El 3 de juliol de 1901, just quan feia 585 anys de la mort del franciscà mallorquí Ramon Llull a Tunis, un altre religiós de l’illa, el prevere de Manacor, Antoni Maria Alcover i Sureda, feia públic un document de 46 pàgines, el Diccionari de la llengua catalana. Lletra de convit que a tots els amichs d'aquesta llengua envia mossen Antoni Mª Alcover, vicari general de Mallorca. En ell anunciava la seua intenció de coordinar el projecte lexicogràfic més ambiciós fet mai: preparar un diccionari amb tot el cabal lèxic de la llengua, en totes les formes de tots els territoris on es parlava, des del seu naixement fins a la contemporaneïtat, a través d’enquestes orals i del patrimoni literari clàssic i modern.
En les seues pròpies paraules, es tractava de: «fer l’inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de la opulencia imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes y formes té escampada y espargida la nostra llengua... riquesa y opulencia qui brollen encara rabents, llampants, inestroncables, de la boca dels milenars de milenars de gent qui pobla Catalunya espanyola y Catalunya francesa, les Illes Balears y l’antich regne de Valencia». I per a això explicava el seu mètode, basat en la confecció de cèdules o fitxes lèxiques que havien de preparar col·laboradors, secretaris i corresponsals dels diversos territoris «de la gran llengua catalana».
Dit i fet, a penes sis mesos després Alcover donava vida al primer volum del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que havia de ser «un medi de comunicació pronte y fàcil entre sos nombrosos colaboradors de Catalunya, València, Rosselló, Balears, per mantenir l’unidat, armonía y concordansa d’acció». De fet, aquella unitat d’acció desembocaria uns anys després, en 1906, en la celebració a Barcelona del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, impulsat i presidit pel mateix mossén Antoni Maria Alcover.
Ara bé, quan en 1926, després de més de dos dècades d’incessant treball, l’obra lexicogràfica començà per fi a publicar-se ho feia amb el nom de Diccionari Català-Valencià-Balear. ¿Què havia passat entremig per donar entrada als noms de «valencià» i «balear» en peu d’igualtat amb el de «català»? Moltes coses. Una que és més coneguda: la baralla del retor mallorquí amb el noucentisme catalanista. I una altra que no ho és gens, però que exhumà fa uns anys Jaume Corbera, professor de la Universitat de les Illes Balears: el seu contacte amb el jove valencià Josep Maria Macià i Llompart, que l’informà de la incomoditat de molts valencians amb la denominació única de «català».
L’apòstol de la llengua
Nascut en 1862 en una família de llauradors benestants del terme de Manacor, Antoni Maria Alcover ingressà d’adolescent, als 15 anys, en el seminari de Palma, ciutat on entrà en contacte amb lletraferits mallorquins com Tomàs Forteza, Miquel Costa i Llobera o Marià Aguiló, que formaven part activa de la Renaixença lingüística i literària que tenia lloc de manera simultània, amb major o menor intensitat, a Catalunya, València i les Balears. D’ací que prompte, en 1885, canalitzara el seu interés per la llengua pròpia en un primer recull de Contarelles o narracions basades en històries populars relatades pels habitants de l’illa de Mallorca.
Més avant ampliaria considerablement aquella tasca amb un nou Aplec de rondaies mallorquines, publicat en 1896, quan la seua carrera eclesiàstica no deixava d’ascendir: sacerdot, catedràtic d’Història Eclesiàstica del seminari de Palma, llicenciat en Teologia i Dret Canònic pel seminari de València i finalment, en 1898, vicari general de la diòcesi de Mallorca, és a dir, el càrrec immediatament per davall del bisbe. En aquells moments, justament, diverses circumstàncies el feren encaminar-se cap a la que seria l’obra de la seua vida.
D’una banda, influenciat per figures del tradicionalisme catalanista com el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, s’adherí fermament al moviment regionalista. D’una altra banda, la mort del bibliotecari Marià Aguiló posà fi a la possibilitat de publicar els materials lexicogràfics dels diversos territoris balears, valencians i catalans que havia anat recopilant al llarg de la seua vida. Així les coses, Alcover, sense esperar «que surta tot sol, com els esclata-sangs», decidí posar-se mans a l’obra i dirigir ell mateix un diccionari general que cobrira «desde Salses (Rosselló) fins a Santa Pola (prop d’Oriola), desde Calaceit (província de Terol) i les Maleïdes (província d’Osca) fins a Cadaqués, les Balears i Alguer de Sardenya».
La tasca començà en 1901 ja amb una extensa nòmina de col·laboradors, que anà ampliant-se exponencialment al caliu de les constants «eixides filològiques» que el prevere feia per diverses parts del domini lingüístic amb l’objectiu de prendre informacions in situ. La seua intensa dedicació féu, a més a més, que la catalanística s’internacionalitzara, gràcies al seus contactes amb el filòleg romanista de la Universitat de Halle, Bernhard Schädel, i la celebració del Primer Congrés de 1906, en el qual s’inscrigueren més de 3.000 participants.
La fama d’Alcover arribà llavors al seu punt àlgid: «l’apòstol de la llengua catalana era el títol que tothom li donava i les honors que Catalunya en pes li tributà foren realment apoteòsiques i delirants». Fins al punt que quan en 1911 l’Institut d’Estudis Catalans fundà la Secció Filològica amb funcions d’acadèmia de la llengua catalana no hi hagué dubte a nomenar-lo president. Però uns pocs anys després tot canviaria...
