L´escriptor d´aforismes juga a ser la sageta que l´arc del llenguatge dispara contra l´esquiu blanc del miracle. És un esport de risc. Un aforisme encertat és una paradoxa incisiva, una fletxa transmutada en espasa: sens dubte, ha de tindre punta, però també una fulla esmolada, flexible i resistent, de doble tall. És un arma lleugera (almenys en aparença) que té com a missió penetrar per sorpresa i assolar les defenses de lectors a l´aguait. El de forjar aforismes és un art difícil, i per això el dels aforistes és un club ben selecte, que sovint coincideix amb el dels poetes lacònics. Josep J. Conill, que ha practicat la poesia, és també reincident en aquest altre gènere subtil i devastador. El llibre que ens ofereix és el segon recull d´aforismes que publica. El seu títol, Sic transit gloria, mindundi, és, al meu modest parer, poc afortunat, potser per a compensar l´encert definitori del primer, Submarins de butxaca, però en aquest cas el títol no revela la cosa, perquè el llibre val molt la pena.
En el pròleg, l´autor caracteritza l´aforisme com un «pensament amb singlot» atiat per la ironia, que condensa en una espurna de sorpresa la collita de llargues reflexions. Sic transit és un llibre extens, i les reflexions s´agrupen en 11 apartats aproximadament dedicats a l´aforisme mateix, enxampat en l´acte de mossegar-se la cua; l´art i la literatura; el llenguatge (aquests dos apartats recorden les sentències de Karl Kraus; com ell, Conill sap que l´escriptor és un servidor i no un botiguer de la llengua: «Tot el que encara es pot pensar batega sordament en la sintaxi»); el poder; Déu i les religions («Déu existeix a la manera d´un mirall a les fosques»); la moral («Els moralistes sempre comencen examinant la consciència i acaben indefectiblement suspenent-la», regla de ferro que també compleix, per descomptat, l´autor que l´enuncia); la raó i el món; la vida i la mort; la consciència, i, finalment, la tragèdia d´una època, que no pot no ser la nostra.
La ironia és, en efecte, el motor d´aquests textos, una ironia molt càustica, que sovint ultrapassa el pessigolleig distesament indulgent que solem atribuir al terme. Al darrere hi ha una visió molt crítica, i angoixada -francament lúcida, no cal dir-ho-, de l´ésser humà i del món que ha construït i habita, expressada amb una mordacitat tenaç. L´extensió del llibre permet que hi trobem aforismes de moltes menes: breus, paradoxals, jocunds, polèmics, i també d´altres que s´acosten a formes pròximes com l´epigrama, la gregueria («En cada vol, l´ocell inventa l´aire», o «Els rellotges grillen sota la terra, com tubercles»), el joc de paraules, la boutade sarcàstica, el microrelat i la microdivagació. Per al meu gust, l´autor incorre massa en el calembour gratuït (tot i que en té de magnífics) i alguna volta cau en el mer acudit, com també en el fàcil excipient postlacanià de l´escatologia. Però aquestes excrecències no ens poden ocultar l´esclat d´un tresor d´adagis brillantíssims, que conjuren un món heracliteà.
Al capdavall, Heràclit va ser el primer i el millor mestre de l´aforisme paradoxal, i el món, i amb ell l´ésser humà que el copsa, no ha deixat de dansar eixa pavana secreta que només la paradoxa encerta a revelar-nos. Molts dels aforismes d´aquest llibre ho fan amb una punteria astoradora. Tenen reflexió, destresa verbal, voluntat incisiva i un fons d´astorament i tremolor que es comunica. En alguns dels millors (de nou, per al meu gust), convoca l´estranya poesia d´una mena de surrealisme intencionat altament inquietant. Com en aquesta descripció de la malenconia: «L´ombra dels altres s´estimba en el seu cos, com la tirada d´uns daus de dol en un mirall convuls». Ací, els eclipsis de rostre són cares de lluna amb ulleres de sol i «la caiguda de la pedra fa miques el somni narcisista de l´estany», que ja és una definició definitiva.
Sic transit és alhora un llibre prolix i enlluernador, amarg i lúcid, que no pot deixar indiferent perquè, qui el llegesca, sovint s´hi sentirà retratat, com ja va indicar Guillem Calaforra (potser el savi més ocult del nostre raquític paisatge intel·lectual) en la presentació de Submarins de butxaca. De te fabula narratur, germà lector. Ací s´escauria molt bé la divisa que ostentava l´enyorat Hermano Lobo (semanario de humor dentro de lo que cabe): «Riga, lector, i tremole després d´haver rigut». L´aforisme és això.
