Quan Anna Moner i Sebastià Carratalà acaben la seua visita guiada a l´exposició Els cossos agredits, al Centre Octubre, obrin el torn de paraula al públic visitant. Abans, mentre ens explicaven els seus quadres, ens han donat una lliçó magistral per la història de l´art i de la literatura: ens han parlat d´Ingres, de Corot, de Fontana, de Goya, d´Edgar Allan Poe, de Paul Klee... En aquesta exposició, Moner i Carratalà canvien completament de registre respecte a exposicions anteriors: si estàvem acostumats a la seua investigació amb el paisatge i el land art, seguint les petjades de Perejaume, de colp han transmutat per complet el seu estil i han conformat una exposició potent i inesperada, d´una figuració reivindicativa. Per exemple, pintar La Baigneuse de Valpinçon, el famós quadre de Dominique Ingres, en blanc i negre, sobre planxa d´alumini, i omplir de talls l´esquena de la banyista, és un acte tan atrevit com pertorbador. L'esquena de carn de préssec de la banyista, que tantes evocacions provoca, ha estat profanada per aquella violència en blanc i negre. Per això, quan s´acaba la visita guiada, i pregunten si algú vol formular alguna qüestió, ningú no sap ben bé què dir, fins que algú s´anima i inquireix: com ho féu per a pintar junts? I aleshores Anna Moner em mira i riu, il·luminant amb el seu riure aquella sala d´exposicions, i m'amolla: veus, la teua pregunta!
Uns dies abans, Jesús Císcar i jo els havíem visitat a Beneixida, al nou poble de la Ribera Alta, que fou construït després de la pantanà de Tous. Moner i Carratalà viuen en una d´aquelles cases noves, en aquella població que, per haver perdut la fisiognomia de vila, recorda molt a una urbanització. Quan Sebastià ens obri la porta de sa casa, on tenen el taller de pintura, ens sobta el silenci que regna per tot arreu. «Som pocs veïns, i nosaltres vivim ací tancats... Portem una vida monàstica» diu, fent un breu somriure. Anna també acudeix a rebre´ns: vesteix de negre, els cabells molt rulls, que cauen esbullats pels muscles, amb les mans plenes d'anells d'argent. «Vinguérem ací la primera vegada convidats pel nou Ajuntament de Beneixida, precisament per a desenvolupar un projecte artístic amb motiu de la riuada... I després, quan ens posàrem a buscar casa, ens va eixir una oportunitat ací i no ho dubtàrem...». Aquell poble té alguna cosa de lloc fantasma, una mena de Domeño riberenc, nou i urbanitzat, però misteriosament silenciós i deshabitat.
Anem a l´estudi, en una planta baixa adossada a la casa. Mira a un jardí molt cuidat, quasi d´aspecte xinés. Una estufa de pellets calfa aquell ambient i sona la música clàssica. «De matí treballe amb Sebastià a l´estudi i les vesprades les dedique a escriure», em diu Anna. Acaba de publicar la novel·la El retorn de l´hongarès (premi de narrativa Alfons el Magnànim) i alhora ve d´enllestir aquesta exposició de Els cossos agredits. Porta uns mesos de molta activitat cultural, completada amb la publicació d´un recull d´articles titulat Gabinet de curiositats. «La pintura em permet aïllar-me i m´ajuda a anar pensant. Mentre pinte pense en la novel·la... Per a mi escriure és com pintar. De fet, escric pintant imatges». I, tanmateix, aquell treball en equip em sembla tan complex com admirable.
Sebastià i Anna es conegueren en la carrera de Belles Arts de València, i des d´aleshores porten vora trenta anys pintant junts. «La nostra perdurabilitat, com a equip, té a veure amb la nostra relació sentimental» explica Anna. «Tot ho posem en comú, tot ho parlem, tots dos decidim la tècnica, no fem res d´esquenes a l´altre... Posem en comú les idees i ho hem de tindre els dos clar: no hi ha individualitat. Els dos pintem, perquè tècnicament som iguals. Tot és fruit d´una decisió conjunta». Sebastià ho corrobora amb moviments afirmatius del cap: té una mirada intensa i el veig una mica nerviós. O potser ell és així, inquiet i reflexiu. En les parets de la casa he vist uns olis potents de la seua joventut: de l´època pre-Anna, per dir-ho així, signats com Carratalà. Evidentment, els equips han estat molt fèrtils en aquest país, des del Crònica fins al Límite o Realitat. No obstant això, dins d´aquests sempre ha hagut una certa separació de rols: en els Crònica, Solbes i Toledo eren els pintors intel·lectuals, Valdés el pintor instintiu... Però Anna riu i obri molt els ulls, i assegura que en el seu cas han aconseguit un absolut equilibri en tot.