La col·laboració de Josep Maria Macià i Llompart
La forta personalitat d’Antoni Maria Alcover xocà amb la gran figura emergent de la lingüística catalana: Pompeu Fabra. Si bé en inici acceptà i adoptà volenterosament les seues Normes ortogràfiques de 1913, a l’altura de 1917 les nombroses discrepàncies en molts aspectes, tant de mètode com de pensament, acabaren per produir un trencament total. De fet, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans li retirà la presidència i li la traspassà al mateix Fabra, que es convertí en el gran pare de la normativa catalana moderna.
Alcover féu pública la ruptura en 1918, en diversos números del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, en els quals denunciava el centralisme barceloní de les propostes fabrianes, les quals, segons deia, ignoraven i desatenien la llengua que es parlava en la resta de territoris: «la Secció Filològica practicament no té per català lo que parlen totes eixes regions, sino just lo que’s parla a Barcelona; per ella tot lo que no siga el barceloní ès un dialecte putrefacte... encapirronats en que el llenguatge de Barcelona ha d’esser la norma del català, el català literari, i que allò que’s separa del barceloní, s’ha de considerar com a rotam dialectal, putrefacte i foragitador».
Així doncs, Alcover hagué de continuar en solitari la tasca del Diccionari, sense l’ajuda de les institucions catalanes i de molts intel·lectuals, que li retiraren el suport. Amb tot, una part de la xarxa de col·laboradors establerta es mantingué activa i l’eclesiàstic mallorquí continuà amb les seues eixides filològiques. De fet, la que aquell mateix any de 1918 el dugué a València fou crucial per al futur títol de l’obra que l’ocupava. En concret, en el convent de franciscans de Sant Llorenç -just enfront de les actuals Corts Valencianes- conegué un jove seminarista de 15 anys que es convertí a partir de llavors en un dels seus col·laboradors més freqüents.
Li cridà l’atenció la seua pronuncia, «un cas curiós d’atavisme», que compartia alguns aspectes amb el parlar dels mallorquins. No debades, tot i que la família vivia a València des de feia temps, sa mare era de Sanet i els Negrals, entre Pego i Dénia, zona de repoblació mallorquina, com el mateix cognom matern del seminarista indicava: Josep Maria Macià i Llompart. A partir d’aquella trobada, doncs, es convertí en un corresponsal fidel i entusiasta de mossén Alcover, per a qui, segons revelen les cartes creuades, feia fitxes sobre el parlar de València i de Sanet i aconseguia nombroses obres valencianes de caràcter històric, lingüístic o literari, com les de Carles Ros, Lluís Galiana, Roc Chabàs, Josep Nebot, Jacint Labaila, El Cuento del Dumenge, Pensat y fet, etc.
El «Diccionari Català-Valencià-Balear»
La col·laboració de Josep Maria Macià i Llompart amb mossén Alcover fou tan intensa durant un temps que en desembre de 1920, amb 17 anys, arribà a anar a passar unes setmanes a sa casa de Palma, per a ajudar-lo a organitzar fitxes i aprendre algunes qüestions. Amb tot, el treball en conjunt anà disminuint als mesos, justament quan un altre jove, el menorquí Francesc de Borja Moll, començà a actuar com a assistent del prevere i amb el temps seria ell qui continuaria i acabaria la seua obra lexicogràfica. De fet, Macià i Llompart abandonà el seminari i es posà a treballar en un banc, deixant a un costat els quefers lingüístics. En qualsevol cas, en aquells moments el Diccionari ja havia pres el nom de Català-Valencià-Balear i, segons explicà el mateix Antoni Maria Alcover en fer-ho públic en 1919, una de les raons fonamentals era «la prevenció que hi ha contra el nom de català dins les terres que parlen la mateixa llengua que ells». I ho exemplificava, precisament, amb el que li havia passat a Josep Maria Macià i Llompart en la seua tasca d’enquesta filològica: «No fa gayre que un tenraló seminarista de València, que me prometé fer propaganda entre sos companys de Seminari, m’escrigué que no n’havia pogut ginyar cap a cercar paraules per fer el Diccionari Català perque li deyen que ells no eren catalans, sino valencians. Be elze deya ell que valencià i català era tot u. Com més los ho deya, manco ho creyen i més fort le hi negaven i fins i tot l’insultaven. Per això he resolt que mon Diccionari no se diga just Català, sino Català-Valencià-Balear». I així passà a la història a partir de la seua publicació per fascicles des de 1926, a pesar que Alcover acabara fent les paus amb Pompeu Fabra i acceptara finalment l’adaptació de l’obra a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, a través de l’Ortografia mallorquina que el seu deixeble Francesc de Borja Moll publicà en 1931. A l’any següent el prevere de Manacor moria a Palma, als 69 anys, quan encara no s’havia arribat a la lletra B del Diccionari. L’ingent aplec fet fins aleshores, tanmateix, i la dedicació de Moll i altres col·laboradors, com Manuel Sanchis Guarner o Nicolau Primitiu Gómez-Serrano, així com el finançament de centenars de subscriptors i socis protectors, permeté la culminació de l’obra en 1962, en el centenari de la mort de mossén Alcover. En l’actualitat, per a fortuna de tots, el Diccionari Català-Valencià-Balear es pot consultar en línia per internet i resulta una eina de primer ordre per a qualsevol professional o aficionat als estudis lingüístics. És el fruit de l’enorme treball comú de moltíssima gent que, per damunt d’altres polèmiques i discrepàncies, s’estimava la llengua que parlem des de fa segles catalans, valencians i balears.
