«Va tindre en el seu temps una vida molt feliç, trobant pontífex rics, i la seua ciutat, curulla de béns, que es delectava amb el talent, perquè va ser molt estimat. I potser que si s´haguera trobat amb temps contraris, no hauria fet tot allò que va fer, perquè les penalitats són molt enemigues de les ciències que els homes conreen i amb les quals es delecten». La cita és de Vasari, parlant d´Antonio Pollaiolo. I és ben cert que sense uns mecenes i una societat receptiva, els germans Pollaiolo no hagueren pintat el que varen pintar, ni s´hagueren dedicat potser ni tan sols al seu art. Potser s´hagueren aplicat a l´ofici familiar; això és, a la venda de pollastres, com indica el seu cognom. Així les coses, en la vida d´un artista juga un paper determinant la societat en la que ha nascut, i dedicar-se o no a la creació pot penjar d´imponderables finíssims, però entre ells està una societat «que es delecte amb el talent».
Ho pensava mentre entrevistava Mariona Brines, en un pis de Russafa. Mariona és neboda del poeta Francisco Brines, i ha arribat a l´art després d´un llarg i entortolligat camí. És una dona atractiva, que destil·la una elegància personal i que parla amb contenció, però sense afectació. Els seus collages són també continguts, equilibrats, sempre amb una gama de colors sobris, però alhora projectant una mena de quietud interior, que els fa seràfics, com si reproduïren un fil musical de Haydn. Ja enteneu què vull dir: no hi ha estridències, tot està ben encaixat, tots són bonics i tot manté una línia estudiada i coherent. Potser de vegades trobem a faltar alguna sorpresa, algun toc de timbal (el famós timbal del Mit dem Paukenschlag), però cadascú projecta el seu estat d´ànim com millor li sembla, i en el caràcter de Mariona Brines tot ha de tindre un ordre, i res no ha de sortir-se´n de la ratlla.
«Mon pare es va casar amb una alemanya. La va conèixer a Hamburg: ell era exportador de taronges i ella hi feia de traductora. El cas és que es casaren, però el matrimoni no va anar massa bé. Mon pare era un home molt tradicional, i se separaren. Jo em vaig anar al principi amb ma mare, però després mon pare em va raptar, i em va tornar a Espanya... Tenia onze anys». Aquestes paraules les explica amb dolcesa, amb una quietud que desarma una mica. «No vaig tornar a veure ma mare fins cinc anys després, quan ja tenia setze. I ho férem d´amagatotis, sense que ell s´assabentara. Quan tenia dinou, em vaig anar a estudiar a Alemanya. Allí vaig cursar disseny, i em vaig començar a guanyar la vida molt bé com a dissenyadora de moda». Li pregunte què va passar. «Vaig escoltar un crit interior», contesta rient. «Alguna cosa que m´espentava a expressar-me. A Hamburg hi havien tallers artístics de cap de setmana, i em vaig apuntar a un de fotografia, i em vaig presentar amb una càmera Nikon prestada. No sabia ni canviar-li el carret!... El professor era un filòsof que parlava de fotografia. A punt vaig estar de deixar-ho córrer, però aquell cap de setmana em va canviar la vida!».
Certament, Mariona Brines és una resistent. No té accent alemany, però parla a poc a poc, i de vegades s´enganxa amb alguna paraula: és com si traduira de l´alemany els seus pensaments. Es va divorciar del seu marit, un arquitecte, i es va vindre a València, a començar la seua nova vida. «Ximo Michavila em va animar molt! Mon tio Paco estava escèptic al principi, però Michavila li va assegurar que estava molt bé el que feia. I em donaren la possibilitat d´exposar en el Museu de la Ciutat: allò fou determinant». Veig el catàleg de l´exposició, publicat l´any 2002. Allí ja es troba el seu llenguatge, però amb uns olis calidoscòpics, continguts i alhora juganers, com una mena d´arlequins abstractes.