Sobre el cavallet hi ha una obra que representa una mestra de la república, en blanc i negre. De nou han emprat com a base l´alumini, i de nou han actuat tallant la planxa, omplint-la de talls profunds. Sebastià m´explica el motiu d´aquella tècnica: «Ens interessa molt Lucio Fontana. A partir d´ell vàrem començar a utilitzar imatges i a fer incisions sobre l´obra. Buscàvem establir paral·lelismes a través del cos agredit. El fotògraf Ugo Mulas va fixar Fontana en una instantània perforant la tela, una imatge que per al meu gust és quasi icònica: una mà, amb un punxó, perforant el llenç... Aquesta exposició és un homenatge a Fontana, però alhora ens ha permès anar més lluny, emprant imatges molt conegudes, que estan en el bagatge cultural de tots, i donar-les de colp un nou sentit».
Els demane que facen de Lucio Fontana, perforant l´obra, i Anna i Sebastià agafen un cutter i es posen davant del quadre de la mestra. «Sembla que anem a tallar la tortà», comenta Anna rient, una mica escèptica sobre què puga eixir d´aquella posa. Però Jesús dispara reiteradament la seua càmera. «Portàvem tres anys d´investigacions, amb temptejos, més o menys reeixits... Un període de sequera creativa. Però ara estem segurs». De colp entenc aquells talls, i aquella insistència en aquell recurs. Si Fontana perforava o tallava llenços pintats de colors vius, Moner i Carratalà ho fan amb aquelles imatges tan conegudes, però en blanc i negre. Tot plegat, potser resulta una mica rebuscat o difícil d´entendre, però tant se val, els quadres funcionen independentment de tot.
Aquells talls no els fan evidentment amb el cutter, sinó amb una radial. «Em pose guants» diu Sebastià. «Durant alguns anys vaig treballar de paleta en l´obra, amb mon pare, en Vilavella, i mai no me´ls vaig posar... M´haurien mirat malament! Qui m´ho anava a dir! Tenia facilitat per al dibuix des de menut, i la meua família ho va acceptar prou bé. Fins i tot em va acompanyar per a matricular-me en la facultat de Belles Arts! Els qui pensaren que era una bogeria foren els meus amics». Anna riu, i diu que també ella des de xiqueta tenia inquietuds artístiques, i que la família ho va acceptar perquè sempre es podria dedicar a la restauració: «Els meus pares li preguntaren a l´escultor Vicent Llorens Poy, molt conegut i estimat a Vila-Real... I aquest, clar, digué que endavant!... Després Sebastià i jo ens vàrem conèixer a la Facultat...».
Anna i Sebastià també participen en muntatges escenogràfics teatrals i en alguns projectes de decoració. Això els ha permès capejar aquests anys de crisi econòmica. «Nosaltres sempre hem estat uns outsiders... El nostre compromís amb la llengua i cultura dels valencians ens ha causat molts problemes» em diu Sebastià. «A la majoria d´artistes de la nostra generació, la cultura dels valencians els ha interessat ben poc. Acostumen a titular les seues obres en espanyol, o inclús en anglès! Volen ser universals. És cert que hi ha els precedents d´Alfaro, Boix, Armengol, Heras, Michavila..., sempre compromesos amb la llengua i el país... Però a partir de la nostra generació, el valencià va anar retrocedint, quedant molt marginat i arraconat. No hi ha una implicació amb la llengua, ni amb la cultura valenciana. Es produeix un trencament molt fort: sota l´excusa d´un fals cosmopolitisme, es gira l´esquena a la cultura valenciana». Anna està d´acord: «Quan presente algun llibre, sempre hi ha algú que em pregunta: per què escrius en valencià? No tindries més lectors en castellà?...».
És l´eterna i avorrida qüestió. Encara avui, escriure en valencià és un acte d´heroisme; encara avui has de donar explicacions de per què has pres aquella decisió, de per què et vols expressar en la teua llengua. En una ocasió, un pintor li va preguntar a Eugeni d´Ors si no tindria més lectors si escrivís els seus articles en castellà, a la qual cosa va replicar: i vostè no en vendria més quadres si fera postals? Clar que d´Ors, uns anys després, abandonaria el català, i es passaria per qüestions polítiques al castellà, però això, comptat i debatut, és un altre tema. Certament, Sebastià i Anna han estat uns resistents, uns artistes que no s´han deixat doblegar, i que han sobreviscut a la pantanà conservadora i anihiladora de tots aquest anys. Potser porten el cossos plens de ferides, de talls i cicatrius com en les seues obres, però s´alcen orgullosos i segurs de si mateixos, sabedors que s´han mantingut íntegres als seus principis i a la seua visió de la vida. I això també els honora, en aquest país tan erm de valors.
