En la narrativa geomètrica de Jaume Cabré -veus creuades, espai i temps que se superposen, línies amb interseccions i espirals-, hi ha un motiu que batega al centre d´una bona part de les seues obres: la confluència entre l´art i els diferents rostres del mal. En L´ombra de l´eunuc el protagonista sent que la vida se li esmuny entre la clandestinitat i la lluita antifranquista, amors fracassats i l´estudi de la poesia i la música, quan el veritable desig hauria estat participar de l´activitat creativa i no convertir-se en un simple espectador. Però un destí capritxós i opressiu l´allunya d´aquests elevats propòsits i ha de concentrar l´energia a superar opcions equivocades i, sobretot, el pes angoixant del passat amb una extensa i enganxosa teranyina familiar. Desassossecs, derrotes i l´atracció indefugible per ombres i inferns. Com en la majoria de contes de Viatge d´hivern -Opus pòstum, Pols, Ulls de gemma, El somni de Gottfried Heinrich-, que parteixen de la idea que compositors, intèrprets, escriptors i pintors, o simplement la gent relacionada amb el món artístic, en alguns moments de la seua trajectòria han d´enfrontar-se als reptes i a les temptacions del mal, com si la dedicació a l´art obligara a una penitència extrema i restara forces per a combatre foscors i dilemes vitals.
Amb un dels malabarismes tècnics fruit del desig d´experimentació permanent de Jaume Cabré, les dues últimes narracions de Viatge d´hivern -La negociació, Winterreise- servien per fer-hi coincidir arguments i personatges d´altres contes del recull, històries amb fils solts que acabaven de nugar-se en una mena de colofó final. Aquest recurs és determinant també per a la concepció de Quan arriba la penombra, ja que un dels elements centrals -i massa recurrent- del llibre és un quadre de Jean-Françoise Millet, La paysanne, una pintura que és objecte de rivalitats, testimoni de morts i desaparicions, a més de posseir un poder misteriós perquè els personatges entren i queden atrapats dins el seu marc. Els assassins en sèrie, lladres, violadors i sicaris que protagonitzen Quan arriba la penombra també apareixen en diferents narracions que s´encadenen amb la intenció de mostrar la diversitat -i la infinitud- del mal, la capacitat humana per a causar dolor i sentir-se seduïts per la crueltat.
En aquest recorregut per les tenebres de l´ànima, Jaume Cabré desplega tot un variat catàleg per a dissenyar les narracions, una gamma de recursos que ja ha exhibit en moltes de les seues novel·les: canvis de persona, de seqüència i d´escenari, monòlegs impetuosos, confessions i diàlegs fantasmals de gent que ja ha mort, paràgrafs imprevisibles amb ressorts sorprenents i prestidigitacions estilístiques. Ara bé, la sensació després d´endinsar-se en aquest ampli mostrari de virtuosisme narratiu és que assistim a uns contes que no acaben d´alçar el vol, pàl·lids i vaporosos quant a la trama i les resolucions: jocs de mans amb cartes que s´ensenyen i s´amaguen enmig d´històries esfilagarsades, sense tensió ni enigma, amb personatges que esdevenen encarcarats i sense densitat, previsibles.
Hi ha en Quan arriba la penombra una exigència pugnaç per explorar noves vies d´un gènere com el conte, combinar la velocitat i el colp d´efecte amb una veu narrativa i un to que obliguen el lector a un enfocament imprevist, fer del canvi de ritme i la innovació de les regles matèria essencial dels arguments. En aquest sentit, un lladre d´ovelles parla en Poldo des de la tomba amb una varietat dialectal del Pallars per tal de revelar la causa de la seua mort -una banda sonora que es fa estranya i forçada-. En Buttubatta és un llibre el que relata uns assassinats a causa d´un malentés, una broma macabra. Un escriptor actua com el seu personatge en Les mans de Mauk, una història dins d´una història, i en Teseu un assassí és cridat per error a pronunciar el discurs d´homenatge a la seua víctima. Narracions que, a l´igual que Pandora -un home contracta un sicari perquè desaparega la seua dona-, no acompleixen les expectatives i es dilueixen en barreges i provatures d´un sofisticat -i fallit- laboratori d´estil.
El relat Els homes no ploren que obri Quan arriba la penombra sí que connecta amb el Jaume Cabré capaç de condensar en una sèrie de seqüències trenades el nucli d´una narració vibrant, amb un protagonista que des del moment que és abandonat en un sòrdid internat, s´endureix el seu caràcter en un camí sense retorn: episodis en què la solitud, la traïció i la falta de pietat desemboquen en impulsos violents que el personatge viu com si foren inevitables actes de justícia. Si de cas, L´Ebre conté el joc de veus i de temps característic de l´autor, amb un home que recorda obsessivament la batalla de la guerra civil quan era jove i ara és conduït pels fills a una residència d´ancians en un declivi dolorós. Ara bé, aquests contes oferien unes vies i un magnetisme que de seguida queden esborrats per unes històries que es destensen en els seus plantejaments, un compàs i un full de càlcul que no han funcionat en aquesta ocasió.
I és que fa la impressió que Jaume Cabré necessita llargues distàncies i complexes ramificacions narratives -episodis que dissemina a través del passat i del present, espais llunyans i en aparença desconnectats- per a executar tots els mil·limetrats moviments del tauler. En Quan arriba la penombra hi ha un eco llunyà i distorsionat de Senyoria, Les veus del Pamano o Jo confesso, una incomoditat manifesta per a concentrar en unes poques pàgines el que flueix en les seues cabaloses i enèrgiques novel·les, les trampes i enigmes que amaguen els plecs d´una història que creix selvàtica fins que totes les peces encaixen i es canalitzen. I és que exercir de consumat maratonià no garanteix, dissortadament, fer una bona marca en competir en les proves de llançament i velocitat.
