Durant un llarg viatge transoceànic, camí de la Fira del Llibre de Guadalajara, vaig portar amb mi el llibre Les conspiracions de Jonathan Franzen. En la cabina de l´avió, submergir-me en les peripècies vitals de la família Lambert, fou un refugi, un caliu, un lenitiu al llarg cansament. La bona literatura té aquest rol bàsic i primordial d´acollir el viatger cansat, de donar-li refugi, de preservar-lo de l´exterior i d´acompanyar-lo. Sens dubte, aquell llibre era massa gros, 665 pàgines, massa feixuc per a portar-lo en l´equipatge de mà, i, tanmateix, fou una excel·lent elecció. Ara recorde aquelles hores dels aeroports, tan mortes i incòmodes, plenes de vida. Franzen pertany a l´escola nord-americana de Phillip Roth, John Williams o Saul Bellow, on el costumisme nord-americà se´ns presenta en forma de famílies desencaixades, perplexes al davant d´un destí incomprensible. Alfred Lambert és un personatge a l´altura de Zuckermann, de Herzog, de Stoner: un home aclaparat pel seu destí incomprensible, esmaperdut en la seua vida com en una pintura de Hopper. Però com en les novel·les de Roth, en Les conspiracions hi ha un excés verbal, una incontinència narrativa. Recorde que Miguel Delibes deia de Paco Umbral que «escribe como mea», i a Franzen li esdevé aquesta mateixa facilitat literario-fisiològica. Les digressions són massa llargues, els excursos inacabables, la prosa se n´ix de mare i la riuada ho ocupa tot. Això sembla que encara és més greu en Puresa, la següent novel·la, i ja ha rebut algunes crítiques àcides, sens dubte molt justificades. També en alguna ocasió, mostra el seu pensament sense ornaments, massa descarnat: «...en la seua imaginació va seguir present aquella polla. Cada vegada més s´alegrava no haver permès que li la clavara». Els temps de Juvenal han passat per sempre, ens advertia ja Larra en el segle xix, i la missió de l´escriptor és dir el mateix sense caure en l´excés vulgar. A Franzen li agraden massa aquells detalls escabrosos, explorar la frontera del bon gust, forçar l´estil fins a extrems inimaginables. Podríem dir que els seus personatges són massa humans: com ara quan Chip olora la tela d´una butaca on dies abans havia fet l´amor amb una estudiant bagassota, per si de cas queda algun rastre del seu olor de dona, i quan el descobreix s´hi masturba compulsivament. Però, comptat i debatut, el meu record de la lectura de Franzen ve acompanyat per un somriure de gratitud. Quina bèstia literària! Quina musculatura creativa! Ple d´impureses, d´excessos, de vulgaritats... Sí. I, tanmateix, quin escriptoràs! Llegiu-lo aquests dies fallers i us assegure que recordareu la pólvora i el pasdoble sota l´allau creatiu de Franzen. Potser no repetireu, però tampoc no l´oblidareu mai. I això ja és tot un èxit literari.
