En el palau de Sans Souci, que Frederic II va construir a Potsdam per a oblidar-se dels assumptes d´estat (Sans Souci significa en francès «sense preocupacions»), s´hi mostra una de les millors imatges d´Alemanya. Frederic era un afrancesat entusiasta, fins al punt que parlava millor el francès que l´alemany: en aquell palauet encantador, entre boscos i conreus de vinyes, el rei il·lustrat s´envoltava de filòsofs francesos, com el matemàtic Maupertuis, el metge La Mettrie (autor de L´home-màquina) o el marquès d´Argens, cèlebre per les seues esborrajades memòries. Però, sens dubte, la figura cabdal d´aquell refugi filosòfic fou Voltaire, que va trobar a Prússia un amagatall contra la persecució de Lluís XV. Aquestes llums són les que intenta recuperar Alemanya, aquell tarannà tolerant i cosmopolita: la tomba de Frederic, del Vell Fritz, és visitada amb devoció, i els alemanys hi deixen com a tribut unes creïlles, ja que fou ell qui hi va introduir el seu consum en les llars germàniques.
Constantment el poble alemany s´ha d´enfrontar amb el seu passat: un legat gens fàcil, amb tantes ombres i dolor que és natural que la imatge de Frederic II siga una mena de lenitiu a tanta bogeria. A Berlin, un senzill panell indica de manera discreta on estava situat el búnquer de Hitler, i com els russos el varen demolir. Queda el local, ple de males brosses. En botigues properes venen bocins del mur (tots d´un mateix color i aspecte) i la gent es fotografia al Checkpoint Charlie. Allí la història és intensa, i també dolorosa, però es mitiga amb un somriure. Els turistes fan cua per a fotografiar-se amb dos homes vestits de soldats nord-americans: la mercadotècnia capitalista ha tret un bon rèdit al mur i la cosa es trivialitza fins a l´extrem que les màscares de gas i els uniformes russos es venen a les parades de souvenirs. Tanmateix, a uns pocs metres del Checkpoint Charlie, en l´antic quartell general de la Gestapo, s´hi troba la Topografia del Terror: una gran exposició sobre el període del nazisme. Allí s´han acabat les bromes, i tot pren un calat d´espant, fàstic i desesperació insuperable. La matança fou de tal envergadura, tan infame i vergonyant, que no hi ha cap escletxa possible per a l´escepticisme. El mateix poble de Frederic II, de Johann Wolfgang Goethe o de Johann Sebastian Bach va ser capaç d´arribar a aquell genocidi del poble jueu, cúspide de la més cruenta maldat. És una exposició catàrtica, valenta, sense cap concessió. Sens dubte, és dur mostrar aquell període de la història, aquell acte públic d´autoflagelació, però també resulta molt difícil esquivar-lo. La nova Alemanya ha de renàixer des de la probitat, traient fora els seus pitjors fantasmes. A Espanya tenim el Valle de los Caídos com a zenit de la megalomania franquista, que bé es podria transformar en una mena de Topografia del Terror franquista. Però els espanyols encara no han fet la catarsi i segueixen atrapats en la seua història.
I potser, tal com estan les coses, per a sempre.
