, i que un lector tan lúcid com Joan Fuster va encomiar més d´una volta. No solament era un d´ells; n´era un dels millors, i el seu llibre no mereix l´oblit.
