Si, com volia Vladimir Propp, en la gènesi del conte meravellós es conserven les traces d´un ritual d´iniciació antiquíssim, pel qual l´heroi triomfa sobre la mort i adquireix poderosos ajudants màgics que li permetran superar les proves sobrehumanes a què el sotmet un rei caduquejant o la seua filla casadora, alguna cosa de tot això, però molt poca, queda en Tombatossals, la novel·la (per dir-ho així) que Josep Pascual Tirado va publicar el 1930 sobre les aventures i desventures del gegant fundador de la plana de Castelló, a més d´intrèpid conqueridor de les illes Columbretes.
Tombatossals és un gegant de força hercúlia que, amb l´ajuda dels seus amics Arrancapins, Tragapinyols i Cagueme, aplana serres, fendeix muntanyes, desvia rius i transplanta boscos com si no-res, obeint les ordres del savi rei barbut i els capritxos de la frívola i melindrosa filla d´aquest. L´heroi, ací, no està enamorat de la princesa i ni se li passa pel pensament de casar-s´hi, probablement perquè l´autor és prou sensat per a trobar fora de lloc l´acoblament entre un gegant valerós i humil i una diminuta bleda coronada. Per la resta, Tombatossals és una figura folklòrica europea (Vuelcacerros en castellà) amb alguna semblança amb herois colossals com Gargantua i Pantagruel, que no haurien desentonat gens entre els seus companys. Al cap i a la fi, la d´un Rabelais d´anar per casa, sense l´exuberant imaginació artística ni la ironia crítica del seu predecessor francés, però sí amb la seua jovialitat carnavalesca, podria ser una definició de Josep Pascual Tirado en aquest llibre. El que importa és que Tombatossals funda el país que ara és Castelló i el converteix en un espai cultivable i ufanós: una terra amb uns meravellosos orígens mítics que els castellonencs poden contemplar amb orgull, com sens dubte ho feia el seu autor.
Siga com vulga, la història i la morfologia del conte ací només poden servir per a copsar la llibertat amb què l´autor tractà el patrimoni rondallístic original, a fi de convertir-lo en una forma ben peculiar de literatura. Tombatossals és, essencialment, un relat còmic popular, que transforma les proeses de l´heroi en un seguit disbaratat de situacions grotesques, a voltes escatològiques, a voltes purament delirants, d´una alegria ingènua i infantil, riallera i amable, que és un compendi de l´humor satíric rural que hauria funcionat molt bé com a guió d´una sèrie de dibuixos animats adepta al desficaci. Tombatossals pogué ser un heroi mític i va arribar a l´autor com un gegant de rondalla; la seua obra el converteix -després d´un rigorós tractament rabelesià- en una figura de còmic ben simpàtica. Mikhail Bakhtin ja insinuava que la cultura popular té aquestes coses.
Josep Pascual Tirado era un home del segle xix empeltat en un món que canviava molt de pressa. Provinent d´un llinatge llaurador, la terra era el seu ofici i la seua passió. Era conservador i amant del seu país -en el sentit més local del terme-, de la seua llengua i dels costums ancestrals, que veia desaparéixer molt de pressa. Aficionat a la literatura des de jove, va rebre els bons consells de gent com Ricard Carreras i Àngel Sánchez Gozalbo, que li orientaren les lectures, i participà en les tertúlies i els treballs de la Societat Castellonenca de Cultura. Va escriure Tombatossals i també un encantador recull de relats costumistes, De la meua garbera, i va morir amb 52 anys el cap d´any de 1937, mentre el món que havia estimat s´esvania, destruït a sang i foc.
Pascual Tirado era, doncs, un voluntariós autodidacte, i la seua obra ho reflecteix. El llenguatge popular que fa servir és fresquíssim i té una gràcia enorme. És, amb tota probabilitat, el llenguatge més ric i saborós de tots els escriptors valencians d´aquells anys. La prosa, en canvi, carrisqueja ací i allà més del compte. L´autor havia llegit els clàssics patris, el Tirant lo Blanc i les Cròniques, i tenia una certa idea de com havia de sonar l´alta prosa cortesana, però els calcs lingüístics del castellà i les construccions rebuscades, sobretot quan es deixa guanyar per l´ímpetu líric, el fan trontollar en més d´un pas. En canvi, la vivacitat dels diàlegs és infal·lible, i també triomfa quan es deixa endur per la més barroca exorbitació pantragruèlica. En alguns passatges de comicitat espurnejant, encerta a convocar tot un món en moviment que és un pur deliri verbal enjogassat i encantador. Lluís Messeguer ha escrit que Tombatossals té el gran mèrit d´acoblar un registre oral riquíssim amb l´assimilació dels criteris normalitzadors de la literatura culta, i que proposava així una alternativa estilística nova i vàlida. És cert; també ho és que ningú més ha escrit com ell. En el seu moment, els seus llibres van ser molt apreciats a Castelló, però aquest moment durà ben poc. La guerra acabà amb aquell intent, sens dubte meritori, de convertir l´alegria i el desguitarrament populars en art. La peculiar literatura de Josep Pascual Tirado és lluminosa. El que vingué després va ser més trist i més opac. Ara és un mite antic, com el gegant intrèpid, el rei bonhomiós, la princesa capritxosa i l´esquiva sireneta de la mar. El podem llegir amb un somriure, perquè la fantasia i la màgia feliç que desvela el tresor del llenguatge sempre ens guanyen el cor.
