Dir que la reflexió articulada sobre la identitat valenciana ve determinada, almenys des del 1962, per l´obra de Joan Fuster és un truisme, és a dir, una veritat tan òbvia que s´ha tornat trivial. Ara bé, les veritats òbvies no deixen de ser veritats per això, tal com dos i dos fan quatre. Els textos de Fuster marcaren un abans i un després en el debat valencianista, i tota la discussió subsegüent, a favor i en contra, s´hi ha referit durant mig segle.
Al meu modest parer, el tret més xocant del valencianisme modern és l´escassedat d´alternatives ben articulades al model fusterià de comprensió i de projecte de país. Com si una societat complexa i canviant només es poguera explicar una vegada. És un fet que contrasta, per exemple, amb l´exuberància ideològica i la multiplicitat de propostes en disputa que caracteritzen el nacionalisme català, i això empobreix el nostre debat i l´encastella. L´excepció més notable -per la seriositat del plantejament i la claredat de l´exposició- a tan trist panorama és el llibre Sobre la nació dels valencians de Joan F. Mira, ara reeditat, amb pocs retocs, amb el títol, més breu i contundent, de La nació dels valencians. Si quan es va publicar per primera vegada, l´any 1997, va ser una aportació rellevant i oportuna, diria que ara encara ho és més.
La posició de Joan F. Mira (que comparteix en part amb gent com Toni Mollà, Ferran Archilés o Adolf Beltran) és peculiar, perquè essencialment és un fusterià de cap a peus, que, com a tal, té una mirada crítica, pensa pel seu compte i no pot evitar dissentir del mestre. Dit de pressa, el model fusterià és la base d´aquesta reflexió, però a partir d´ací fa el seu propi discurs. Fent una analogia tosca, però espere que il·lustrativa, Joan F. Mira és un devot inevitablement convertit en heterodox i potser en heretge pel simple fet que pensa per ell mateix. En tot cas, el de Mira és un discurs ric i ben travat. És molt satisfactori que hi haja valencians capaços de fer coses així, i també ho és que no haja passat gens desapercebut.
Les semblances entre el discurs de Fuster i el de Mira salten a la vista, però les diferències són importants i tenen conseqüències. Sorgeixen d´un diagnòstic distint de com hem arribat a ser el que (poc o molt) som ara i d´una situació també distinta, perquè l´ara del 1962 no era el del 2015. Totes dues són propostes cíviques, és a dir, polítiques. El 1962, qualsevol proposta política havia de ser conjectural. Al cap de dècades de democràcia, el valencianisme ja ha de saber que forma part de la societat que pretén millorar. No té l´única veritat, ni està per damunt, sinó en diàleg, amb les altres visions del que som i volem els valencians. Un discurs polític ha de ser útil (a més d´assumible) per a sectors amplis de la societat a què s´adreça, i ha de mudar amb ella.
La visió de Fuster era complexa i matisada, però estava molt influïda per la idea, insostenible a nivell teòric, d´«una llengua, un poble, una nació». La llengua és el principal tret distintiu dels valencians com a gent diferent de l´andalusa, posem per cas, però no n´és l´únic. Per a Mira, som valencians la gent d´un territori definit per una tradició jurídica i institucional potentíssima. Vam ser un regne -amb sobirania, lleis, moneda i tot el que cal- i ara som una autonomia. Això és un fet, i aquest fet té una història. Ens ha fet i la fem. I la història dels valencians és distintiva i ha creat una societat determinada que pot adquirir consciència de ser alguna cosa i albirar un futur propi. Mira no discuteix en absolut qüestions evidents. Deixa ben clar que, els valencians valencianoparlants, parlem català (com els nord-americans parlen anglés, els argentins castellà o els austríacs alemany), però al mateix temps afirma que això no té per què marcar l´agenda política del valencianisme. Al contrari, suggereix que els valencians compartim un espai etnolingüístic amb catalans i mallorquins, però vivim, des del principi, en un espai polític propi, i això no es pot passar per alt. Més endavant sosté sense embuts que «el catalanisme polític rigorós al País Valencià és una hipòtesi perfectament prescindible», i ací hi ha l´heretgia.
Les nacions no són fets donats, sinó construccions (ideològiques, sentimentals, econòmiques, socials, etc.). Són construccions perquè les fa (o les desfà) la gent. Això també és un truisme, però és veritat. Joan F. Mira sosté que als valencians ens convé moltíssim construir una nació: la nació dels valencians (i si no la fem nosaltres, no ens la farà ningú). I ho argumenta extensament i bé. Crec que tenia molt de mèrit en 1997 i continua tenint-ho ara.
