En moltes ocasions és pràcticament impossible separar l´obra d´un autor de l´aurèola que tendeixen a traçar admiradors i mitòmans. De fet, molts episodis biogràfics de Robert Walser són propicis a la llegenda. Nòmada incessant a qui és ben difícil seguir el rastre, practicà oficis com treballador de banca, arxiver o majordom, ocupacions que encaixen amb una personalitat i una escriptura que defugen l´èmfasi i estats d´ànim apassionats. La humilitat, l´interés per aspectes quotidians i menors, una mirada sorprenent -i expressament ingènua- conformen un programa que s´enfronta a la lluita adulta, als imperatius de la vanitat i l´ànsia de triomfs. En els articles periodístics de Robert Walser queda definida una poètica inspirada en una aparent itinerància capritxosa de vagabund: vells asseguts en jardins públics, la xerrameca d´una costurera, desvagats, gent que puja i baixa dels tramvies. Escenes capturades per un observador addicte al passeig urbà i a refugiar-se en el silenci del bosc com un antídot contra el sofriment. En l´inici del segle xx, quan ja s´anunciaven els grans cataclismes que desencadenaria la història, Robert Walser preferia fixar-se en regions marginals del pensament, alié a exigències de modes i corrents estètics. Amb un gest quasi místic, canvià la ploma pel llapis per a escriure, poc abans que un sistema nerviós massa fràgil l´obligara a passar l´etapa final de la seua vida en el psiquiàtric suís de Herisau.
Al dors de targetes de visita i en fulls de calendari Robert Walser anota -amb lletra críptica i xifrada- petites escenes dramàtiques, paròdies de gènere epistolar, retrats anònims i anècdotes fictícies. Amb posat rialler apunta en un dels seus microgrames: quan admire una persona o un fet, m´agrada interrompre aquest sentiment amb alguna estupidesa, i així burlar-me de mi mateix. Una proclama que també assumiria el protagonista de Jakob von Gunten, potser la seua millor novel·la. «Aquí s´aprén molt poc. No farem res de bo a la vida, és a dir, tots nosaltres no arribarem a ser en el futur sinó una cosa molt modesta i subordinada». Rufianesc, vulnerable i transgressor, el jove Jakob practica a l´Institut Benjamenta l´elogi de la ignorància enfront del coneixement i l´ambició. Com els seus companys, el servilisme és l´únic objectiu que pretén assolir, descartar l´amplitud de mires i la temptació del poder i l´èxit. En aquesta peculiar institució estan prohibides les esperances i el desig de prosperar; cal, per tant, una mena de resignació intel·ligent, ja que «quan penses, et subleves». Passatges onírics, jocs amb un llenguatge cavalleresc i romàntic, una mirada mordaç a les novel·les de formació, a més d´una simbologia que s´esmuny a interpretacions clàssiques configuren una de les narracions més singulars de la literatura europea.
Sense aquest caràcter provocatiu i sorneguer, Joseph Marti també assumeix un paper d´obediència i vassallatge -travessat per rampells d´orgull- quan entra a treballar a casa de l´enginyer Tobler. El protagonista de L´ajudant viu com una ofensa la incapacitat de prendre iniciatives i mostrar-se eficient en les tasques que li encomanen. En canvi, davant les feines mecàniques i administratives, o tan sols en haver d´arreplegar les fulles seques del jardí, Joseph sent com si la vida el recompensara per les adversitats que ha patit. Fidel a un estil elusiu, Robert Walser punteja lleugerament el passat del personatge: precarietat i pensions ombrívoles, relacions amb dones presidides per la por i la fantasia, records vaporosos. A hores d´ara, Joseph disfruta de bon menjar i bons cigars, luxes i atencions d´una vida burgesa.
Ara bé, aquesta seguretat que contrasta amb les vivències anteriors no és, ni de lluny, definitiva, ja que l´enginyer que l´ha contractat és un inventor d´artefactes que no compten amb la confiança d´inversors. El rellotge publicitari, una cartutxera automàtica i una cadira per a malalts no passen de ser dissenys que, amb el pas dels dies, causen la ruïna del negoci i una desfilada constant de creditors i deutes. L´arrogant, fatxendós i tirànic enginyer Tobler comprova com els seus somnis acaben esvaint-se entre les acusacions i el sarcasme dels conciutadans. Però l´aspecte més revelador d´aquesta història és constatar com Joseph es debat entre la fidelitat al seu senyor i senyals d´alarma que no pot escamotejar, encara que siga a través d´una voluntat mancada d´energia. Des d´una tensa pugna interior, Joseph fa seua una afirmació distintiva de Robert Walser: «La tranquil·litat anímica s´assembla de vegades a la més freda indiferència».
En L´ajudant el valor més apreciat és la inacció, o bé deixar-se dur per la inèrcia del treball diari i acomplir ordres -encara que siguen absurdes- del seu superior. Quan Joseph ha de comportar-se amb determinació se sent oprimit, com en el coqueteig i les converses més íntimes que manté amb la dona de l´enginyer, el personatge que obliga a esperonar la consciència adormida -letàrgica- del protagonista. En aquest sentit, l´escriptura compassada de Robert Walser s´ajusta al moviment interior que experimenta Joseph, qui tendeix a domesticar i esmorteir qualsevol decisió conflictiva. La natura, com en altres obres de l´autor suís, actua com una mena de regulador de la pressió anímica, amb divagacions exaltades i poètiques: banys extasiats al llac, fulles de cirerers «d´un vermell incandescent, ferit, dolorós»; sirenes que en la boira «sonaven com queixes d´animals indefensos». El ritme i les onades de la prosa transmeten -amb més claredat inclús- els punts cardinals de l´ideari d´abnegació i replegament de l´autor.
En referència als artistes, Robert Walser subratllava que tindre la necessitat de ser gran és una immensa desgràcia. Sobta aquest propòsit ferm d´equiparar la llibertat a la insignificança, a una modèstia extrema. Una actitud i una escriptura que reivindicaren -amb més o menys intensitat- Kafka, Benjamin, Canetti, Musil o Bernhard. La mort de Robert Walser el dia de Nadal de 1956 sobre la neu, entre els arbres del bosc, s´erigia en una mena de símbol i anunciava -engrandia- la futura llegenda.