Pense que Mariona va aconseguir eixir del pou, on la vida l´havia conduït. Potser d´haver tingut un pare menys tradicional, potser d´haver crescut en el si d´una família més estable, i en una societat més receptiva a l´art i la creació (a l´art, a més a més, fet per una dona), no haguera passat tantes penalitats. Li pregunte si aconsegueix viure del seu treball i riu. «No, en absolut. Els galeristes són un horror... Varen ser anys molt difícils, aquells de la meua instal·lació a València. No arribava a finals de mes, i a més vaig començar a eixir amb un compositor, que feia música contemporània... Imagina!» Mariona riu de nou, i jo m´ho imagine tot plegat. També son oncle Francisco Brines tingué grans problemes a l´inici perquè la família acceptara la seua poesia, que entenguera que aquella dedicació no era un caprici, sinó una necessitat espiritual, l´única manera que havia trobat de sentir-se lliure.
«Passava els estius a Elca, amb la meua família. Era el nostre lloc habitual de vacances, on anàvem també els caps de setmana. Quan vaig regressar d´Alemanya, m´hi vaig instal·lar durant un temps, malgrat l´oposició de mon pare, que pensava que estaria massa a soles. Però va ser un temps màgic». Junt amb son oncle Paco ha realitzat un llibre d´autor sobre Elca, l´espectacular finca familiar situada en el terme d´Oliva. Els versos es mesclen amb les seues obres, i és un llibre d´una extremada bellesa. Llegesc els versos que encapçalen l´obra: «En aquel lugar miraron sus ojos, por primera vez, la hermosura del mundo, y sintió amor. No habrá olvido nunca para ese recuerdo». Mariona em diu que es troba plenament identificada amb aquells versos, que ella a Elca també hi va descobrir la bellesa del món.
Sens dubte, Elca s´ha convertit en un lloc mític de la poesia, una mena d´angulus ridet literari. Mariona Brines amb les seues obres ha contribuït a aquesta sublimació d´aquell paratge, covat i cantat pel poeta d´Oliva. «Ara Elca és diferent a quan hi anàvem... Mon tio s´hi ha instal·lat, i l´ha adaptat a les seues necessitats. Jo vaig a les reunions amb els llauradors, i haig de preocupar-me dels problemes agraris, de si no hi ha aigua, de si cal perforar i fer un pou... És un negoci ruïnós». Sí, els horts de tarongers, aquells que varen permetre a la burgesia valenciana enriquir-se prou ràpidament, ara són un maldecap del tot irresoluble. Pel que siga, el cultiu és molt més car que el producte obtingut, però... com abandonar aquells camps! Com deixar perdre aquella terra, aquell paradís d´Elca!
Mariona forma part del Grup dels Deu, un conjunt d´artistes creat al voltant de la galeria del Palau. Fa poc ha realitzat una interessant exposició junt amb l´escultor Martí Rom, on el seu llenguatge s´ha integrat de manera molt natural amb les peces escultòriques de Rom. També està col·laborant en un projecte amb Fuencisla Francés (és tan fàcil treballar amb ella, em diu, i el meu treball lliga tan bé amb el seu!). A la tardor partirà cap a l´illa Mayotte, a l´oceà Índic, a prop de Madagascar, per a desenvolupar un nou projecte artístic: està il·lusionada pensant com la vida del tròpic pot afectar la seua obra.
Em mostra una fotografia d´un mural de quasi quatre metres, titulat Une lettre de maman. «Vaig veure una vella litografia d´una jove que llegia una carta... I m´hi vaig trobar reflectida. I vaig pensar en les cartes de ma mare, i en tot el que allò significava... Aquesta obra n´és el resultat». És una obra intensa, potent, que encara no ha pogut exposar completa, degut a les seues grans dimensions. Pense que en aquella obra hi ha aquell to nostàlgic i elegíac que retrobe en la poesia de Francisco Brines. Aquella mirada plena d´enyor, i alhora amb una pena callada, quasi inconfessable. Potser aquest és un camí que podria investigar més, per a ataüllar més a fons tots aquells racons de l´anima. Certament, com deia Vasari, les penalitats són molt enemigues de les ciències, però ben canalitzades poden donar lloc a moments excelsos de l´art. Elca encara podria ser un gran catalitzador de grans moments artístics: l´elegia de la descoberta, o redescoberta, de la bellesa del món.
