Bernat Guillem Català de Valleriola i Vives de Canyamàs (1568-1608) va ser un noble valencià que participà activament en la política local, manifestà amb estentòria tenacitat la seua devoció a la monarquia i aconseguí, en els seus últims anys, ser corregidor de la ciutat de Lleó. Tingué vel·leitats literàries, i fundà i presidí (amb el nom de Silencio) la famosa Academia de los Nocturnos, que aplegà un conjunt de lletraferits, «per a exercitar-nos en obres i actes virtuosos» que consistien a recitar versos i declamar discursos sobre temes elevats. A més d´aquestes activitats, el 1602 va editar un recull de poesies de certamen, Justas poéticas. Les reunions de l´Acadèmia tenien lloc de nit -d´ací el nom- a la casa pairal, que afortunadament encara es conserva, molt reformada al segle xviii, a la plaça de Nules del cap i casal. Per fora és un edifici poc vistós, però qui traspasse la llinda es trobarà amb un pati agradable, uns quants arcs escarcers gòtics i una bonica escala senyorívola. Un lloc ben adient per a fer versos, en general poc memorables, i passar l´estona amb amabilitat.
La sociabilitat prebarroca (o sense pre) tenia eixes coses. Cal dir que, amb escasses excepcions, tota la literatura d´aquella colla d´amics lletrats s´escrigué «en lenguaje castellano / que es agora el que más corre», tal com ho va expressar el seu president en uns versos molt citats. També això era fruita del temps. La Generalitat Valenciana ha anat editant les actes de l´Acadèmia en quatre volums a càrrec de J.L. Canet, E. Rodríquez i J.L. Sirera, i qui hi estiga interessat, s´hi pot entretindre prou. És menys conegut que Bernat Català de Valleriola va redactar també un dietari personal, la major part del qual està escrita en català. El castellà hi apareix de tant en tant, quan reporta converses en aquest idioma, o quan li dóna la gana, i es generalitza en la curta etapa en què va viure a Lleó, però fins i tot ací torna al seu valencià matern per a les anotacions més íntimes, amb aquella naturalitat que té la vida. Salvador Carreres edità aquest dietari el 1929 i, des de llavors, ha rebut pocs estudis. Entre els més interessants, n´hi ha de Rafael Roca i de Vicent Josep Escartí. Aquest últim va publicar-ne una selecció d´entrades en una atractiva antologia de textos dietarístics, Memòria privada. Amb tot, el Dietari de Català de Valleriola mereixeria ser més accessible, perquè val la pena.
No solament és un document significatiu de la barreja d´idiomes que era el pa de cada dia de l´estament dirigent de la societat valenciana del seu temps, també prova que fins i tot els nobles més culturalment castellanitzats -i castellanitzadors- del segle xvii tenien el valencià com a llengua pròpia. Era l´idioma que usaven quan abandonaven la cerimònia pública i parlaven amb ells mateixos i amb els seus de les coses que els importaven de veritat: la seua vida, els seus desitjos, els seus dolors. Llavors, quan no es tractava de córrer, tornaven al valencià. Contra el que s´ha escrit sovint, sembla que una part important de la noblesa valenciana del Barroc encara viu, pensa i sent en valencià, almenys a casa. Impressió que corroboren molts altres documents, des dels epistolaris privats fins a l´orgullosa divisa que campeja encara en l´escut dels Ferrer de Pròixita («Més que el que més»).
En tot cas, el Dietari de Bernat Català de Valleriola no és cap obra d´ambició literària. És un text domèstic sense pretensions, que consigna els succeïts, els triomfs, les dureses i algunes sorpreses de la vida. També els petits detalls, com la canterella d´aigua que portà a una filla seua moribunda («que jo l´havia feta poar per a beure, que tenia set»). Com diu Escartí, pot semblar egocèntric, i ha de semblar-ho, perquè només es refereix a la vida de qui l´escriu. Amb tot, per impretensiós que se´ns mostre, el senyor Català de Valleriola sap escriure. Expressa amb prou claredat els enrevessats assumptes que l´ocupen i descriu els llocs per on passa en els seus nombrosos viatges amb graciosa agilitat. Quan parla de la mort dels seus, pot arribar a commoure. El seu és un llibre escarit, sense lluïssor, però també és honest i batega.
No deixa de ser curiós que un dels pocs llibres amb cara i ulls de la literatura valenciana del segle xvii l´escriguera un impulsor declarat de les lletres castellanes, però així és. Com el nostre país, la nostra literatura tampoc es priva de ser paradoxal.
