De la mateixa manera que la realitat supera la ficció, allò més kitsch que la ment de Pol Coronado puga imaginar també és superat per la realitat kitsch de València. La frase és una mica complicada, però ja enteneu què vull dir. «Jo pensava que tanta cultura serviria per a alguna cosa, però no ha estat així. El poble segueix igual de vulgar i d´ignorant que abans, i la gent més vàlida ha hagut de fugir», em diu Pol, mentre m´ensenya algunes obres de la sèrie Majas. «Estic molt decebut, aquesta és la veritat, i gran part de la meua obra té aquesta crítica social. Sóc dels pocs artistes que fa sàtira de la nostra societat, que ha fet obra sobre el 15M, sobre la crisi econòmica, sobre els desnonaments... Els nostres artistes estan molt aburgesats, absents de tot, acostumats a la bona vida».
Mentre em diu tot això, Pol va passant aquelles obres de las majas: utilitza tovalloles de platja amb dones nuetes estampades, posseïdores de pits rotunds i malucs insinuants, sobre les quals intervé introduint elements crítics. «Aquesta obra es diu ´Viagra´, en aquesta altra la model porta en la cara unes bragues falses de Louis Vuitton, a aquesta li he fet el banyador amb cartes del Metropoli (d´hipoteca)». Pol em mira una mica de gaidó, l´ull esquerre té un cert estrabisme, cosa que fa que em fite enriolat amb el dret: «Emmarcades queden molt bé! He venut unes quantes ja a col·leccionistes». I cal dir que aquelles majas, tan poderoses i plenes a vessar de sàtira (per exemple, estan relligades al cartró amb un fil de xoriç), són cridaneres i no deixen indiferent. «Compre les tovalloles en les botigues de platja de Benidorm o de Mallorca. Les tenen sempre mig amagades, perquè no les poden exposar. Són per a guiris, per a aquella classe de turisme de platja i discoteca, de festa boja i esperpèntica... Aquesta maja la vaig exposar en una mostra sobre dones a les Drassanes: a la delegada de Cultura de l´Ajuntament de fa uns anys, sembla que li va disgustar». Pol critica el consumisme, el negoci del sexe, la massificació turística, la vulgaritat espaterrant d´una societat que va retratar Bigas Luna. El bou d´Osborne apareix en vàries obres seues, un d´ells transsubstanciat en corder.
L´estudi de Pol es troba en la seua residència, en un pis del carrer del pintor Domingo, que mira a Guillem de Castro. El sol és de mosaic de Noya, els sostres són alts i amb moltures, i l´ambient és ample i acollidor. Em mostra obres dels seus amics Alex Francés i Mavi Escamilla, que també viuen en aquell mateix edifici. «Jo preferesc fer instal·lacions, però d´això és molt difícil viure. La darrera la vaig preparar per a la galeria de Rosa Santos, amb cupons de la loteria. En vaig recollir uns set mil! Al capdavall, l´única esperança que tenim és que ens toque la loteria. També vaig fer una instal·lació amb bosses de roba de marca, per a denunciar el consumisme salvatge de la nostra societat... I una altra amb rotllos gastats de paper higiènic: no els vaig contar, però més de quatre-cents hi hauria segur».
Li pregunte si pot viure de vendre aquelles majas. «Els compradors són bons col·leccionistes, gent culta. Ara estic iniciant una sèrie amb tovalloles on apareixen homes, que també n´hi ha!». Sobre el cavallet apareix una d´aquelles obres noves, d´un jove musculat i contornejat, una mena de sant Sebastià postmodern, amb el cap recobert amb un paper de Toblerone. «Però abans vaig fer una exposició amb tovalloles que tenien bitllets d´euros...». La pregunta de si podia viure de tot això ha quedat en l´aire. «Fins al 2006, vaig treballar en Luzifer, una tenda d´il·luminació. Vaig decidir arriscar-me, dedicar-me a açò i em va agafar de ple la crisi. Visc de fer treballets de disseny, i de l´ajuda dels pares». Certament, amb cinquanta anys, aquelles paraules són dures de dir. «Costa molt viure com artista. En realitat, és una heroïcitat».
I, tanmateix, el seu art és transgressor i molt crític. Treballa molt bé les metàfores visuals, les frases punyents, els jocs de paraules i els contrasts. El fet d´haver-se format en el món de la publicitat i del disseny gràfic li ha ajudat sens dubte a aconseguir aquell efecte visual tan ple de contingut i mordacitat. M´ensenya una obra titulada Autoretrat, en la qual hi ha una cadernera sobre una motoserra. «Ma mare era de Manresa i mon pare d´Águilas. Allí, a Múrcia, li diuen colorines, a la cadernera... Jo sóc un poc així, com aquest quadre. Sensible i destroyer».
Pol va ser el director de Dirty , una revista underground de sàtira i espectacles. Es varen fer 28 números, amb una tirada de 1.500 exemplars. Em mostra alguns d´ells, amb portades impactants. L´obri i llegesc a l´atzar: «Al pan pan, y al vino vino y a mi chocho, tu pepino». Acudits verds, falsos consultoris sexuals, anuncis d´espectacles, amb una important presència del món gay. Llegesc també un editorial de títol «Tu resignación es un suicidio cotiano», on l´editorialista es desfoga sobre la insuportable vulgaritat de la societat que li ha tocat viure. «Amb la crisi també es va acabar la revista. Perquè al final la feia quasi exclusivament jo. Em vaig quedar sense ajuda... En fi, va ser tota una aventura: tota la València divertida la coneixia».
El veig una mica desencisat de tot. «Estic major: he complit cinquanta anys, i les coses no són fàcils. No em puc presentar a concursos, perquè són tots per a joves, ni a convocatòries, ni a res semblant... Ja no sóc emergent! Com diu la meua amiga Mavi Escamilla, com no siga emergir des de les tenebres! Fa cinc anys de la meua darrera exposició. Els joves venen molt forts i tinc la sensació de perdre el tren». És cert, la gent de la seua generació disposa de poques eixides institucionals, cauen en una mena de néant existencial, treballant a soles al seu estudi, sense cap recolzament, sense galeries, sense visibilitat, entotsolats rere una quimera que sembla cada vegada més llunyana i inaccessible. Tan sols la WEB li permet mostrar el seus darrers treballs, com ara una sèrie titulada Menú a la carta, amb elements surrealistes a l´estil de Brossa o dels jocs visuals de Chema Madoz. Li pregunte per l´IVAM i es mostra crític: «Esperava més de Cortés, la veritat. És clar que el va posar el PP... Però no em pareixen massa encertades algunes exposicions, com la dedicada al còmic, o la que té ara sobre el Cabanyal, que durarà sis mesos! No hi havia cap altre lloc per a fer aquella mostra?».
No sé què dir-li. Els comentaris que he escoltat als artistes sobre la nova etapa de l´IVAM són prou bons. «No, no ens tenim massa simpatia, el Cortés i jo. Crec que pensa que sóc un frívol!» i riu, i em mira d´aquella manera. I sospira. «Saps? Jo vaig ser una jove promesa! En fi, en algun moment hauré de fer alguna cosa!».
