Fa vint-i-cinc anys el públic que consumia llibres d´història (en paper perquè no existia entre nosaltres el llibre electrònic, evidentment) era una fracció del total de lectors segurament difícil de calcular, però si fa no fa semblant a la que ho fa ara. Com que les xifres de lectors per terres valencianes és baixa, ara i adés, el volum de vendes és obstinadament baix. Si a això li afegim que els lectors en valencià són una fracció d´aquesta fracció de la població, la conclusió tètrica és que els llibres d´història en valencià tenen un públic encara més reduït. Les coses han canviat poc per aquest cantó. El públic lector culte mitjà (existeix aquesta entel·lèquia?) tendeix a sentir-se més o menys moralment obligat a llegir al llarg de l´any un determinat contingent de novel·les que el prestigi o l´oportunitat li dicten. Hi ha mai cap llibre d´història en aquest?
La paradoxa és que l´interés pel passat no ha parat de crèixer en temps d´acceleració i ultramodernitats globalitzades. Molt s´ha escrit sobre el renovat prestigi o en tot cas sobre els mercats creixents de la novel·la històrica i la biografia. En aquests vint-i-cinc anys, la cosa no ha canviat massa em pareix, potser s´ha disparat i tot. Passa amb el cinema i el fenomen s´ha multiplicat amb algunes premiadíssimes sèries de televisió. L´interès pel passat pel que fa al temps d´oci no ha minvat.
Fa vint-i-cinc anys a França començaren a preocupar-se pel perill d´una obsessió per assumptes de «memòria», tant era el volum que havia agafat allà la cosa. Nosaltres els vam seguir després: els assumptes de la memòria (dita «històrica» a casa nostra en un significatiu i possible oxímoron) s´han convertit en el pa nostre de cada dia, també en l´agenda política. Bé: més o menys s´entén.
L´interés pel passat i la memòria són dues dades inqüestionables de l´escenari cultural contemporani. Veurem si d´ací a vint-i-cinc anys la tendència s´ha aigualit o pel contrari s´ha intensificat. El què de moment és cert és que la història que fan (que fem) els historiadors, no té el monopoli de l´estudi i menys encara de la divulgació del passat i de la memòria. La majoria dels lectors consideren els llibres d´història patracols pesats, plens d´insidioses notes a preu de pàgina i escrits en una mena de codi digne de monjos medievals. Una part significativa dels alumnes de la Facultat de Geografia i Història pensen el mateix. Molts dels col·legues del gremi, també. És només culpa nostra? No hi ha cap mena de dubte que un novel·lista amb grapa, o un periodista espavilat tenen més gràcia a l´hora d´escriure. També és cert que sovint li donen al públic el què vol (i només el què vol). No sé si necessàriament és una situació envejable, però en tot cas dona els seus redits inexcusables. Un llibre d´història amb bones vendes difícilment passa d´uns pocs milers d´exemplars venuts, la majoria uns centenars (en Valèncià, ai... uns poquíssims centenars...). No hi ha competència possible.
Potser els historiadors hem de baixar del pedestal (de quin pedestal, però?) i escriure d´una altra manera: com si no fórem historiadors? Batalla perduda. Darrerament sovinteja la divulgació històrica. Fora bo que els lectors no es deixaren enganyar: els divulgadors són gent amb pocs escrúpols, que xupla del treball dels altres i es fa selfies historiogràfics mentre inventa la roda.
Crec sincerament que els suplements dels periòdics podrien, poden fer una tasca de mediació valuosíssima. Posdata ho fa. Cada temporada es publiquen molts llibres. Els canals d´informació s´han tornat infinits. La tradicional fatiga del lector davant de la llibreria plena de novetats ha quedat ridiculitzada per l´allau de novetats sobre les quals rep estímuls per les xarxes socials. En qui confiar? El desprestigi de la crítica cultural (sovint autoinfligit) és una pèssima notícia.
No és aquest el lloc per a la nostàlgia d´un món de revistes hebdomadàries dedicades al pensament. Qui vol ara fer cas d´intel·lectuals que al final van resultar uns irresponsables oportunistes? Tot ha canviat i de res serveix ser hipòcrita o cínic. El món editorial és una branca més del màrqueting. Els llibres valen el que val el pes del paper. Irònicament, la crisi oberta el 2008 ha ajudat a crear un món de llibres diferent, amb l´aparició de petites editorials amb un coratge admirable. D´altra banda, la premsa en paper ha canviat en vint-i-cinc anys el què no havia canviat en un segle.
Llegir història es un vici estable, barat i deliciosament transgressor. Abans de ser acusat d´autoindulgència permeteu-me una conclusió: la història importa. Llegir història no ens farà millors ni més savis, probablement. Un llibre d´història no és un llibre d´autoajuda. Però una veueta soterrada s´entesta en ser optimista. Llegir història cada setmana, en cada suplement ens pot ajudar a no fer tant l´haca, simplement.
Diuen que algú va dir que tota la història de la filosofia eren notes a peu de pàgina de Plató. Podríem, doncs, dir que llegir història és posar-hi una posdata al passat...
