«L´amor és una boira que crema amb la primera llum del dia de la realitat» escriu Charles Bukoswski. Recorde la cita en l´estudi de Mavi Escamilla: en una tauleta hi ha un llibre de Bukowski, i al costat Pàtria la celebrada novel·la de Fernando Aramburu. Li pregunte per la novel·la, i Mavi fa un expressiu puaj!, i allò em tranquil·litza: ella és més de Bukowski que del novel·lista basc establert a Hannover. I ausades que és així: alcohol, decadència, sexe, drogues, realisme, crítica social: tot allò que es dona en els llibres de Bukowski s´hi troba d´alguna manera reflectit en els llenços de Mavi Escamilla. Recorde una exposició seua en la Fundació Martínez Guerricabeitia, titulada Món B, que era una colpidora, brutal, valenta, desaforada crítica al món de la prostitució, dels negocis, de la màfia, de la burgesia. «Ofèn més la representació que la realitat... La gent s´ha acostumat a veure les putes a les carreteres, però quan jo les pinte, aleshores, es molesten! Diuen: molt dur això, Mavi! És absurd! En canvi, no els inquieta aquelles targes que et deixen al parabrises del cotxe, amb dones nuetes, i on posa ´Completo 20 euros´, o ´Foto real´, o qualsevol cosa d´aquesta mena. Vaig veure un anunci que deia: ´Un euro por minuto´...».
Mavi té els ulls blavencs, va vestida per complet de negre, i s´ha pintat els llavis d´un vermell brillant. Parla lentament, amb una lleugera tremolor a la veu, desenvolupant un discurs segur i ben filat. «Hi ha una desagradable cosificació de l´ésser humà. I després s´estranyen del que passa! El masclisme és l´ofici més antic del món! I desprès fas un acudit sobre el Valle de los Caídos i et cau una denúncia de la fiscalia que et fots! No avançarem mai. Serem sempre ciutadans de segona!». Mavi va nàixer a València, però la seua família és de Casas de Utiel. Quan era menuda hi va començar a pintar, i desprès va cursar Belles Arts, «on vaig aprendre molt, totes les tècniques: encara t´ensenyaven l´ofici, no com ara, que tot és teoria!». A partir d´aquell moment, Mavi va desenvolupar una obra transgressora, arriscada, amb fortes connotacions pop, amb Andy Warhol i Josep Renau com a principals referents. «La base de la meua pintura és la fotografia, amb contingut pop: però des d´una mirada sarcàstica. No vull semblar tràgica, ni dramàtica. La meua mirada s´assembla un poc a la del vinyetista El Roto. Evidencie coses que passen a la nostra societat!».
El proper 9 de febrer inaugurarà una exposició a la Fundació Antonio Pérez de Cuenca. M´explica el seu contingut, i com a l´església de San Clemente (dessacralitzada) hi exposarà la sèrie del sexe de Món B, i «amb les prostitutes quedarà genial». Serà una mostra interessant, i també resultarà curiós veure com reacciona el paisanatge. «També parle sobre l´amor romàntic, que és un trampa social... Per què ho és? Perquè això d´enamorar-te bojament, per a què? Per a ser mestressa de casa? Et venen la teua esclavitud. I la compres com si fóra el millor del món». Li dic que és una mirada molt extremada, que poden haver homes que no esclavitzen les seues dones. Mavi fixa la seua mirada inquieta i alhora una mica cansada: «Parle com a grup. Com a classe política... Clar que hi ha homes que no són sexistes. Però saps, ho dubte! I anem a pitjor. Quan hi ha crisi sempre s´ataca els més dèbils, i la dona sempre té aleshores les de perdre... Som el sexe dèbil». Això últim ho diu amb una entonació mofeta, i llançant-me una mirada escrutadora.
Li pregunte per què pinta tantes calaveres. «Perquè ens representa. És una calavera somrient, afable, he fet d´ella la meua icona». En la seua obra també hi ha un gust per l´obra objecte, que em recorda, de vegades, Carmen Calvo. Mavi, de seguida, manifesta la seua admiració per l´artista: «És una dona sàvia! Una lluitadora! Vàrem intercanviar un parell d´obres: crec que ella va eixir perdent...». Em condueix a un espai d´aquell estudi, i trau un baül, pintat amb les seues calaveres i algunes imatges cinematogràfiques (Brigitte Bardot, Tarzán...), i que denomina el «Sarcòfag de l´amor». L´obri i a dins hi ha una caixa vermella, envellutada, i obri aquesta caixa i a dins hi ha un pany daurat i una clau trencada. Clarament, Mavi no creu en l´amor, ni els rols socials més establerts. «Fixa´t en aquesta Niña Miss», em diu mostrant-me un estoig de llapis on una xiqueta vesteix com en una gala de misses de bellesa. «Per què passa tot açò? Per què eduquen les xiquetes per a ser princeses que han d´esperar el seu príncep blau? Per què aquest sexisme insuportable?»
Desprès de l´exposició a Conca té programada una mostra a la galeria Cànem, que condueix la gravadora i galerista Pilar Dolz. «M´escriurà també el text. Vull que siga una dona qui m´escriga el text... Sempre són dones les que participen en els meus catàlegs» apunta Mavi. Què puc dir-li? Tinc una gran admiració per Pilar, que ha aconseguit mantenir a Castelló una galeria d´art moderna i transgressora. Tanmateix, per què aquesta crítica impenitent contra la masculinitat? No tots els homes són iguals, estic a punt de dir-li de nou, però ho deixe córrer. Al capdavall, fins a quin punt som tots culpables? Potser tinga raó, i sense tanta testosterona aquest món seria un lloc més plàcid. Mavi comença a parlar-me de Casas de Utiel, de com allò és Castella, de com fins fa no res la plaça del poble es deia del Caudillo, i com d´extremats són els seus habitants. Al seu avi matern l´afusellaren per anarquista, i la pintora carrega contra el servilisme del poble i contra els seus cacics. «A Utiel vaig guanyar el Premio de la Vendimia, que me´l va entregar Anzo. Fou la darrera convocatòria... Desprès de mi, ja no s´atreviren a convocar-lo de nou» riu Mavi. «La gent estava indignada».
En la mateixa finca del carrer pintor Domingo viuen els artistes Pol Coronado i Alex Francés. Li pregunte si fan coses junts, i em contesta que sí, que darrerament estan component música. Em posa una cançó titulada Qué bonito es el arte valenciano, on Coronado fa de solista, amb la seua veu greu i cavernosa. La lletra és sarcàstica, com moltes de les altres activitats que porten a terme des de la plataforma Pili (Plataforma Internacional de Limpieza Interior), on han denunciat reiteradament, «i de totes les maneres possibles», els robatoris i excessos de l´antiga directora de l´IVAM, Consuelo Císcar. Certament, quan mirem aquests anys passats on la gestió cultural ha recaigut en mans de persones tan incompetents i pocavergonyes resulta difícil creure en les institucions. Mavi Escamilla ha estat una activista indoblegable que, tant amb la seua obra com amb el seu activisme cívic, ha denunciat els excessos, impostures, misèries i decadències de la societat valenciana. El títol de Bukowski que Mavi té en el seu estudi és Peleando a la contra. Això mateix, pense. Tota una vida de lluita.
