Si Tony Blair contractara un comité per a escriure ´una novel·la del nostre temps´ el resultat seria ben segur paregut a aquest llibre». La frase és de John Banville i parla de Dissabte, la multipremiada novel·la de Ian McEwan, que Banville qualifica, a més a més, de descaradament dolenta. Aquestes picades de cresta entre escriptors sempre resulten interessants i desperten la curiositat morbosa del lector. De Banville s´ha dit, ni més ni menys, que és el Proust nabokovnià del nostre temps. I, certament, la seua novel·la El mar és un chef d´oeuvre, una obra d´una gran bellesa i humanitat. Si el lector d´aquesta columna no ha tingut la sort de capbussar-se per les profunditats de la prosa d´El mar, està de sort, i té pendent una bona i nutritiva lectura. Banville també escriu novel·les policíaques, amb el pseudònim de Benjamin Black, unes obres que a mi, particularment, m´interessen ben poc i que em semblen desubstanciades i llargues com un dia sense pa. Siga com siga, aquest autor irlandès té un caràcter fort, i de Nabokov, a banda d´una possible similitud estilística, comparteix també aquest gust per l´opinió literària rotunda. En el seu cèlebre llibre d´entrevistes, Opinions contundents, Nabokov titllava de formidables mediocritats Thomas Mann i Faulkner, i, en canvi, consagrava a l´Olimp Proust, Joyce, Kafka i Bely. Haig de reconèixer que no he llegit res d´Andrei Bely, però que preferir-lo a «les cròniques amb barba de dacsa» de Faulkner és, si més no, curiós. Així doncs, Banville gaudeix amollant perles nabokovnianes, i les seues entrevistes no deixen mai indiferent, perquè diu el que pensa. En una ocasió el periodista Martín Prieto, defensant Federico Jiménez Losantos, va escriure: «como siempre dice lo que piensa a veces no piensa lo que dice». No dic que Banville no pense el que diu, no, però, siga com siga, tanta contundència m´ha recordat aquesta cita. Perquè, comptat i debatut, tinc per McEwan vertadera admiració, i el seu llibre Chesil Beach em va fer passar molt bons moments (una lectura esplèndida per a aquests pròxims dies de descans de pasqües). Altres novel·les, com ara Solar o Expiació, demostren el gran escriptor que és, tot i que, de vegades, com també li succeeix amb Dissabte, hi ha rere aquelles pàgines més professió que passió. Però tant se val! Quina pulcritud, quina capacitat d´anàlisi, quina intel·ligència literària! Banville exagera amb McEwan i Dissabte es llegeix bé, amb un sorpresa final que arredoneix poderosament el llibre. En canvi, no li passa el mateix a la darrera novel·la de Banville, La guitarra blava, on descriu les peripècies d´un pintor frustrat, que es gita amb la dona del seu millor amic i que és, a fi de comptes, un imbècil colossal. Si no fos perquè el signa Banville asseguraria que és obra de Benjamin Black. I si jo fóra McEwan, em faria creus de com l´escriptor d´El mar ha escrit un llibre tan descaradament dolent, que sembla fet per un comité de Tony Blair.
