De fa temps m´agrada dedicar l´estiu a tornar a llegir autors que m´estime, i dels quals guarde bons records. Aquest, l´he dedicat a llegir les novel·les de Blai Bonet. Dic «llegir», i no «rellegir» perquè, amb el pas dels anys, tinc la sensació que tot llibre es fa irrellegible, no perquè el text canvie, sinó perquè som els lectors que canvíem; per tant, no rellegim, sinó que llegim de manera distinta. Ho he comprovat ara amb les cinc novel·les que Blai Bonet va publicar de 1958 (El mar) a 1972 (Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria) i que tenia més lluny de ment que no la seua poesia, o les seues memòries.
Aquesta nova aproximació a la narrativa blaibonetiana la vaig començar amb la lectura de Judes i la primavera, la tercera de les novel·les de l´autor mallorquí, publicada el 1963, però acabada de recuperar i de restaurar per Nicolau Dolç. Dolç n´oferia el text original i no censurat, i això m´encuriosí. Trobava que era una aportació textual que permetia un més lliure gaudiment de la prosa de B. Bonet, d´un vigor prodigiós, narratiu i poètic alhora, en la línia estètica de P. P. Pasolini i de W. Faulkner. La lectura em sorprengué favorablement. Perquè si el paisatge mallorquí, el pensament conservador i la moral catòlica de l´època s´havien allunyat, l´estil i el llenguatge vitals de la novel·la els seguia sentint pròxims, vius, tot i no ser gens ortodoxos ni en el fons ni en la forma.
Si d´una cosa es distanciaven les novel·les de Blai Bonet, ja en el seu moment, era de qualsevol ortodòxia narrativa i moral. Totes elles. Tant les primeres, com El mar (1958) i Haceldama (1959), on es narren ambients degradats de la guerra i la postguerra incivils -el passat present-, com a les posteriors, com Mister Evasió (1969) i Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (1972), ambientades en escenaris i personatges de la modernitat -el present passat-. Aquestes novel·les -especialment El mar i Mister Evasió ja quan van ser publicades foren valorades, si més no per la crítica, com a estimulants provocacions textuals i estètiques, i bé que impactaren en els lectors del moment, sense necessitat de ser tingudes per grans èxits de venda. Eren un altres temps, aquells!
¿Com quedar indiferent davant eixides divertides o somrients com aquesta: «Les ensalades russes de la meva mare semblaven quadres de Miró», posada en boca d´un jove burgeset barceloní? ¿Com no subratllar quan un personatge diu, pensant bíblicament, que «Jesús sabia que tot sovint les morals són homicides i es fan contra l´individu personal»? M´agraden les novel·les blaibonetianes on el llenguatge és més poderós i atractiu que la trama, encara avui. On la ironia del narrador retrata la gent que va en autobús dient que feien «cara d´amb el govern no hi ha res a fer, ell té les escopetes, els calés i, si vol, et fa rentar llana negra; cara de la mare que els va parir».
Fa setmanes vingué a visitar-me un jove narrador valencià amb la seua novel·la inèdita. No són bons temps per a la lírica, però tampoc ho són per a la novel·la, si aquesta intenta alçar el vol i travessar els cels. Quan llegia el relat d´aquest jove, vaig pensar que potser li aniria bé la lectura de Judes i la primavera o fins i tot de Mister Evasió. I li vaig enviar un e-mail fent-li´n la recomanació, per si no les coneixia. Em va respondre dient-me que les havia buscades de vell i ja les tenia encomanades. Certament, per a ser un bon escriptor cal ser un bon lector.
